El destructor incendi patit l’estiu passat a Sierra Bermeja (Màlaga) va obrir un intens debat sobre els grans incendis i ha fet parlar molt sobre els de 6ª generació. Com s’acostuma a dir “els incendis es prevenen a l’hivern”; ací van algunes idees per millorar la prevenció. Amb la serenitat que pot aportar la distància temporal i espacial es poden fer ara reflexions amb voluntat de prevenir casos com aquest al nostre territori. Però l’estat espanyol és gran i hi ha importants diferències, ecològiques, socials, econòmiques i polítiques entre diverses zones; s’ha d’anar amb cura amb les extrapolacions inadequades i les generalitzacions excessives. A banda, les divulgacions als mitjans de comunicació poden deformar i simplificar conceptes d’aparença científica (sense ser-ho) o presentar opinions controvertides com a fets provats, quan no és el cas.
Hi ha generacions d’incendis?
çUn exemple de idees dubtosament científiques i difícilment útils, és el referit als incendis de 6ª generació, concepte que semblava estar de moda aquest estiu i que resulta confús i discutible. Alguns interpreten que ara tots els focs seran d’aquesta generació, quan en realitat només alguns es podrien considerar així. S’han definit com uns incendis de gran extensió, alt poder destructiu i, fins i tot, “inextingibles”. Però almenys al nostre territori, la gran majoria són de menut tamany i s’extingeixen abans que siguen incontrolables. No és cert que cada vegada hi haja més grans incendis, almenys al País Valencià. Els focs més grans al nostre territori, els hem tingut en el passat, quan ningú parlava de generacions d’incendis: als anys 70, 80 i 90. No és un fenomen nou ni estem condemnats inexorablement a patir-los. És cert que les condicions derivades del canvi climàtic en determinats llocs poden incrementar el risc de patir incendis, incloent-ne de molt grans. Però que hi haja un elevat risc no vol dir que siga inevitable. L’advertència s’ha d’entendre no com una maledicció, sinó com una indicació de que haurem de prendre les mesures necessàries per evitar o fer minvar eixe risc. Les previsions podrien fer-se realitat si no adoptem mesures per evitar-ho. De la mateixa manera, el canvi climàtic ja està en marxa, però que siga més o menys greu dependrà del que fem els humans a partir d’ara mateix, i de les mesures econòmiques i socials que s’adopten; en definitiva, de les polítiques que s’apliquen per fer-li front. Si no adoptem mesures importants, tindrem un canvi climàtic més greu. Si no fem una veritable prevenció, tindrem més incendis forestals i alguns podran ser molt grans i difícils d’apagar.
Les preguntes que cal fer
No es pot saber, “a priori”, si un incendi concret es convertirà en un gran incendi. Tots els incendis comencen en menuts punts localitzats; el que hem de preguntar és: per què un determinat incendi no s’ha pogut apagar als primers moments i altres sí? Cal esbrinar-ho en cada cas. És discutible que un incendi es puga qualificar d’inextingible “a priori” de manera objectiva. Però, encara què alguns focs són molt difícils d’extingir, el que hem de preguntar és: perquè no s’han pogut evitar?
Aquestes són les preguntes importants que cal considerar per evitar els grans incendis. Justament perquè les condicions climàtiques futures poden dificultar més el lluitar contra un incendi ja declarat, esdevé molt més important evitar que aquest arribe a començar mai; perquè una vegada iniciat pot resultar molt complex apagar-lo, o hi ha perill de que creme grans extensions. Sembla existir consens en la necessitat de previndre incendis; però ¿què significa concretament previndre un incendi? No està clar que tots pensen el mateix. En sentit literal previndre vol dir evitar que comence un foc, que després pot ser un incendi gran i difícil d’apagar. Tanmateix, els esforços organitzatius i econòmics, així com els materials i equips de prevenció, es destinen prioritàriament, al nostre territori, a tasques que són sobretot d’ajut a l’extinció. Estarem tots d’acord en que seguirà fent falta mitjans importants per la extinció. Com no ha de ser així si s’espera que siga més difícil apagar-los? Però hauríem de dedicar més recursos, que ara són una ínfima part del total, al veritable significat de previndre: evitar el foc. Un incendi que no s’inicia és un incendi que mai tindrem que apagar. És possible evitar els incendis? Rotundament, sí.
La veritable prevenció
Vora el 80% dels incendis són originats pels humans. Aquests són, estrictament, evitables. Només que poguérem evitar la meitat dels incendis, els beneficis serien molt importants. Els únics focs d’origen “natural” que tenim ací són els provocats pels llamps. En aquest cas no resulten evitables, en sentit estricte; però, per sort, cada vegada disposem de més ferramentes tecnològiques per preveure quan poden hi haver tempestes elèctriques, i en quins llocs; amb molta precisió i encert. Açò permet alertar els equips necessaris per una intervenció immediata. També, “a posteriori”, hi ha ferramentes que poden identificar amb gran exactitud el lloc on han caigut llamps, per poder fer una inspecció, fins i tot abans de detectar foc o fum. Així que, en cas de llamps, es podria actuar amb molta celeritat, començant per mobilitzar equips de manera anticipada, fins i tot abans de tindre constància d’un foc.
Dintre dels incendis de causa humana la tipologia més important és la de les negligències, relativament fàcils d’evitar. Un objectiu prioritari ha de ser reduir al mínim aquests incendis, cosa que és factible fer, amb relativament baixes inversions, emprant ma d’obra local, i amb ús de mecanismes senzills d’organització i coordinació.
Tanmateix, durant anys, els tècnics forestals de l’administració consideraven que eliminar o reduir fortament els incendis originats per causes humanes era molt difícil o impossible, mentre s’han invertit, equivocada i exageradament, quantitats molt grans de diners i d’esforços en eliminar vegetació natural viva, component essencial dels boscos i que compleix funcions ecològiques valuoses i irreemplaçables. L’eliminació de vegetació no és una mesura preventiva (no evita els focs, les ignicions) sinó que es pot considerar de suport a l’extinció, o per dificultar l’avanç de les flames, o per protegir activitats i interessos humans; coses totes elles que són importants, però que no constitueixen la prevenció en el seu sentit literal, ni poden reemplaçar les mesures preventives. El més efectiu i més barat serà, sempre, que no arribe mai a començar l’incendi.
Les actuacions d’eliminació de vegetació (amb funció d’ajut a l’extinció) no poden executar-se de qualsevol manera ni en qualsevol lloc. S’escolta parlar de netejar boscos (sense aclarir en què consisteix la “brutícia”) i, a més, fer-ho de manera extensiva, en grans àrees. Sembla que en eliminar la vegetació (o siga, els components essencials del bosc, justament allò què hauríem de preservar), de qualsevol manera i en qualsevol lloc, ho arreglaria tot i no tindríem incendis. Açò és un error i té greus conseqüències.
Eliminar vegetació “pot ajudar” a l’extinció, però no és prevenció d’incendis
L’eliminació de vegetació, sobretot si es fa de manera extensa, intensiva i poc selectiva, com passa amb freqüència, té greus impactes sobre la biodiversitat, incloent moltes espècies de plantes que caldria conservar i ajudar a que prosperaren. També afecta negativament a la fauna que troba aliment, refugi i lloc on viure, i molt especialment al sòl fèrtil i la microbiota associada, que esdevé molt erosionable quan perd bona part de la coberta vegetal protectora. Sense protecció, el sòl es perd amb facilitat, pèrdua que és irreversible i s’altera el cicle hídric, avançant cap a la desertificació. A més, com a resultat, es genera un ambient més sec i assolellat i es facilita l’expansió de les espècies vegetals de menor valor ecològic, més inflamables, i moltes d’elles sense capacitat de rebrotar després d’un incendi. És a dir, s’afavoreix una comunitat vegetal més fàcil de cremar i on el foc pot avançar més de pressa que en un bosc dens, que és més humit, més fresc i amb menor circulació del vent. Amb l’eliminació de vegetació, si es repeteix al llarg dels anys, s’impedeix que el bosc evolucione cap etapes més valuoses ecològicament, menys inflamables i amb major estabilitat (resiliència) i capacitat de rebrotar post-incendi. Un mal negoci, a la curta i a la llarga.
Mesures amb un consens molt baix
Els ecologistes no ens oposem a que s’elimine part de la vegetació forestal en llocs concrets, ben estudiats i seleccionats, de manera acurada i selectiva, i amb cauteles per evitar l’erosió i els danys a la biodiversitat; sempre i quan estiga demostrat que siga efectiu per ajudar a l’extinció. Però moltes vegades no s’actua, ni per particulars ni per administracions, de manera tan assenyada i curosa, sinó tot el contrari. El fet és que l’eficàcia contra el foc d’aquestes actuacions deixa molt que desitjar i rara vegada s’avaluen els resultats de manera objectiva i sistemàtica. Més encara, fins i tot empreses i tècnics que es dediquen a aquests projectes i actuacions tenen moltes dificultats en identificar els llocs concrets on actuar, amb un mínim de consens. S’ha documentat recentment, per la conselleria responsable de medi ambient, un exemple colpidor. La pròpia administració va comparar tres projectes, de diferents autors, (uns de l’administració, altres d’una empresa privada i altres del cos de bombers) aplicables a un mateix lloc (el Parc Natural de la Calderona). El nivell de coincidència va resultar ser només del 5%! Resulta sorprenent tenint en compte que cada projecte implicava eliminar vegetació en centenars d’hectàrees; i més encara tractant-se d’un Parc Natural declarat, entre altres coses, per protegir la fauna i la vegetació i preservar-lo de impactes com els incendis, però també de l’erosió i la desforestació. Per tant, caldria anar amb molta cura amb aquestes actuacions, que a més, tenen costs econòmics molt elevats i engoleixen gran part de les inversions teòricament de prevenció, quan, en el millor dels casos, i si ha sort, són mesures d’ajut a l’extinció.
La peça clau de la lluita contra el foc, és evitar que comence
És imprescindible centrar l’acció contra els incendis en evitar que s’inicien els focs que originen els incendis i que després poden ser més o menys grans i més o menys difícils d’extingir. Un incendi que s’ha evitat o que s’ha frustrat en el moment que era només una actuació imprudent, estalvia milers d’euros, tant en pèrdues econòmiques i ambientals derivades del foc, com en tasques d’extinció; fins i tot en vides humanes. Al llarg dels anys dels que se disposa de dades sobre incendis al nostre territori podem apreciar una tendència clara a la disminució de les superfícies cremades, però no passa el mateix amb en nombre d’incendis, que fluctua molt menys que les extensions i es manté encara en nivells elevats i semblants als anys 70-80.
L’administració no ha fet mai un gran esforç, comparable al que es dedica a altres aspectes de la lluita contra els incendis, en el camp de l’estricta prevenció. Amb pocs diners, amb ma d’obra local i amb cap impacte important sobre el medi ambient (sinó tot el contrari) podrien evitar-se gran part dels incendis que ara patim. Potser que no tinguérem un èxit del 100%, però no hem de renunciar a percentatges elevats. Encara que només minvaren a la meitat els incendis de causa humana, i si es millora un poc la primera intervenció avançada en el cas dels llamps, la lluita contra els incendis es facilitaria molt i tindríem menys grans incendis, menys hectàrees cremades, menys despeses en extinció i menys danys sobre ecosistemes i propietats humanes.
El que ens ha ensenyat el confinament de la Covid sobre els focs
Com ja hem publicat els ecologistes en diferents mitjans* i en informes que hem fet arribar a l’administració i a òrgans de participació, l’anàlisi rigorosa dels incendis ocorreguts durant la fase de confinament de la pandèmia demostren que, quan es restringeixen les activitats de risc, disminueix de manera molt notable el nombre d’incendis. És un fet comprovat i és fàcil de de tornar a comprovar, sense confinaments, de manera immediata. Bastaria posar a prova aquesta idea en una zona prou extensa i durant uns mesos. Podríem comprovar si és possible o no. I es podrien detectar amb dades reals, cas de no obtindre un rendiment del 100%, les causes concretes i les errades o mancances que no han permès un èxit major. No resultaria perjudicat ningú; ben al contrari, es poden beneficiar tant els habitants d’interior, particularment els agricultors, com el conjunt de la societat valenciana, visca on visca. Es tracta de mesures reguladores com ara deixar de cremar restes agrícoles i substituir-ho per la trituració de les mateixes, sense cost pels agricultors ni els ajuntaments; i també regular l’accés amb vehicles de motor en zones forestals i fer un control incrementat d’aquelles activitats imprescindibles, però de risc, per evitar cap accident, junt una vigilància ampliada per evitar qualsevol tipus de negligència i poder detectar un foc incipient en el moment més immediat.
En resum: els grans incendis no són “inevitables”
Cal tindre prudència quan es dona per fet que inevitablement hi haurà més incendis o qualsevol desastre derivat del canvi climàtic. El risc s’incrementa, certament, però podem incrementar també les mesures per minimitzar els impactes i millorar la prevenció. Sempre serà l’opció a més bon preu i menys impactant. Davant els grans incendis que s’estan provocant ara en zones on abans no eren tan freqüents, i fins i tot resulten sorprenents, el que cal no és alarmar-se únicament, sinó contestar les preguntes importants; cosa que ens portaria a actuar d’una altra manera, més eficient i més anticipada, sense resignar-nos a patir tots aquests desastres. Hem d’anar amb cura quan extrapolem al nostre territori. No qualsevol cosa que passe en altre lloc pot passar ací de la mateixa manera. En el nostre cas, els incendis no són una novetat sinó un vell i terrible conegut al que portem temps confrontant. Esforcem-nos en millorar la prevenció, per què encara tenim un marge gran per fer-ho, i no descuidem l’extinció, que ha arribat a ser raonablement eficient en el nostre cas.
*La pandèmia i el foc. Revista Mètode (Universitat de València) nº 110. Vol. 3 (2021), pàg. 8-13.