No hi ha dubte que era molt necessari recuperar l'activitat econòmica i reprendre la vida laboral i social; fins i tot resulta important tractar de mantindre oberts els bars i les discoteques. Però és fonamental tornar a obrir les aules. La pandèmia posa a prova tota la capacitat d'adaptació de la qual som capaços. I desafia amb un degoteig persistent de brots que amenaça amb convertir-se en una segona onada la manera d'organitzar-nos i d'actuar per a evitar el contagi i previndre la circulació del SARS-coV-2. Però en aquest estiu del virus hi ha poques coses més imprescindibles que preparar bé el retorn als centres educatius.
A penes un escaló per davall del dret a la vida i a la salut, l'educació no pot ser considerada un element emancipatori menor que la llibertat d'expressió, que la llibertat de moviment, que el dret al vot, al treball, a l'alimentació o a l'habitatge. El pacte internacional pels drets econòmics, socials i culturals de les Nacions Unides reitera el terme “accessible” en referir-se als diversos nivells educatius, també en relació amb l'ensenyament secundari i la universitat, però sobretot en al·ludir a l'educació primària, que ha de ser a més “obligatòria” i “gratuïta”.
Fer “accessible” l'educació passa ineludiblement per l'accés a l'escola. Cal buscar la forma que la distància interpersonal que la COVID-19 imposa no impedisca l'educació presencial. Perquè, a pesar que la tecnologia digital ha demostrat la seua utilitat per a mantindre millor o pitjor les activitats lectives, com ha ressaltat la ministra Isabel Celaá, l'educació presencial és “insubstituïble” per a garantir la igualtat i l'equitat, “en compensar possibles diferències d'origen mitjançant la interacció professor-alumne”.
Les administracions autonòmiques, que gestionen les competències educatives, afronten un repte descomunal en aquest imminent curs 2020-2021. I no sembla que totes s'ho estiguen prenent amb la diligència que cal esperar. La tornada a les aules en les condicions de la pandèmia demana una logística, una inversió i una determinació que no s'acaben de veure en alguns governs autonòmics, aparentment entregats al fatalisme del que ha de vindre.
No n'hi ha prou amb incorporar alguns efectius nous a la plantilla de professors. Ni amb la redacció de normes més o menys útils sobre l'ús de màscares i la desinfecció dels col·legis i els instituts. Cal posar tota la carn a la graella i baixar al detall, aula per aula, centre per centre, ciutat per ciutat. Ho vaticinen l'estadística i les experiències en altres països: hi haurà contagis de xiquets i xiquetes, de professors i professores, de pares i mares. Hi haurà brots. Serà dur i complex de gestionar.
Amb els mitjans telemàtics com a xarxa d'emergència a la qual recórrer, el sector educatiu valencià es prepara a lluitar per salvaguardar en la mesura que siga possible l'educació presencial. Després d'acordar les mesures amb els diferents agents que intervenen en el sistema (pares i mares, directores i directors de centres, representants del professorat i representants dels col·legis concertats), la Conselleria d'Educació ha previst la incorporació de 4.000 nous professors (acaba de fer una adjudicació de 15.600 vacants, la más gran en la història d'aquesta comunitat) i ha dotat amb 200 milions d'euros suplementaris (finançats en part amb els fons extraordinaris contra la pandèmia aportats pel Govern d'Espanya) els mitjans previstos per al nou curs escolar. Però, sobretot, tracta de respondre específicament a la situació de cada centre docent. Ni tots els col·legis o instituts disposen de les mateixes capacitats en els seus edificis i instal·lacions, ni tenen les mateixes necessitats de professorat de reforç o de monitors de menjador, ni han de respondre a les mateixes condicions socials de l'alumnat. Per això, els plans d'organització i de contingència han de tindre en compte aqueixa diversitat.
“Es pot garantir, amb l'actual situació de la pandèmia, si no hi ha evolució a pitjor i amb la seguretat d'acord amb el protocol necessari que han establit les autoritats sanitàries, la realització de l'activitat educativa presencial i també de les extraescolars”, va assegurar el titular d'Educació, Vicent Marzà, després de l'última reunió del Consell de la Generalitat Valenciana. S'ha elaborat un protocol que segueix les pautes de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública i que “respon a les necessitats d'organització del curs sobre la base de criteris estrictament sanitaris”, així com “als dubtes d'alguns centres”, va afegir.
Entre altres coses, es preveu que el 100% dels alumnes d'infantil i primària assistisca diàriament a classe , així com reduir ràtios, amb la utilització dels espais disponibles per a desdoblegar grups que permeten el màxim de presencialitat en secundària i mitjançant l'assistència dels alumnes en dies alterns quan no hi haja més remei, però donant prioritat a la presència diària en classe en els primers cursos d'ESO.
És d'esperar que tota aqueixa mobilització de recursos funcione i que l'esforç valencià no siga una excepció. Perquè la premissa és la disposició al fet que funcione, la determinació de fer tot el possible perquè l'educació presencial recupere una certa normalitat. És un deure de la societat i les seues institucions davant tota una generació. A partir de setembre comprovarem, una vegada més, quanta raó tenia H. G Wells quan va vaticinar que la història de la humanitat es transforma cada vegada més en “una carrera entre l'educació i la catàstrofe”, en aquest cas una pandèmia atroç.