Fa cosa de cinquanta anys, la distància física entre el sud i el nord del País podia ser de tot un dia anant en un cotxe com els de l'època. No calia ja testar per viatjar al llarg del País; això ho feien els nostres avantpassats; no obstant això, el que sí que necessitàvem era paciència i temps. Eixir d’Elx, d’Oriola o d’Elda cap al nord, cap a València, comportava un cert grau d’incertesa i de sorpresa, i sobretot quan voldries anar més al nord, al Maestrat, a Morella, o a Benicàssim o Peníscola, aquest viatge podia convertir-se en tot un repte. Les carreteres no estaven condicionades, tampoc els vehicles, les voltes i revoltes que pegàvem, la durícia d’aquells seients de fusta, els creuaments eterns pels centres dels pobles per on passava aquell autobús.... La paciència que calia tenir era considerable; el temps que gastàvem no tenia valor. A hores d’ara, 50 anys després, les distàncies físiques s’han acurtant, i les comoditats hi són, les carreteres són més amples i més segures, el temps per a molts s’ha convertit en un bé de luxe, i sembla que tot siga més a prop..... Ara però, la pregunta continua tenint sentit: estem més prop o més lluny del nord? La distancia entre el nord i el sud encara continua essent significativa? I entre el sud i el centre? Els valencians estem ara més lluny o més prop els uns dels altres que fa cinquanta anys? Parlem evidentment de distàncies, no solament físiques, sinó socials.
Les sensacions acumulades son múltiples. En primer lloc, i d’una manera colpidora, la percepció més adient és aquella que diu que els valencians estem tan allunyats com ho éstàvem 50 anys enrere. Insistim; no parlem d'allunyament físic; ni tan sols d'allunyament pel que fa a elements materials (equipaments, serveis, etc.); sinó parlem d'allunyament de coneixement, de sentiments, de sensacions, de relacions, de preocupacions comunes. Parlem de distància social. Ens sentim més units com a poble? Més valencians?
Mirant-ho des de la perspectiva econòmica s’aprecia, si més no, una certa reculada. I és que, cinquanta anys enrere l’objectiu estava en l’Estatut; fer un País més equilibrat, més vertebrat, i potser més cohesionat. Les dreceres seguides i haver deixat el futur a què tot vaja rodant segons els interessos del mercat, ha fet que la centralitat de la ciutat de València i dels grans centres d’atracció com ara Alacant i Elx, Benidorm, Castelló, i tota la costa, estiga desfent un País que existia. Les ciutats intermèdies de l’interior que equilibraven un País des de l’interior cap a la costa, des de dalt a baix, han dut un procés de deteriorament continuat, amb conseqüències greus tant en els aspectes socials com en els productius. Perdre població a l’interior es perdre dues activitats que han estat el sant i senya per definir les arrels productives valencianes: l’agricultura familiar i la indústria tradicional. Menor població i menor possibilitat de treball és el desarticulat País que deixen els darrers 50 anys a l’interior. Així passa que en els últims 50 anys la població d’aquestes ciutats intermèdies de l’interior ha minvat al voltant d’un 10-15 %, així com que l’agricultura tradicional s’ha convertit, excepte per algun cultiu nou, en pràcticament una agricultura per mantenir el sentiment familiar, sinó en l’abandonament de terres perquè no tenen cap rendibilitat ni tampoc cap colla que els treballe. I pel que fa a la indústria tradicional, l’enfonsament ha estat certament significatiu en tant que la indústria valenciana ha perdut al voltant d’un 30% de la seua importància regional, que a nivell local la transcendència arriba a ser major en algun municipis tradicionalment industrials. El transvasament d’una població seleccionada -joves i més formada- des de l’interior cap als centres poblacionals costaners, està deixant els pobles i les ciutats de l’interior amb menys recursos i en majors dificultats, agreujant-se així la situació a mesura que passa el temps. I pel que fa, ja no a les ciutats intermèdies, sinó als petits pobles muntanyencs de l’interior, aquests 50 darrers anys han estat dramàtics, ja que han perdut, si més no, pràcticament la meitat de la seua població, i la gent que encara hi roman, es pràcticament població depenent, tot perdent qualsevol possibilitat de redreçament d’activitat agrícola o industrial imaginable. Cinquanta anys han servit per anar desfent un País o més bé refent-lo? Les distàncies s’han estès, les arrugues que hi eren s’han estripat i les desigualtats han florit.
Evidentment, hi ha sectors que al llarg d’aquest temps han sortit ben distints de com hi entraren. És el cas de tot aquell món pròxim a la costa, que es trobava desheretat als anys 50 i 60. Que n'ha sigut? Simplement que a hores d’ara ha multiplicat les seues possibilitats; de treball, d’activitat, d’inversió, etc. Però també de benestar? Cal dir que al País Valencià es treballa de valent, però es cobra un terç per baix del que pot rebre un treballador fent les mateixes hores a Madrid o al País Basc. I això perquè? Simplement perquè, als darrers cinquanta anys, les activitats per les quals s’ha decidit invertir i subsistir són activitats rendibles per al capital però no per al treball. En aquest sentit, passa que una gran part de l'activitat econòmica valenciana ha perdut aquella funció equilibradora tant productiva com social que tenia. Induïts per una visió a curt termini de l'activitat econòmica, alguns empresaris “industrials” van renunciar a mantenir les seves activitats seduïts per les expectatives de guanys extraordinaris derivats de l'activitat immobiliària (vinculada al turisme costaner i al boom de la construcció). Es passa d'una economia basada molt de temps en l'esforç i l'activitat productiva, a una economia fonamentada en l'especulació generada pels beneficis aconseguits a curt termini i sense esforç. En el resultat d'això hi trobem un altre gran canvi al llarg d’aquests 50 darrers anys: els grans capitals han fugit de l’agricultura i també de la indústria per assentar-se en la construcció, en la costa i en el comerç. El valor de les coses l'assigna el mercat, i no el treball, que com hem dit està desvalorat. La conseqüència important immediata és que la polarització social s’agreuja de manera significativa. Allò de la distància social al País és ara per ara més notòria. Cinquanta anys està costant al País Valencià refer una classe social nova caracteritzada per la inseguretat en la seua vida, la inestabilitat en el treball, la falta d’identitat per la vulnerabilitat a que està sotmesa i l'especulació de què està envoltada. Aleshores, a quin model econòmic ha conduit aquell canvi il·lusionant que fa 50 anys cridava i demanava pels carrers “Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”?
Faltaria més; algunes coses s’han anant fent. Evidentment. És cert que avui vivim millor que fa ara cinquanta anys; sí; és cert que tenim millors serveis, sí; és cert que s’ha millorat pel que fa a escoles, metges, pensions, estàndars de la vida quotidiana, carreteres, comunicacions, aparells, etc. El progrés també és l’acumulació de coneixements, d’experiències, d’estalvis, i d’inversions fetes al llarg del temps. Però el progrés al País Valencià, ara per ara, ha comportat una major descomposició de caràcter territorial, social i, òbviament, productiva.
Es deia que el caràcter emprenedor dels valencians haja estat una de les senyes d’identitat de la nostra economia. Es cert: l’esforç, la creativitat, la superació diària, la incorporació de la dona al treball, la relació entre els subjectes, el compromís, la millora continua per fer les coses,..., són aspectes que a través de la creació continuada de petites empreses hem tingut per bandera. En algun moment la política valenciana ha sabut canalitzar-les per millorar tots aquests aspectes. Molts dels instituts tecnològics creats han capitanejat les oportunitats que es plantejaven en el món de la petita i mitjana empresa, tot advertint-les d’aquelles coses que per la seua grandària no tenien capacitat de conèixer o de fer; els instituts tecnològics han estat tot un encert d’equilibri i de cohesió. També, però, la política ha estat en els fonaments de la gran desfeta del prestigi que s’havia assolit amb la descapitalització que el País patí amb la pèrdua de les caixes d’estalvis (repetim, gràcies als polítics). O del desprestigi que s’arrossega amb el continuat malbaratament que alguns polítics entengueren que era allò de fer política per a enriquir-se. Aleshores, cinquanta anys després, quin és el resultat? Un País no massa il·lusionat, no molt més cohesionat i amb l’esperança que encara estem fent-lo.
I de cara al futur? Sobre el paper es parla d’economia circular, blava, verda, taronja i digital. Massa colors per dibuixar amb el dit. Segurament, prompte estarem en algunes d’aquestes economies; serà una necessitat. Ara però, trobem que serà la propera excusa per justificar noves segmentacions socials i productives al nostre territori, cas que siga el mercat, com ara passa, el que ens governe. Llavors caldrà pensar en un veritable model econòmic alternatiu, amb ideologia i coherència, on estiga present la vertebració del País i la cohesió de la gent que viu aquí. Ara per ara, necessitem refer allò que en els darrers cinquanta anys s’ha anat corcant fins oblidar l’objectiu de fer un País amb identitat i dignitat de sentir-se valencià.