UNRWA són les sigles de l'agència creada el 1949 per Nacions Unides amb l'objectiu d'atendre les persones què hagueren d'abandonar les seues llars a Palestina rere la creació de l'estat d'Israel. Actualment s'ocupa de cinc milions d'éssers humans que s'escampen pel Pròxim Orient, 850.000 solament a Cisjordània, un territori amb una superfície un poc superior a la de Cantàbria. A Cisjordània l'ajut de Nacions Unides és general i també sectoritzat: 48.000 xiquetes i xiquets reben educació bàsica, 200.000 persones tenen assistència sanitària, 66.000 es beneficien dels seus serveis socials... UNRWA proveeix de serveis propis d'un estat, però no ho és perquè no recapta imposts ni té un patrimoni propi per mantenir-se. Com es finança tot açò?
Parle amb Paz Fernández, directiva de l'Agència, a la seu central a Jerusalem Oriental, i coincidim en una doble preocupació: assegurar els fons adients per al treball diari, atés que Trump podria congelar l'ajut anual de 470 milions de dòlars que aporten els EE.UU, i establir un mecanisme per obligar l'estat d'Israel a indemnitzar el valor de les destruccions que causa en represàlies sobre béns oferits per les entitats de cooperació, i adquirits amb aportacions fetes per la solidaritat internacional.
El camp de refugiats de Jalazone es troba als afores de Ramalla, i allà s'amunteguen 15.000 persones en un quart de kilòmetre quadrat, situació que resulta especialment ofegadora quan es compara amb l'amplitud i comoditat amb què viuen els 6.000 colons israelians ubicats a l'assentament il·legal de Bet El, separat per uns quants centenars de metres.
Entre eixos dos mon, trobem l'escola d'ensenyament primari sostinguda per UNRWA, amb més de mil alumnes i quaranta-dos professors, alguns dels quals ens conten que pretenen seguir uns estàndards educatius internacionals i, alhora, mantenir la identitat palestina, on es barregen pacíficament cristians i musulmans. Cosa important: el programa acadèmic inclou ensenyament de Drets Humans i mecanismes de resolució de conflictes. El professorat forma part del contingent de 33.000 empleats d'UNRWA, palestins en la seua immensa majoria.
A més de l'escola, hi ha centres per discapacitats i persones majors, i espais amb iniciatives per formar les dones i millorar la seua situació en el si d'una societat encara prou patriarcal. I també trobem el centre de salut, un envellit local ben organitzat on el personal està content perquè, després de tindre la farmàcia prou desabastida durant dos mesos, per fi ha vingut un grapat de caixes de medicaments.
Per arribar a tots aquests llocs cal travessar carrerons estrets i torts, on les cases presenten un estat general prou dolent, i on abunden els solars plens de brutícia, coses totes lògiques quan l'atur passa del 30%, no existeix un estat protector, i on les successives generacions de cada família no tenen més remei que anar construint pisos rudimentaris sobre les simples cases de planta baixa originàries, atesa la impossibilitat física d'eixamplar en horitzontal el campament. Una situació molt opressiva que, malgrat tot, no evita les rialles infantils que escoltem per tot arreu en un dia de fred intens i vacances escolars.
*Enric Bataller i Ruiz, diputat al Congrés per València amb Compromís