Sense educació ambiental no fem res. Estem igual o pitjor que fa 50 anys

Les problemàtiques ambientals a les quals hem de fer front actualment s’han anat entreteixint i nodrint amb el desenvolupament socioeconòmic de les societats passades i presents, com a resultat de la inevitable interacció entre l’ésser humà i la natura. En este sentit, podem dir que els avanços tecnològics, la globalització i el creixement poblacional sense precedents com a protagonistes de la industrialització han configurat un punt d’inflexió, canviant radicalment les nostres relacions amb la Terra. Tant és això que, fa només mig segle, començava a brollar certa preocupació en la comunitat científica, quant a la preservació del medi natural. Una angoixa que no només s’ha mantingut fins ara, sinó que hui dia s’ha agreujat i s’ha estés, aparentment, a tota la ciutadania.

Va ser l’any 1972, en la primera Cimera per a la Terra, celebrada a Estocolm (Suècia) quan totes estes inquietuds i incerteses es materialitzaren, convertint-se el medi ambient en una qüestió d’importància internacional. De fet, en esta conferència de les Nacions Unides, es va introduir el concepte de canvi climàtic i es va reconèixer el paper clau de l’educació ambiental en la capacitació de totes les persones per caminar en la tan necessària protecció i la millora del nostre entorn. Ens podem imaginar com, a estes cimeres i les posteriors, les persones que van estar treballant per tal de posar sobre la taula els límits planetaris, i van crear termes com ara desenvolupament sostenibles, no es podien imaginar com, 50 anys després, estos termes s’han buidat de contingut. Malgrat tots els missatges que, des de les entitats ecologistes i ciutadanes, hem llançat en les darreres dècades, els esforços dels diferents polítics i de les administracions per combatre-les han estat molt superficials, resultant del tot insuficients.

En este sentit, l’educació ambiental ha estat en el punt de mira del canvi, com si de la panacea es tractés. Però la realitat és que no ha transcendit i, malgrat les seues contribucions, ha fracassat. Els motius són més que evidents i responen a la passivitat del rol adquirit. Perquè s’ha orientat i s’ha limitat el seu exercici solament a l’obtenció de coneixements, quasi sempre dirigit als més menuts, sense qüestionar el model establit. I amb això no hi ha prou. Per aconseguir transformar el paradigma de desenvolupament humà és necessari anar més enllà. Hem d’interioritzar tota esta informació què disposem per fer-la inherent a la nostra existència, considerant-nos una peça més d’este trencadís a què pertanyem. És imprescindible utilitzar-la per (de)construir models de vida que siguin enriquidors, integradors i realistes. Però lluny de tot això, i sense cap mena de pudor, per la falta de valentía de l’administració, públicament l’educació ambiental s’està utilitzat a mercè dels interessos de moltes empreses i institucions (greenwhasing), buidant de sentit esta eina de sensibilització, progrés i supervivència per al conjunt de la humanitat. Igual que està passant amb altres conceptes com ecològic, verd o sostenibilitat. Malgrat l’agreujament dels problemes ambientals i les decebedores conclusions de l’últim informe de l’IPCC.

En conseqüència, hui amb motiu del Dia Mundial de l’Educació Ambiental volem convidar a tothom a la reflexió. Creiem que no hi ha temps ni motius per a celebrar, perquè se’ns va la vida i no estem fent res.

Volem una educació ambiental incomoda com fa 50 anys, perquè hui és tan còmoda que fins i tot les empreses es netegen les mans en ella.