Amb Vicent Garcés -ens coneixem fa més de seixanta anys- m'ocorre que pot passar temps i temps i, quan per una causa o altra ens retrobem, ni que siga per casualitat, podem començar a parlar com si ens haguéssem vist ahir. De seguida reprenem la conversa. I, malgrat ser dos vells, no parlem del passat, si no és que cal per resoldre un dubte o aclarir un oblit. Parlem de l'actualitat. I, amb la mateixa poca alegria, del futur.
Els darrers temps ens hem trobat més sovint que abans. Li vaig demanar participar el juny passat, amb Ernest Garcia i Carles Dolç, en una taula redona a la Nau, de la Universitat de València, sobre Vicent Ventura, en els actes pel centenari del naixement del vell amic. La seua intervenció fou molt ajustada i, pel que vaig comprovar, causà una sorpresa molt positiva en persones ben informades però més joves, que no l'havien escoltat mai.
Ara me n'adone que el rotgle de persones en què el vaig conèixer -parle del 1964 o el 1965-, n'han mort unes quantes: els germans Vicent i Carme Miquel i Diego, Rafael Ninyoles, Ferran Zurriaga i d'altres són morts. Ernest Sena i Lluís Aracil viuen. Com altres que ara no sé posar en llista.
Vicent Garcés Ramon tindria llavors uns divuit anys. Alguna malifeta de xiquet amb focs de pirotècnia li havia afectat greument un ull. El 1964, ell havia començat a estudiar a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Agrònoms de València, d'on eixiria el 1970, com a enginyer agrònom, especialitat en Economia i Sociologia Agrària. Havia nascut a Llíria el 1946, com el seu germà Joan Enric, dos anys abans, pel fet que el pare, Joan Garcés Queral (Benifairó de les Valls 1914-Faura 2014), hi dirigia la Unió Musical. L'oncle Vicent Garcés Queralt (Benifairó de les Valls 1906-València 1984) fou compositor i autor, entre altres obres, del ballet Marinada, composta al llarg dels anys quaranta i estrenada el 1958, amb lletra de Joan Fuster. Era, per tant, una família culta i d'un valencianisme diríem natural, més viu tal vegada en el cas de l'oncle Vicent, com es pot veure a la biografia publicada el 1988 per Sergi Arrando.
Ja a la Universitat, quan entrí el 1966, el vaig veure actuar, sense escarafalls ni divismes, en activitats del Sindicat Democràtic d'Estudiants (SDEUV). El 1968 va ser detingut. Acusat de manifestació il·legal i desordres públics, fou processat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), que finalment el va absoldre. Recorde les circumstàncies en què això va passar. I l'escenari. Benito Sanz n'ha parlat en diversos estudis. El seu germà, Jesús, també hi era.
Teníem Vicent i jo amics i amigues comuns en aquell ambient i ens trobàvem sovint en un pis on vivien algunes estudiantes, com ara Marisa Sierra, expulsades de les residències religioses per l'activitat política antifranquista a la Universitat.
A continuació, Garcés amplià estudis a l'Institut Agronomique Mediterraneéne de Montpeller, on s'especialitzà en Planificació i Desenvolupament Rural, i a l'Institut d´Etudes pour le Developpement Economique et Social de París, però anava sovint a Madrid, on jo vivia llavors. Junts escoltàrem Zeca Afonso i veiérem algunes pel·lícules clàssicament subversives en col·legis universitaris.
Tornats tots dos a València, un dia em convidà a dinar en una casa de menjars al començament del Camí del Grau, dit llavors Avenida del Doncel Luis Felipe García-Sanchiz. Sempre havia tingut afecció a aquests llocs, d'una cuina barata i honesta, però potser no massa higiènica, i mentre estudiàrem n'havíem freqüentat al carrer de Mossén Femades i llocs semblants. Em digué que se n'anava a treballar al Ministeri d'Agricultura de Xile, on el seu germà Joan Enric era assessor del president Salvador Allende, i li diguí que replegàs documentació sobre el procés que vivia el país. Hi estigué entre 1972 i el setembre de 1973, quan la CIA i els militars encapçalats pel general Pinochet feren el cruel colp d'Estat. Els dos Garcés se salvaren de la repressió i potser de la mort gràcies a la protecció de l'ambaixador espanyol. Anà després a l'Argentina, on col·laborà amb la resistència xilena. En tornar a València vingué a dinar a l'àtic on jo vivia -m'havia casat al juny de 1974- i em contà una part de la peripècia.
De la mà de Lluís Font de Mora, fou secretari tècnic del Col·legi Oficial d'Enginyers Agrònoms entre el 1975 i el 1979. Però això era per guanyar-se la vida, perquè la passió política, viscuda des de la primera joventut, l'arrossegava ja per sempre.
El país, el món
Fa poc, Vicent i jo ens trobàrem per preguntar-li detalls que em calien per fer aquesta nota. Com tantes vegades abans, ell estava a punt d'emprendre viatge. Anava a Berlín, a una reunió del comitè europeu d'enllaç Contra la guerra - contra la guerra social, creat el 2023 i que vol mobilitzar contra els conflictes actuals promoguts per les grans potències a Ucraïna i, inicialment, Palestina i en defensa de les llibertats amenaçades arreu del món, fins i tot en països de règim democràtic.
Arran de la conversa, vaig buscar dades sobre aquella Conferència Europea dels dies 2 i 3 de novembre passats.
No és, vaig pensar, com tornar a l'inici de tot? La Primera Internacional es va constituir a Londres el 1864. La Segona es fundà el 1899. És l'única que amb altres premisses arribà a reconstituir-se, després d'haver desaparegut. La Tercera, el 1919. La Quarta, el 1938. Més altres intents de reagrupament que fracassaren. Vagament, vaig fer memòria dels noms insignes: Bakunin, Marx, Bebel, Kautsky, Jaurès, Liebknecht, Luxemburg, Lenin, Trotski... De les feroces lluites internes, de com l'esquerra i els moviments obrers han anat quedant sense mecanismes de coordinació i autodefensa, de pensament i difusió d'idees, a escala mundial. Això s'ha produït enmig de guerres mundials, locals o civils, dels processos de descolonització i de recolonització per canvi de metròpoli, d'un seguici incalculable de patiments, destruccions i morts. I d'un avanç sense límits dels recursos de poder del “burgués implacable y cruel”, com solia dir Joan Fuster recordant la lletra de l'himne comunista Joven Guardia, que degué escoltar a Sueca de jove, durant la guerra.
Com encaixa Vicent Garcés en aquesta història de l'esquerra de masses, durant vora dos segles? Ell va triar i seguir el seu camí amb una claredat que convé anotar. El 1968 fou la data simbòlica en què esclataren arreu d'Europa i d'altres llocs del món més desenvolupat ¾també a Mèxic, per exemple¾ revoltes estudiantils de gran impacte, si més no de moment. Vicent portà aviat de París discos i llibres amb el testimoni del Maig francès. Però, mentre molta gent de la seua generació es feien seguidors de Mao o de Trotski, d'Stalin, del Che o de les gran figures de l'anarquisme clàssic, defugí amb bon criteri malalties infantils de què parlava Lenin. Era i continuà sent socialista. D'esquerra. Ho és encara. Va ser membre del Partit Socialista de Xile i, ací, entre 1975 i 1978, membre de la Convergència Socialista del País Valencià (CSPV) inventada per Vicent Ventura, després, fundador i dirigent de la Federació de Partits Socialistes d'Espanya i del Partit Socialista del País Valencià (PSPV), tot plegat extern al PSOE. Fou secretari general del partit Unitat Socialista del País Valencià, escindit d'aquell PSPV, que s'integrà el 1978 al PSOE, on ha format part del comitè federal i fundà amb altres el corrent d'opinió Izquierda Socialista-PSOE. Fou membre de la comissió executiva nacional del PSPV-PSOE. Ara s'integra al comitè nacional del PSPV-PSOE, és coordinador d'Esquerra Socialista-PSPV i membre de la comissió permanent federal d'Izquierda Socialista-PSOE.
Aquest compromís polític l'ha dut a ocupar càrrecs importants de gestió i representació, sempre com a socialista. Quan es lluitava per aconseguir un mínim d'autogovern el 1978, va assumir la secretaria general tècnica de la Conselleria d'Interior del Consell preautonòmic del País Valencià. Fou llavors quan em buscà per anar a la de Cultura, que Josep Bevià mirava de posar en marxa ¾potser es conegueren a través d'Eduard Ranch Sales, amic des de sempre¾ amb persones de confiança la incipient Conselleria de Cultura (1978-1979). Ho vaig dubtar molt, vam dinar junts dues o tres vegades ¾sempre en llocs econòmics, perquè ell i jo som així¾ però vaig rebutjar l'oferta i em vaig quedar on estava. Greu error. O no. De seguida vingué la marea blava i franquista, que m'hauria fet patir.
Vicent Garcés fou després regidor i tinent d'alcalde de l'Ajuntament de València, entre 1979 i 1987, amb Ricard Pérez Casado com a alcalde. Des d'aquell càrrec, creà i presidí la Mostra de Cinema del Mediterrani (1980-1986). Entre 1979 i 1983 va ser Diputat de la Diputació Provincial de València, responsable de la Comissió de Defensa de la Naturalesa (CODENA). Entre 1987 i 1999 fou diputat autonòmic de les Corts Valencianes, i membre i portaveu de la Comissió d'Agricultura i Medi Ambient, i secretari de la Comissió d'Obres Públiques i Transports (1991-1995). Tornàrem a coincidir, jo com a assessor del Grup Parlamentari de la Unitat del Poble Valencià (1988-1991).
Del 2007 al 2009 va ser diputat del Parlament Europeu i membre de l'Assemblea Parlamentària Euro-Mediterrània i l'Assemblea Parlamentària Euro-llatinoamericana; de les comissions de Mercat Interior i Pressupost i de les delegacions mixtes Parlament Europeu-Mèxic i l'Iran. Del 2011 al 2014 va ser novament diputat al Parlament Europeu, on actuà a la comissió de Mercat Interior, la de Peticions i la delegació mixta Parlament Europeu-Península Aràbiga.
En definitiva, Garcés ha desplegat àmpliament i amb una continuïtat sòlida i eficaç el camí d'intervenció en afers internacionals i de contacte viu amb nombrosos països i realitats del món que començà de ben jove. Ha participat en els Fòrums Socials Mundials de Porto Alegre, Mumbai, Caracas, Nairobi, Dakar i Tunísia. També en fòrums socials europeus a diverses capitals i assemblees i debats sobre l'alimentació, una de les seues especialitats i també un dels grans problemes mundials ara mateix i en el futur. Com el drama de les migracions, que també l'ha ocupat. És president de la Fundació Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes del Mediterrani des del 2015 i, des del 2013, president d'honor de l'Associació Ciutadana Mostra Viva del Mediterrani.
Què pot esperar el món
És evident que des de les velles reunions internacionals començades a mitjan segle xix, el capitalisme i l'imperialisme, que no era aquella etapa final que pronosticava Lenin, ha aconseguit arraconar no ja les idees de l'esquerra, antigues o modernes, sinó destruir on ha pogut fins i tot els drets humans que preconitzava la Revolució Francesa, a finals del xviii. I els mateixos agents, cada vegada més poderosos i armats de mecanismes d'una sofisticació imparable, amenacen amb destruir el món.
Per a l'esquerra, ara tot està per refer. Si és possible. Si en queda temps. Mentre Garcés estava a Berlín a l'inici d'aquest tràgic novembre, vaig retrobar al primer volum de les memòries de Jean Galtier-Boissière, escrit a París durant l'ocupació alemanya de 1940-1944, una anècdota que fa anys em copsà, en llegir-la per primera vegada. El 30 de desembre de 1942, en plena guerra mundial, l'escriptor satíric i inconformista transcrivia, com feia amb acudits i xafardeigs de l'època, una Petita història d'aviació: “El darrer avió alemany i el darrer avió aliat amb els últims homes vius sobre la terra, es troben al mig del Pacífic, s'ataquen l'un a l'altre, xoquen i cauen en flames, enredats entre si, sobre un atol de coral habitat per una parella de simis. El simi examina els calcinats i diu a la femella:
— Tot està per començar de nou.“
Vostès coneixen la història, a través d'una pel·lícula molt posterior. No sé si enmig de les assemblees internacionals a favor de la pau, l'alimentació universal i els drets humans i dels pobles, Vicent Garcés, tan metòdic com sempre, tan curós en el que diu i el que escriu, tan ordenat en la conservació d'arxius i memòries, no pensarà el mateix que el simi. Jo sí. Però no hi podré fer res.
Vicent té un fill, Gonçal, un net i una neta, Teo i Lia. La vida continua.
1