Vicent Torres, imprescindible

“Hi ha homes que lluiten un dia i són bons

N’hi ha d’altres que lluiten un any i són molt bons

N’hi ha que lluiten molts anys i són encara millors

Però n’hi ha que lluiten tota la vida

Aquests són els imprescindibles…“

 Bertold Brecht

Fa uns dies va faltar Vicent Torres. Una gran pèrdua personal i col·lectiva que ha deixat a tota la gent que vàrem tindre la sort de conèixer-lo un buit de tristor i desolació. En la darrera setmana moltes persones estan recordant la seua trajectòria vital des de les acaballes del franquisme, en la clandestinitat, fins als nostres dies. Posant l'accent sobre les seues aportacions imprescindibles a la societat i a la ciutat de València. Vivències que Vicent va plasmar en un sucós llibre titulat “No Inútilmente”, il·lustrat amb un cartell del maig '68 que diu “Debut d'une llute prolongée” (Inici d'una lluita prolongada), i que deixa a les clares la seua visió de la vida i del món.

Poc puc afegir jo a tot això, però sí traslladar la part que vaig viure de primera mà i que, malgrat que l’he contat pràcticament en cada entrevista que m’han fet, potser encara no és prou coneguda: la seua participació imprescindible en algunes de les transformacions de la ciutat en matèria de mobilitat.

A Vicent el vaig conéixer fa més de 20 anys, al poc d'arribar a esta terra en l'estiu del 2000, en alguna de les reunions de València en Bici a les quals vaig començar a participar. Encara tinc viva en la memòria la impressió que em va causar el seu coneixement tan detallat de la realitat de València, sobretot dels transports i el model de mobilitat vigent, matèries que començaven a apassionar-me. Cada vegada que pense en tots aquells anys, que varen ser de formació i aprenentatge, em ve al cap la gran generositat que va mostrar Vicent Torres, tot un doctor en Economia i professor associat d'Urbanisme. De fet, els anys posteriors compartírem militància i anhels en moltes plataformes, travant una amistat que ens va portar a treballar, amb l'aportació d'altres experts, per crear un sòlid pla per transformar el model de mobilitat i espai públic per la València del futur.

La victòria electoral dels partits progressistes, el 24 de maig del 2015 just hui fa 9 anys, i la formació del govern encapçalat per Joan Ribó, posant punt final a la llarga nit conservadora, ens va entusiasmar a molta, moltíssima gent. I al nostre Vicent que tant havia contribuït al fet que eixe dia arribara, més que a ningú. De fet, quatre dies després d'aquella històrica fita, ens va enviar un missatge perquè ens posàrem les piles:

“Hola, amics, amigues: Vos proposem molt de treball, molt, però ara molt gratificant. S'ha acabat de queixar-se, lamentar-se i somiar, ara toca governar, actuar i canviar la realitat. Enhorabona, hem guanyat!! A més, ja tenim el Programa de Govern més complet, en l'àrea d'Espai Públic i Mobilitat. Anem a aplicar-lo. Al llarg de 4 anys”.

No hi havia temps a perdre. Els primers mesos febrils de treball foren decisius, perquè Vicent Torres tenia un entusiasme i unes ganes que ens ajudaven a suplir els dubtes i les incerteses que ens podien paralitzar. Seua va ser la proposta de crear la Mesa de la Mobilitat, espai de diàleg i participació de la societat civil valenciana. Però no la volia presidir i va cedir l'honor al seu gran amic Joan Olmos. Seu va ser l'esborrany de la primera superilla que es va fer a la nostra ciutat, el disseny dels itineraris de trànsit interior per Ciutat Vella que van buidar els carrers de cotxes i omplir-los de persones. I també la primera actuació d’urbanisme tàctic que va suposar la recuperació per a les persones de l'entorn de la Llotja i el Mercat Central. Pocs saben que, tenint-ho tot enllestit, entre tècnics i polítics sempre trobàvem una excusa per ajornar l’actuació uns dies, potser per totes les crítiques i resistències que estàvem patint, però allà estava Vicent per a véncer dubtes. “O ho feu ja, o me'n vaig”. Massa anys havia esperat el pobre perquè ara ens tiràrem enrere! I així, gràcies a ell i la seua empenta, fa 8 anys començàrem a recuperar les gran places de la ciutat i a posar els vianants al centre de l’espai públic.

Com també s’ha dit, però mai és prou, el Parc Lineal de Benimàmet es pot afirmar que va ser la seua gran obra. Ell va inspirar moltes de les solucions de disseny, recollint i, perquè no dir-ho, suggerint i inspirant les propostes del veïnat, que els tècnics després plasmaven en el projecte tècnic. Ara és el gran pulmó i joia d'este històric barri, el seu. I també la inspiració per al disseny del bulevard García Lorca sense trànsit, que esperem que no afone l’actual govern municipal. De la mateixa manera, la guia de Mobilitat que vàrem realitzar, així com l'arquitectura de la nova Ordenança de Mobilitat, són fonamentalment obres seues. Treballant de forma desinteressada, ja jubilat, va ser una peça fonamental de la transformació de València, fent pinya amb tots els tècnics de l'equip de la Regidoria de Mobilitat Sostenible, compartint l'estima mútua que es professàven. Parafrasejant Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible, perquè amb la generositat, la bonhomia i el talent de Vicent Torres tots els valencians i valencianes hem guanyat una ciutat millor. El millor homenatge que li podem fer és celebrar la seua vida i tot el que ha donat a la gent i a la nostra ciutat, la seua estimada València.

Gràcies, Vicent, no t'oblidarem mai!!