Mirar, no admirar

Mentre llegia el dietari de Gemma Gorga Indi visible (Tushita edicions), m’he convençut que un dels mals de la nostra època és que admirem massa i mirem poc el món. En Indi visible Gemma Gorga —una de les poetes més sòlides de la literatura catalana actual— ens conta —amb una poeticitat fora de sèrie— la seua estada de tres mesos a l’Índia per traduir al català poetes indis en llengua anglesa. A diferència del turista, de l’home de negocis o del nacionalista que ho apama tot amb idees fixes i orgull patri, Gorga ens suggereix que les “essències” de l’ésser humà s’han de trobar mirant, observant sense por, deixant-se seduir per la diferència, per l’estranyesa, pel xoc cultural. “Aquí cal exercitar-se cada dia per no morir víctima d’algun clixé prefabricat”. Açò que diu Gorga de l’Índia ho podríem aplicar cent per cent a les societats occidentals. ¿No vivim, ara com ara, en un món ple de clixés, en un context que tendeix a desvincular-se de les coses que es palpen, que defuig la realitat física, tan abstret en les sensacions pròpies que, en els casos més extrems, es manifesta com una mena d’autisme social?

En les primeres dècades del segle XXI, durant la consolidació de les xarxes socials, un dels grans perjudicats ha sigut l’acte de mirar. Internet, sense la qual ja no entenem l’existència, ha destruït la mirada “tradicional”, aquell prejudici realista de l’apòstol Tomàs: he de tocar allò que veuen els meus ulls. Educar la mirada arrelant-la en la realitat va ser clau en el progrés antropològic. Precisament això és el que hem descuidat en el segle XXI. En les xarxes socials la mirada sovint no es qüestiona a si mateixa i ens oblidem de fonamentar-la en els fets. Per això passem, sense esforços, de l’acte de mirar a la fase següent, que és l’admiració i el seu contrari: el menyspreu. Admirem i menyspreem amb tanta lleugeresa que sembla que coneixem la realitat per endavant. I aquesta és la distorsió on hem quedat atrapats. Perquè per a conèixer la realitat cal sentir, d’alguna manera, que hi despertem. Com diu Gemma Gorga, es tracta “d’obrir els ulls, de despertar al que hi ha”. Des de fa dues dècades, els nostres ulls s’han tornat lleganyosos, i les lleganyes impedeixen de percebre el patiment del món, que és el primer pas cap a una societat totalitària.

Diria que “reeducar” la mirada és un dels reptes del nostre temps. El problema és com regenerem l’acte de mirar. N’hi ha una manera radical, la més dolorosa: patir un daltabaix social, una guerra o una catàstrofe natural. Els qui, l’endemà de la DANA del passat 29 d’octubre, vàrem despertar enmig d’una devastació sabem què és experimentar colpidorament la mirada sobre les coses. La fortalesa de la nostra ciutat, el seu espai vital que crèiem ferm i estable, es va convertir en l’abocador d’un derelicte. Llavors als nostres ulls només els va quedar una sola perspectiva. I vàrem veure açò: cotxes, trastos, excrements propis i tota classe de deixalles amuntegats a la porta de casa. Vàrem veure i tocar fang pertot arreu: als carrers i sobre el nostre cos. Ens vàrem veure plens de tristesa fent cues llarguíssimes per aconseguir queviures, perquè de sobte els nostres diners no tenien valor en la nostra ciutat. En definitiva, vàrem veure que la realitat no era cap joc internàutic, cap experiència virtual, sinó un fet immediat, rugós, que es clavava en la nostra sensibilitat, com les cicatrius de Jesús quan varen ser tocades pels dits de sant Tomàs. En un sol dia vàrem perdre la capacitat d’admirar. Però no la de menysprear i els seus satèl·lits: la frustració, el ressentiment, l’odi.

Perquè, per “recuperar” la mirada, no n’hi ha prou d’experimentar que som altament vulnerables. Cal fer un exercici de buidatge. Hem de buidar-nos per a tornar a saber escriure la realitat. Aquest és, potser, el punt més crític del nostre repte. Gemma Gorga ho expressava molt bé davant l’impacte que li havia produït la societat de l’Índia: “No escric: buido. No admiro: miro.” Sense buidar-nos no hi ha un futur digne de mirar. Si no ens traiem el llot de dins anirem a la deriva en el corrent banal i alhora letal de les admiracions i els menyspreus. Els qui fomenten la ceguesa, els qui se n’aprofiten per a apuntalar el seu poder, un poder cada dia més totalitari, ho haurien de veure clar: o tots mirem el món —els seus fets, les seues realitats palpables— o no quedarà res per admirar. O tots “despertem al que hi ha” o la foscor arribarà a tot arreu.