Amb Ricard Blasco, regirant papers i papers

L'editorial Mediavaca, amb el rigor i la pulcritud en els detalls que ha caracteritzat sempre el seu treball, acaba de traure una segona edició de Cuentos de Alicante y Albatera, de Jorge Campos —pseudònim de Jorge Renales (1916-1983)—, un llibre apassionant que vaig llegir en la primera gràcies al prologuista, Ricard Blasco, que me'n regalà un exemplar. Recomane vivament la lectura d'aquest document importantíssim, en què la paraula cuentos encobreix en certa manera la designació d'uns relats autobiogràfics sobre el final de la guerra civil espanyola (1939), especialment al camp de concentració d'Albatera, on molts republicans foren tancats pels italians de Mussolini i els franquistes vencedors, havent fracassat en l'intent d'escapar de la península pel port d'Alacant —tema d'una gran reconstrucció narrativa de Max Aub: Campo de los almendros, escrita el 1968.

Gala Blasco, filla de Ricard, hi ha incorporat un text de gran valor sobre la figura del pare, de la mateixa manera que els fills de Renales parlen sobre el seu i l'arqueòleg Felipe Mejías estudia els resultats d'excavacions al camp d'Albatera. Pablo Auladell és l'autor de la coberta i les il·lustracions de l'interior d'aquest llibre tan encertat, per la recuperació de l'obra literària i per la concepció tipogràfica. 

La lectura de les evocacions de Gala i la notícia de la reaparició del llibre de Campos m'ha fet recordar amb una especial atenció Ricard Blasco, per a mi un amic fonamental.

El meu Ricard Blasco  

Hi hagué un temps, cap al 1972, que Ricard Blasco era per a mi un enigma. Jo havia començat a conèixer la seua existència a través de les pàgines de la revista Gorg; poc després, el 1971, en ser jo encarregat de posar en marxa la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana,

Joan Fuster m'havia indicat la necessitat de comptar amb la participació del mateix Blasco, que vivia a Madrid, per a elaborar articles sobre diversos temes, particularment els referits a història de la premsa periòdica local. Per carta vam establir els contactes necessaris i de seguida vaig veure que havíem trobat un col·laborador minuciós i eficaç.

Ara, d'una altra banda —i ací es presentava el misteri—, feia algun temps que jo m'havia interessat pels actes del Segon Congrés d'Intel·lectuals celebrat el 1937. L'estiu del 1969, una excel·lent amiga i jo vam transcriure manualment nombrosos articles de diaris valencians de la guerra civil. Era un encàrrec de Vicent Arrue per a la seua tesi doctoral. Allí, vaig topar amb la noticia del Congrés i pel meu compte vaig fer-ne fitxes. En la delegació valenciana del Congrés, apareixia un Ricard Blasco. Era el mateix? Ho era el Blasco que Max Aub anomenava més d'una vegada —com al mateix Jorge Campos, d'altra banda— en el seu apassionat viatge de retorn La gallina ciega (1971)? Per l'edat, pareixia impossible que el col·laborador de l'Enciclopedia fora el congressista del 1937. Un homònim? Fuster no m'ho va saber aclarir. Al capdavall, les peces del trencaclosques es reuniren i vaig començar a tenir una idea més clara del personatge, abans d'haver-lo vist mai.

La peripècia és insignificant, però il·lustra amb eloqüència les desconnexions generacionals, els trencaments de la memòria civil que s'interposaven entre molts dels qui, cadascun pel seu cantó, miràvem de fer viables determinades reclamacions col·lectives.

Degué ser el 1976 que ens trobàrem. Fou al Museu de Ceràmica, on ell dirigia el rodatge d'un documental per al centenari de la Caixa d'Estalvis de València. De seguida ens vam fer amics i descobrírem tota mena de temes comuns. Vam intercanviar notícies i xerocòpies, comunicàrem dubtes i perplexitats i parlàrem llargament sempre que venia a València, de vegades, sopant a ma casa.

L'última vegada que ens vam trobar, sense esperar-ho, va ser pels passadissos de l'aeroport del Prat, el 23 de maig de 1993. Ell feia transbord cap a Madrid des de Mallorca, on vivien Gala, el seu marit, Fernando, i el fill —Enrique: l'última gran alegria per a Ricard—; jo tornava a València d'una taula redona sobre Fuster, a la Universitat. Parlàrem després sovint per telèfon, de vegades coincidint amb les visites que li feien Francesc de P. Burguera i Alfons Cucó. A primers del 1994, Ramon Lapiedra, rector de la Universitat de València, m'invità a organitzar un acte sobre Emili Gómez Nadal. Vells militants de la FUE, encapçalats per José Bonet, l'havien informat de la mort recent del professor valencià exiliat. Vaig dir-li que comptaríem amb Blasco, però ja no va poder vindre perquè va morir a Madrid, on vivia des de feia tants anys, el 8 de febrer. 

Blasco va ser per a mi un amic inoblidable i assessor excel·lent. Mai no es va produir cap malentès entre nosaltres, com li passà amb algun estudiós valencià. Rarament vaig descobrir-li res nou. Fou ell qui em donà moltes pistes. Per exemple, per reeditar Guerra, victòria, demà (1938), de Miquel Duran i Tortajada.

Historiador plenament fiable

Blasco hagué de fer molts treballs purament alimentosos, en el cinema i en el documentalisme per a la Televisió. Ara, de seguida que va poder, dedicà moltíssimes hores pacients a l'estudi de la realitat històrica valenciana, sobretot en el vessant cultural i lingüístic. La guerra de 1936-1939, que començà quan era molt jove, ja que havia nascut a València el 30 d'abril del 1921, li havia tallat les expectatives de fer els estudis i la carrera professional que el pare hauria pogut sufragar-li, en aquells temps en què la Universitat estava pràcticament vedada per a les persones sense recursos econòmics. Els seus treballs historiogràfics no li degueren proporcionar mai, excepte potser cap al final de la vida, uns ingressos que calga esmentar. Més aviat li costarien diners de la butxaca. Diners i, sobretot, moltes hores de treball solitari en hemeroteques —particularment la de Madrid, que tenia uns fons de gran importància sobre tot l'Estat—, biblioteques i arxius públics.

Aquelles recerques i lectures foren la base posterior per als estudis que donà a la impremta i per a molts que deixà embastats, com si hagués de viure més d'un centenar d'anys en plena activitat. Això era ja a casa, amb moltes hores de dedicació generosa i un programa rigorós de taula, fitxers, xerocòpies i màquina d'escriure —al final, utilitzà un ordinador, entre altres coses per començar un inventari de la seua biblioteca que no sé si acabaria. ­

Blasco treballava amb una meticulositat notòria i, en això, lligava amb una tradició erudita valenciana d'un valor importantíssim. Extremava la cura en les citacions, en els detalls, revisava, buscava les fonts més fiables i tenia un claríssim i esmolat sentit crític per a llegir i interpretar els documents. Aquella tradició, que com a mínim el lligava a les promocions d'estudiosos del xix i primeries del xx ­—de Serrano Morales a Martí Grajales, Teodor Llorente, Roc Chabàs, Martínez Aloy, Sanchis Sivera o Àngel Sánchez Gozalbo, per exemple—, no el conduí a l'amateurisme, que era el gran risc.

En el pròleg a un dels seus millors estudis, Els valencians de la Restauració, afirmava que s'havia “proposat un exercici de destriament de l'entrellat social dels valencians de la Restauració i de la Regència amb l'ajut dels testimonis literaris, no ressuscitar curiositats pintoresques de l'antigor”. I també assenyalava l'enfrontament radical de la seua obra amb la dels “fabricants de passatemps” valencians que ell encapçalava amb el nom de Francesc Almela i Vives, potser amb excessiva bel·ligerància, i que havien utilitzat el teatre del xix com a simple il·lustració per conformar una concepció folklòrica del fet valencià.

La seua decisió d'enfrontar-se amb la realitat històrica, per investigar-la, per aclarir què havia passat, tenia una innegable arrel ideològica, d'home d'esquerra. Posat a treballar sobre materials de la superestructura d'un passat relativament pròxim, Blasco mirà de buscar-hi sempre el lligam amb els fets socials. Això el dugué a orientar-se cap als documents d'origen o destinació més popular: la sàtira, el sainet, els col·loquis i els raonaments —sovint formes rudimentàries de la literatura escenogràfica—, la premsa periòdica, fins i tot el cinema. Això va donar una personalitat pròpia, inconfusible, als seus acostaments monogràfics o panoràmics, a la realitat que estudiava.

I hi havia també el compromís amb la llengua del país, començat durant la guerra i reprès anys després a Madrid, per voluntat pròpia i en relació amb altres valencians instal·lats allí per una o altra causa, com ara Gonçal Castelló. En una taula redona celebrada a València, amb la participació de Josep Renau i no sé amb quin motiu, Blasco explicà com havia descobert que el català era una llengua de cultura, o podia arribar a ser-ho, a través de l'article de Tomás Navarro Tomás i Manuel Sanchis Guarner “Análisis fonético del valenciano literario”, publicat a la Revista de Filologia Española el 1934; com Carles Salvador, durant la guerra, havia estat el seu iniciador en les qüestions valencianistes i com, en el mateix breu període, Emili Gómez Nadal li havia mostrat que era possible mantenir alhora posicions de reivindicació nacional i defensar l'internacionalisme —en el seu cas, des d'una perspectiva marxista. Tot plegat, quan Blasco era un jove d'uns setze anys, amb aspiracions literàries i valentia política. Fou aleshores que va escriure Elegia a un mort (1937), prologada per Carles Salvador, que Fuster faria reeditar en facsímil el 1986.

Josep Iborra va remarcar com els estudis de Blasco eren d’importants, entre altres motius, pel fet que “la nostra història literària a partir de la Decadència [...] és la d'una producció que es caracteritza, bàsicament, pel seu caràcter popular on trobem pocs llibres i moltes publicacions més fungibles, diríem, més efímeres, subliteràries o paraliteràries: goigs, col·loquis, llibrets de falles, revistes humorístiques d'aparició més o menys irregular i discontínua, calendaris, cançons, pamflets, sainets i llibrets de versos, etc. [...]  De més a més, es tracta d'una producció materialment esparsa, mig destruïda per ser de consum popular i immediat, de difícil accés en les biblioteques, i ”invisible“ pel fet de romandre soterrada físicament i perquè ni tan sols podem trobar-la ressenyada integralment en índexs bibliogràfics”.

Esmentar els títols de les aportacions historiogràfiques de Blasco a partir d'aquelles i altres fonts seria excessiu, en una nota com aquesta. Jo destacaria, si de cas, l'extensíssim article La política cultural al País Valencià (1927-1939) (1978), Los albores de la España fernandina (1969), Poesia política valenciana (1802-1938) (1979), Col·loquis i raonaments (1983), Estudis sobre la literatura del País Valencià (1859-1936) (1984). La insolent sàtira antiga (1985), Els valencians de la Restauració (1986), El teatre al País Valencià durant la guerra civil (1936-1939) (1986) i La premsa del País Valencià (1790-1983) (1983).

Aquest últim volum hauria d'encapçalar un projecte frustrat que Blasco havia dissenyat amb gran rigor: un catàleg hemerogràfic que descrivís en llargues fitxes molt minucioses cada publicació apareguda en el període esmentat i la informació sobre els llocs on se'n podia trobar col·leccions o exemplars.

Ricard Blasco no va ser mai un home ric, ni de bon tros, però va dedicar recursos i esforços a reunir una biblioteca i un arxiu molt notables sobre temes valencians. Sempre he suposat —alguna vegada el vaig acompanyar en la recerca per llibreries de vell, a València i Barcelona— que, amb la seua constància, això no seria impossible a les llibreries de vell de Madrid o al Rastro, abans que existís Internet. Ni les coses valencianes ni els escrits en català no hi devien tenir massa clientela. De tot aquell important llegat, Gal·la Blasco cedí generosament, en 2019, 4.000 monografies, centenars de fullets de temes diversos (falles, almanacs, novel·la curta), plecs de cordill, revistes, diaris (des del segle xix fins a 1990), fotografies, una important col·lecció d'auques, documents sobre pel·lícules i treballs de TV, estampes, postals, i la seua correspondència. Per a mi va ser una gran satisfacció facilitar-li les gestions, que Everilda Ferriols facilità molt eficaçment.

Com em va produir un dolor enorme i inoblidable que en una exposició comissariada per mi al Centre del Carme, Per la defensa de la cultura (2017-2018), furtaren un dibuix original de Ramón Gaya en què apareixia Antonio Machado, i que Gala m'havia confiat. Havia estat molts anys al despatx de son pare, que l'havia salvat sens dubte de la neteja que es feu poc abans de l'entrada de les tropes franquistes d'ocupació a València en els tallers de la Tipografia Moderna, on s'havia imprès durant la guerra Hora de España.