“Hem de dir les plantes pel seu nom”. Aquesta és la idea genial que una bona companya va tindre un dia, quan preparàvem un guió per a un dels vídeos divulgatius que fem al Jardí Botànic, on mostrem com diferenciar uns pins d’altres. Aquesta espècie d’eslògan ens vingué també molt bé fa uns pocs mesos, quan el Botànic quedà buit de públic pel confinament i haguérem d’esprémer-nos el cap amb campanyes en línia per a les quals teníem l’experiència justa.
Sabíem que la ciutadania ens escrivia molt preguntant-nos com es diu aquella planta que li havien regalat feia temps i lluïa al la seua terrassa. Així que ens posàrem mans a la feina i, per xarxes socials, els nostres botànics i botàniques ens ajudaren a identificar prop dels cent dubtes d’espècies que ens van aplegar. Primer amb els ulls posats als balcons de renovat protagonisme, després buscant pels primers i anhelats passejos, superat el tancament. En definitiva, volien saber els noms de les plantes. Igual que ens meravella quan una ornitòloga nomena a l’esplugabous o la guatla, perquè no filar prim i saber que allò que hem vist és un raïm de pastor o una sàlvia?
El Jardí Botànic de la Universitat de València pot i vol contribuir a aquesta cultura botànica, la qual, en definitiva, és també cultura científica. Una societat que distingeix un gal·ler d’una surera és una societat més culta a nivell botànic, rica en coneixements i amb sentiments més pròxims a la natura que ens envolta. Però el problema, si és que en aquesta època complicada podem anomenar problema a alguna cosa que no supose una emergència sanitària, ve quan tractem de classificar aquests coneixements i saber si venen de la divulgació científica o de l’educació ambiental. Al final ens tanquem tant en la nostra parcel·la professional, o de saber, que ens acabem fent un embolic.
Ampliar horitzons en cultura científica
Educadors i educadores que no veuen més enllà de l’aula, divulgació que ja entén que no és superior però que continua demanant una posició privilegiada lluny de les classes. Educació formal, informació informal. Cadascú té una idea, potser tothom tinga raó, tal volta ningú. Si parle de ciència, o de botànica, eduque i divulgue, amplie conceptes, mostre realitats, obric finestres. Tant se val l’edat del meu públic, la meua finalitat, l’entorn o els canals. És possible que teoritzar siga necessari per a perfilar una professió, per a orientar uns estudis o plantejar un projecte, però superada eixa etapa no estic segura que pague la pena buscar-ne límits, sinó ampliar horitzons.
Educació i divulgació enfrontades en un qui és qui impossible. Avui, tot commemorant el Dia Mundial de l’Educació Ambiental, puc assegurar que la meua experiència en un lloc divers, interdisciplinari i meravellós com el Botànic, m’ha mostrat la dificultat de delimitar aquestes àrees. Al cap i a la fi ens interessa la ciència, ens apassiona la natura i ens sedueixen les plantes, un còctel que quasi es propaga i es contagia sol, de tan potent. Amb aquesta moda de trencar les etiquetes, ja no vull dir a què em dedique, només explicar què faig: treballe a un Jardí Botànic, ple a vessar de plantes, i vull que tothom amb interès tinga l’opció de conèixer-les de prop. Res més. Perquè de vegades a les coses, com a les plantes, cal dir-los pel seu nom.