Mazón calca l’estratègia del PP en catàstrofes anteriors i continua sense explicar el seu dinar el dia de la DANA

“La veritat, al meu entendre, també ix danyada”. Carlos Mazón és com un d’aquests conductors kamikazes que circula en direcció contrària i creu que els que incompleixen el codi són els que li venen de cara. El president de la Generalitat Valenciana va arribar a afirmar divendres que va ser “encertada” la decisió d’enviar l’alerta massiva a les 20.11 del 29 d’octubre passat, quan centenars de ciutadans estaven ja atrapats. El fet és que Mazón, en la seua primera compareixença en les Corts Valencianes després de la catastròfica DANA, es va fiar de les seues pròpies mentides. El president va repetir en seu parlamentària la cantarella de falsedats i omissions que ha anat encadenant des que la “revolució hidrològica sense precedents”, segons l’expressió repetida fins a l’avorriment, va arrasar les comarques de l’Horta Sud i d’Utiel-Requena, i va deixar més de 200 morts.

El cap del Consell va culpar a tothom (fins i tot al “sistema de prevenció”) menys a si mateix en singular. Mazón va arremetre, llargament, contra la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (malgrat els 62 avisos que va enviar la CHX a la Generalitat mentre que el president allargava el seu famós dinar del dia dels fets) i contra uns protocols d’Emergències dels quals fa a penes dos anys deia que eren “claríssimament clars”.

En una de les rèpliques, ja a la vesprada, va assegurar: “No oculte els errors de la Generalitat, els reconec i els assumisc i demane disculpes per això”. I punt. Això va ser el més semblant a una assumpció de responsabilitats, ni tan sols pròpies, sinó autonòmiques. Això sí, l’assumpció a mig fer es va pronunciar després d’unes quantes hores atacant el Govern central i, singularment, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

El president portava un enorme bloc de fulls amb el seu discurs. Així doncs, va detallar una cronologia interessada, amb falsedats més que evidents, que va fer un enorme triple salt temporal sobre les cinc hores que van passar des que va abandonar el Palau de la Generalitat a última hora del matí per a dirigir-se a un dinar amb una periodista fins que va tornar a estar operatiu.

Per contra, una llarga el·lipsi li va permetre evitar el detall d’una franja horària clau en la resposta a la catàstrofe: “Vaig mantindre la meua agenda plenament conscient de com estava la situació i sabent que la consellera de Justícia i Interior, juntament amb el seu equip, ja s’havia desplaçat a algunes de les zones afectades per la crescuda del [riu] Magre i que s’estava en contacte amb la Delegació del Govern”.

“No obstant això”, va postil·lar, “quan vaig ser advertit que la situació en la presa de Forata s’agreujava, em vaig desplaçar al Centre de Coordinació d’Emergències on estava constituït i treballant el Cecopi”.

El president tan sols va aportar una única novetat sobre el seu desplaçament tardà: “No va ser fàcil el viatge. El mal oratge, com és normal en aquestes situacions, va produir gran densitat de trànsit i va allargar el trajecte fins que vaig arribar [al Centre de Coordinació d’Emergències de] l’Eliana amb el Cecopi treballant a ple rendiment i on no va caldre que ningú em posara al dia ni jo vaig retardar, ni per un segon, les tasques que s’hi duien a terme”.

L’enviament tardà de l’alerta massiva als mòbils –a les 20.11– va ser una “decisió encertada” per part de la “direcció de l’emergència”, va afirmar sense despentinar-se. Encara més, en la realitat paral·lela en què opera Mazón, aquesta decisió (o negligència, segons l’oposició) va ser un “exemple que sí que va funcionar la coordinació d’administracions”. Es tracta d’un sistema (Es-Alert) l’enviament del qual correspon a la comunitat autònoma (i no a les “administracions” en general). De fet, l’endemà de la tragèdia es van enviar dues alertes més, sense més dificultats.

Com en l’11M o en el metro de València

La seua intervenció recordava inevitablement les mentides que va ventilar a compte de l’atemptat de l’11M Eduardo Zaplana (el seu mentor polític condemnat a més d’una dècada de presó per corrupció) quan era portaveu del PP en el Congrés dels Diputats. O a la gestió de l’accident del metro de València, el 2006. El portaveu socialista, José Muñoz, li ho va dir: “Tornem a recordar l’accident del metro, tota la seua teoria es basa en el fet que era una tragèdia inevitable”. Per part seua, amb el ventilador endollat a la màxima potència, el portaveu popular, Juan Francisco Pérez Llorca, va arribar a disparar contra el “fonamentalisme mediambiental de l’extrema esquerra”.

El cap del Consell ni tan sols va al·ludir en la seua intervenció inicial de dues hores i mitja, ni en les rèpliques posteriors, a la riuada de València del 1957, que en la memòria col·lectiva de la ciutat remet a un desastre amb un nombre desconegut de desapareguts i a una gestió per part de les autoritats franquistes que va indignar fins i tot la dreta autòctona. A València encara queden comerços i bars que tenen una marca amb la llegenda de “fins ací va arribar la riuà”. Per contra, Carlos Mazón sí que va posar com a exemple de l’“únic precedent” de la DANA del 2024 la riuada que va arrasar el 1962 Terrassa, Rubí i Sabadell, amb “400 víctimes mortals”.

El discurs que li havien preparat contenia afirmacions com aquesta: “Com saben, la primera resposta a una emergència, com cal esperar, és el rescat de persones i l’atenció a les possibles víctimes”. El president defugia així la prevenció i l’avís previ a la població del fet que una catàstrofe s’acosta. Mazón es va escudar en el fet que l’alerta es va enviar quan va ser informat que hi havia risc de despreniment de la presa de Forata. La Generalitat Valenciana va voler evitar amb l’enviament de l’alerta un “risc apocalíptic”, segons va advertir Mazón. Per davall d’aquest llindar de risc, dues comarques van quedar completament arrasades.

La xarramenta parlamentària de Carlos Mazón també va incloure conceptes cridaners com ara “renaixement” o la ja tantes vegades esmentada “revolució hidrològica”. “Hem aprés del que no va funcionar bé durant les primeres hores i ho hem corregit”, va manifestar el president, que va precisar de passada que l’aprenentatge afectava “polítics i tècnics”.

En la rèplica, per moments, va reproduir l’argumentari preparat per als càrrecs del PP, publicat per aquest diari el 7 de novembre passat, especialment en les seues al·lusions a la Unitat Valenciana d’Emergències (VE). En general, va haver-hi poca originalitat en el front del relat dels fets.

L’equip de Carlos Mazón en Presidència (els secretaris autonòmics José Manuel Cuenca, Cayetano García Ramírez i Santiago Lumbreras) seguia, aparentment satisfet, la intervenció del cap del Consell. Es tracta del ‘politburó’ del president, sense cap experiència en la gestió de catàstrofes, que ha acompanyat Mazón en els moments més complicats. En els rogles de fumadors del jardí de la cambra autonòmica, alguns càrrecs i diputats del PP abrigallaven i abraçaven els membres del ‘politburó’.

Salomé Pradas, una de les principals protagonistes de la desastrosa gestió, va donar la imatge d’una relíquia arqueològica. La consellera de Justícia i Interior va romandre en el seu escó com una mena de zombi polític a qui ningú s’acosta per a evitar un possible contagi. Amb rostre desencaixat i roba fosca de funeral, Pradas va estar hieràtica i amb mirada pràcticament absent durant tota la jornada. En un altre escó dels membres del Consell, Nuria Montes mantenia les mans enllaçades durant gran part de la intervenció de Mazón, com volent evitar agafar el telèfon mòbil i tuitar una altra barbaritat.

El to general de la roba de la bancada parlamentària era fosc, pròpia d’un sepeli col·lectiu. Els populars van aplaudir al final de la primera intervenció del seu cap de files. No obstant això, després de la intervenció del portaveu següent, José María Llanos, de Vox, el seu grup parlamentari va evitar aplaudir, com a mostra de l’excepcionalitat del ple. Compromís tampoc va aplaudir el seu síndic, Joan Baldoví. I el PSPV-PSOE va fer el mateix després de la intervenció de José Muñoz.

No era un dia per a aplaudiments: cada vegada que acabava un torn de paraula, la cambra quedava en un silenci desacostumat en un fòrum parlamentari. No obstant això, després de l’última intervenció de Mazón, ja ben entrada la vesprada, la bancada popular, va reiterar l’aplaudiment. Unes palmades discretes, sense l’entusiasme habitual en condicions normals.

El president, en la seua línia, no es va prestar a contestar cap pregunta dels nombrosos mitjans de comunicació desplegats en el parlament autonòmic. I això que no són poques les preguntes pendents i que en la seua intervenció també va assegurar que no s’amaga dels mitjans de comunicació, a pesar que només ha donat entrevistes a canals i ràdios afins i que l’única roda de premsa amb preguntes va ser inevitable pel fet de ser una compareixença amb el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, l’1 de novembre passat. El president va justificar la seua opacitat informativa –calcada de l’accident del metro el 2006– en la pretesa necessitat de no perdre “ni un minut” a desmentir “faules”. “Hauria sigut immoral dedicar temps a desmentir faules, a això no vaig dedicar ni un minut”, va postil·lar.

Un tuit esborrat

Encara que per a faules les del matí previ a la DANA. El portaveu de Vox va recordar a Mazón la seua inoportuna intervenció de les 13.00 del tràgic dimarts 29 d’octubre, quan va assegurar (en un vídeo esborrat posteriorment) que el temporal ja estava liquidat. José María Llanos li va dir que “igual que en un incendi, no es diu que està completament extingit fins que no passen tres o quatre dies”. “Això és de primer d’Emergències”, li va amollar a manera de colp baix.

A hores d’ara, al president ja li donava tot un poc igual. La nova batalla és la del relat. Carlos Mazón ja està en plena fase de reconstrucció, segons va dir, gràcies a la remodelació del Consell. La seua imatge pública i la seua credibilitat han quedat seriosament danyades, igual que les zones afectades per la DANA. La seua fiabilitat ha sigut qüestionada de pla fins i tot pels seus antics socis de Vox. A València, amplíssimes capes de la població es fien més d’un triler de carrer que del seu ‘molt honorable’ president de la Generalitat.

L’entrada i l’eixida de Mazón de la cambra autonòmica va ser quasi clandestina, amb un ampli dispositiu policial. Les seues aparicions comptades en espais públics no van sent precisament pacífiques. Malgrat això, el seu discurs es va situar en un pla renovat i va estar ple a vessar de referències a la reconstrucció, al “suport mutu”, a l’“empatia”, a la “solidaritat” i a un llarg etcètera de xarramenta sobre el “renaixement” de les zones destruïdes per la DANA.

El portaveu de Compromís, Joan Baldoví, li va etzibar: “Si no va ser capaç d’arribar quan tocava al Centre d’Emergències, com ha de ser capaç de liderar la reconstrucció?”.