D’ençà que va començar el confinament, molta gent –teletreballem o no- hem perdut la noció del temps. Serà de les poques coses en què les persones assalariades s’assemblen al col·lectiu autònom. La persona treballadora per compte propi, quan es desperta, també perd la noció del temps; per a elles cada dia és dilluns; cada dia és igual de dur. Dia sí i dia també han d’alçar la persiana i contar al final, a la nit, què ha entrat en el calaix i quant falta per cobrir despeses, i sovint per a molta gent que treballa com autònom societari no hi ha cap de setmana ni dissabte de ‘tardeo’, ni res que se li parega.
Per això que quan es va anunciar el primer decret amb mesures econòmiques per a pal·liar la greu crisi econòmica i per a les persones que treballen per compte propi solament es va anunciar un subsidi per xapar l’activitat, em vaig sentir molt decebuda, i perquè no dir-ho: cabrejada. Enfadada amb un govern que ens insta com a societat a aplaudir cada dia a les 8 de la nit però que no havia tingut en conter als milers i milers de persones professionals de la restauració, cultura, esport, turisme o comerç a les quals hem obligat a tancar pel bé de totes i tots.
En el “millor” dels casos (i agafen això de millor amb molta ironia) el subsidi anunciat pel govern d’alarma arribarà als 950 euros i serà mentre dure el forçós confinament. Afortunadament, després d’eixa insuficient mesura, i d’ençà l’allau de crítiques rebudes, en els darrers dies nous decrets han vingut a “millorar” (i torne a posar entre cometes) les condicions inicials amb la possibilitat per a este col·lectiu d’acollir-se al bo social o també amb les millores per a fer front al lloguer per a tota la ciutadania. I ahí també cal puntualitzar: el govern de Madrid “facilita” un seguit de mesures per ajornar el lloguer o hipoteca de la casa on vivim, però cap mesura, cap ni una, per afrontar el lloguer o la hipoteca del lloc que dóna a menjar al freelance, a l’emprenedor, al professional lliure i a l’autònom en general.
Mire a Europa amb certa enveja. Allí les ajudes per a este col·lectiu, mensuals i dineràries, inclouen també la dispensa -que no l’ajornament- de les quotes al sistema de seguretat social o tributari. Però ja sabem que som Europa de tant en tant... Cada cinc anys per a ser més exactes i coincidint amb eleccions al Parlament Europeu. Per defensar als nostres llauradors, per exemple, ja sabem que no. Però això no és culpa d’Europa... Això és culpa dels que allí enviem.
Afortunadament el Govern del Botànic ha entés la situació per la qual travessa este col·lectiu autònom tan necessari com oblidat. I la primera mesura va ser la d’incrementar el servei autonòmic d’ocupació amb més personal per afrontar els ERTOs, i en analitzar quins anaven a ser els sectors més perjudicats. Des del LABORA, després d’esperar solucions del govern central, analitzar les que han vingut i imagine (açò és collita pròpia) blasfemar pel poquet que s’ho han currat al centre de la Meseta, han llançat unes subvencions excepcionals de 1.500 euros per a qui li han parat l’activitat, i de 750 euros per a la resta, seguint això sí, els criteris marcats per Madrid, com tot el que es va fent fins ara i del que ja en parlarem un altre dia.
Així ara ja sí, a les 8 de la vesprada quan trec la meua filla a aplaudir al balcó per totes les persones que s’estan deixant la pell treballant sense parar per les que estem a casa, en eixe precís moment de les vuit de la vesprada, pense una mica menys en aquells i aquelles que no saben quan podran tornar al seu treball i ni tan sols si el treball els i les estarà esperant (autònoms i assalariats, molts i moltes), em puc permetre un cert optimisme que #Açòtambépassarà. I recorde que tenim un COMPROMÍS de fer les persones una miqueta més felices dia a dia. I si això no és possible, almenys que tinguen el “hui” cobert, que els i les autònomes són una raça dura, acostumada a sobreviure, que saben millor que ningú què és pensar i treballar dur en el demà.