Tancat el pacte de “Compromís-Podemos. És El Moment” (CPEEM), Mónica Oltra i Antonio Montiel, els principals promotors, hi han afirmat que el resultat ha estat un èxit. Res a dir sobre l’èxit del procés i l’acord, això és cosa dels que han pactat i no tots hi semblen contents. La qüestió política que voldríem tractar és com es mesura l’èxit de la coalició en funció dels futurs resultats electorals. Ens centrarem, per tant, en les quatre mesures d’avaluació que han suggerit inductors i defensors de l’acord. Deixarem al marge qualsevol especulació sobre si és un error o un encert estratègic, sobre el malestar o la preocupació que el pacte ha pogut generar en el Bloc, en EU i en el PSOE. I tampoc entrarem a valorar les intencions últimes del pacte i la seua possible repercussió futura en la dinàmica d’un Govern Valencià al que, per altra banda, li està costant massa posar-se en marxa, sobretot en algunes conselleries.
1. Un milió de vots
El líder de Podemos, Antonio Montiel, recordava (Mediterráneo TV, 9 de novembre) que en política dos i dos no sempre sumen quatre, sovint es queden en tres, i poques voltes arriben a cinc; però subratllava alhora que esta coalició seria un èxit i suggeria que hi ha un milió de persones que podrien arribar a votar CPEEM.
En les eleccions autonòmiques de maig d’enguany, el suport a l’esquerra ha estat al voltant de 1.380.000 vots. La suma de Compromís i Podemos ha concentrat un poc més del 53% d’estos vots. Així doncs, l’esforç que hauria de fer CPEEM per a arribar a un milió de vots és molt gran. Haurien d’aconseguir, com a mínim, el 75% del vot progressista, en detriment d’EU i PSOE. Un objectiu molt difícil. Especialment si tenim en compte que, en les 36 eleccions que hi ha hagut al País Valencià des de 1977, la xifra talismà d’un milió de vots només ha sigut superada per una força d’esquerres (PSOE) en tres ocasions (eleccions generals de 1982, 2004 i 2008) i gràcies a haver-hi concentrat més del 80% de vot de l’esquerra.
Es dirà que en les eleccions generals vota més gent i és més fàcil arribar a un milió de vots. Cert; però no cal exagerar. A la Comunitat Valenciana, el nivell d’abstenció sol reduir-se de mitjana, en termes relatius, un 20% en les eleccions generals respecte a les eleccions autonòmiques immediatament anteriors: en els últims 20 anys, ha oscil·lat entre reduccions del 14%, de 2011, i del 29%, de 2008. Això comporta que pot haver, en les generals, entre 190.000 i 300.000 votants més que en les autonòmiques. I, clar, no tots voten al mateix partit. De fet, en les eleccions generals de 2011, els principals beneficiats en foren els partits de dreta: PP i UPyD.
En resum, no sembla massa realista situar en un milió de vots el llistó per a dir que CPEEM ha tingut o no èxit electoral. Caldria considerar-hi un altre criteri.
2. Repetir els resultats de maig
Una segona línia argumental dels defensors del pacte, és que gràcies a la coalició es podrà sumar els vots que les dues formacions van tenir en les eleccions autonòmiques (739.212) o, com a mínim, els que Podemos, que no es presentà a les locals, aconseguí en les autonòmiques i Compromís en les locals (664.647). D’acord amb això, si es repetiren mimèticament els resultats de maig, CPEEM seria la primera força política segons les eleccions autonòmiques (Taula 1) i es convertiria en la segona si traslladem els resultats de les locals de Compromís i les autonòmiques de Podemos (Taula 2).
Però, es repetiran els resultats de maig el pròxim 20 de desembre? Segurament, no. I no sols perquè augmente la participació. Per què suggerim això Primer, per les enquestes. Les d’àmbit estatal dels últims mesos tracen un escenari polític en què el PP i EU augmentarien lleugerament les seues expectatives respecte el mes de maig, el PSOE estaria en retrocés, Podemos seguiria en decadència (perdent de mitjana un 20% del suport que tenia en maig), mentre Ciudadanos pujaria en intenció de vots sense grans resistències. Sobre Compromís, l’única enquesta per a les generals d’àmbit valencià (Metroscopia, 9/10/2015) a penes li donava un 7,3% dels vots i un diputat; ara bé, les dues últimes d’àmbit estatal (CIS, 6/11/2015; i Celeste-Tel, 11/11/2015), li donen un 1,4% i un 1,07% dels vots a Espanya, respectivament, o el que és igual entre un 10,5% i un 13,8% dels vots valencians i 4 diputats.
Segons perquè, fins i tot en el cas que no es produisca el descens de suport electoral a Podemos que anuncien les enquestes, Compromís tindrà difícil superar una de les seues limitacions històriques: l’enorme diferencial de vot que esta formació (i abans el Bloc Nacionalista i UPV) ha tingut entre les eleccions autonòmiques i les generals. És a dir, sempre ha mostrat un comportament electoral pitjor en les eleccions generals que en les autonòmiques. Així, quan les eleccions generals han sigut poc competitives entre PP i PSOE (1986, 1989, 2000 i 2011), Compromís (Bloc o UPV) ha conservat de mitjana el 62,5% dels vots obtinguts en les autonòmiques; però quan les eleccions han sigut molt competitives (1993, 1996, 2004 i 2008) a penes si ha retingut per terme mitjà el 35,7% dels vots. En 2011, la pèrdua relativa de suports fou de quasi el 28,9%, uns 51.000 votants; malgrat que el vot a candidatures augmentà en 188.341 votants respecte les autonòmiques. I, si hem de fer cas a les tres enquestes citades, Metrospocòpia hi apunta una pèrdua del 60% dels vots autonòmics, Celeste-Tel per damunt del 45% i el CIS sobre el 25%.
Per cert, en 2011, la diferència en termes relatius entre les autonòmiques i les generals fou positiva per EU i PP, i negativa per a PSOE i Compromís. Però qui millor resultat va tenir fou UPyD, el partit més semblant a Ciudadanos, que va multiplicar per 2,4 el resultat autonòmic, passant de 60.859 vots a 146.064. De fet, si C’s tinguera ara un increment similar a UPyD en 2011, seria este partit qui aconseguiria el milió de vots.
En resum, de confirmar-se les tendències de les enquestes i el comportament històric de Compromís en les eleccions generals, CPEEM es mouria el pròxim 20 de desembre, en el millor dels casos, entre 570.000 i 600.000 vots, i en el pitjor (i creiem que poc probable) prop de 410.000 vots.
3. Sumar més diputats
El tercer criteri per a mesurar l’èxit de CPEEM és que amb la coalició s’obtenen més escons. Este és l’únic pressupòsit que no podrem comprovar el 20 de desembre, perquè sabrem quants han votat CPEEM, però no els que haurien pogut votar Compromís i Podemos, per separat. En quasevol cas, considerant el resultats de maig i tenint només en compte els diputats al Congrés, els beneficis del pacte es limiten a un diputat (Taula 3).
Així, traslladant els resultats de les autonòmiques a les generals, l’únic benefici de la suma de Compromís i Podemos seria un diputat per Castelló que, per molt pocs vots, guanyaria el PSOE i no aconseguiria Podemos. Per contra, si tingueren en compte els resultats de les eleccions locals de Compromís i els de les autonòmiques de Podemos, el CPEEM aconseguiria 9 diputats i les dos formacions per separat 8, perquè, per molts pocs vots, Podemos no obtindria un diputat més a Alacant, en favor del PP.
4. Fer el sorpassosorpasso
Arribem, així, al darrer argument dels defensors del pacte: amb la coalició CPEEM és possible sobrepassar en vots al PSOE. Este és l’argument més sòlid i l’objectiu més factible. Es sumen, a l’aspiració legítima de obtenir els millors resultats i d’ocupar una posició dominant en l’espai polític valencià, una seguit de noves i velles emocions i valoracions contràries i molt crítiques amb els socialistes.
Entre les noves, la concepció que molts dels nous moviments socials i polítics (i amb ells bona part de l’electorat més jove) té del PSOE com un partit antic, institucional, sense voluntat transformadora, una força central del bipartidisme, quan no de “la casta” o de la simbiosi PPSOE. Entre les velles, en el Bloc, l’antiga i latent crítica del nacionalisme valencià al PSOE per considerar que els socialistes van claudicar davant la dreta en moltes de les qüestions identitàries valencianes i han contribuït a la submissió actual del País Valencià. Semblantment, en els estrategues d’Iniciativa i en la direcció central de Podemos, dos grups d’orígens intel·lectuals leninistes, està molt present, la vella anàlisi comunista, revitalitzada fa un parell de dècades per Julio Anguita, que el PSOE és una falsa esquerra i que el sorpasso als socialistes és l’única solució per a fer possible una política socialment avançada i transformadora de la societat.
En qualsevol cas, este és, ara per ara, l’objectiu més fàcilment assolible per CPEEM, tenint en compte els símptomes de debilitat que mostra el PSOE. Això sí, sempre que la crisi que el pacte ha obert en Compromís no vaja a més.
Per tant, si CPEEM obté més o els mateixos vots que en les autonòmiques el sorpasso al PSOE seria més que probable. Per contra, si, com indiquen les enquestes més favorables, el suport a la coalició es situa al voltant de 570.000 o 620.000 vots, tot dependria del PSOE i de si els socialistes estan més prop dels resultats de les autonòmiques (510.000 vots) o de les locals (quasi 621.000). Com més s’acosten o superen els socialistes el resultat de les locals, més difícil serà que CPEEM quede per davant del PSOE. I, evidentment, si es confirmaren les enquestes més desfavorables a què ens hem referit anteriorment, la coalició difícilment podria fer el sorpasso.
Una situació tant oberta com interessant. El resultat, el 20 de desembre. Llavors sabrem si la coalició de Compromís i Podem ha sigut un èxit i en quina mesura, o si, per contra, ha fracassat. I també sabrem si l’esquerra, com en maig, torna a superar clarament la dreta en vots i representació, o si Ciudadanos desplaça al PP com a primera força conservadora. Molts interrogants.