1.- Cal reflexionar, debatre, construir un relat renovat per a la Comunitat Valenciana, el relat d’un valencianisme nou en aquesta era nova? Potser no és imprescindible. Però sí que és molt útil. Entenem per relat el conjunt de discursos que articulen les diverses pràctiques socials referides al territori i al conjunt de la població valenciana, que els donen un horitzó de sentit. Això aporta significats simbòlics a l’acció i ajuda a promoure la cohesió territorial i social.
2.- El nou relat ha de ser laic, ha de negar qualsevol sentit de transcendència, qualsevol essencialitat historicista al poble valencià. La història és una eina cultural i científica de coneixement, però no pot ser un determinant absolut del futur, una presó per a la imaginació política. Massa vegades els valencians i les valencianes, o una part minoritària, entenent debatre sobre allò que som, han debatut sobre allò que vam ser o, més ben dit, sobre allò que hem cregut haver sigut o sobre allò que mai no hem arribat a ser. Contra la nostàlgia, gairebé sempre injustificada, hem de centrar-nos en l’ésser històric actual, en la nostra modernitat, i superar l’hem de ser com un càstig emocional. Apostar per la consolidació d’una identitat projecte més que no per una identitat per a la resistència, recordant Castells. En temps de replegament, de societats paral·leles o trencades, de ressorgiment de noves identitats i de fractures culturals, la realitat social i cultural, hui majoritària a la CV, permet pensar en aquesta possibilitat d’apostar per una identitat projecte com una de les seues fortaleses, legitimadora i amb capacitat de construir més societat civil.
3.- El nou relat no es pot construir com a glossa de paradigmes anteriors ni com a negació d’aquests paradigmes. No pot prendre com a referència el fet de ser fusterià o antifusterià, sinó els canvis de la realitat valenciana. En certa manera els paradigmes previs han de ser objecte de crítica intel·lectual, tant pel que fa al contingut discursiu com a les conseqüències pràctiques. Aquesta crítica ha de partir no tant dels resultats com de l’absència d’un ús de les categories que permeten actualment comprendre millor els fenòmens identitaris i nacionals, i que no es van utilitzar en els anys 60 o 70 del segle xx.
4.- El nou relat ha de ser necessàriament plural, perquè la societat valenciana és plural pel que fa a, gairebé, tot i, també, quant a la compressió de la realitat i la ubicació col·lectiva de la CV. L’absència d’aquesta possibilitat, d’aquest desig de construir consensos en lloc d’afirmar segments particulars de tipus simbòlic, ha fet que els estudis redundants marquen que l’autoconsciència pròpia dels valencians siga de les més baixes d’Espanya. Es tracta, per tant, d’afavorir uns marcs de comprensió, d’elaboració i d’acció per a una majoria, amb la participació d’aquesta majoria des d’una pluralitat necessària. En un temps nou en què els “divisors” són més passat que present o futur, és possible definir un propòsit col·lectiu apel·lant a la dignitat i en certa manera a l’orgull com a poble, i apostar pel reconeixement d’identitats més àmplies i integradores, evitar caure en el risc de la fragmentació de discursos per a cadascuna de les identitats o sectors cada vegada més reclosos en les seues pròpies sitges o relats culturals. Una identitat projecte, inclusiva i respectuosa amb la realitat diversa, ha de fonamentar-se en tres puntals: justícia social, justícia ambiental i cohesió territorial. Només d’aquesta manera el conjunt de la societat valenciana recuperarà seguretat, confiança en el sistema democràtic i en les institucions, i allunyarà del seu imaginari la por i el ressentiment.
5.- El nou relat ha de ser nítidament cívic, sense que cap consideració puga situar-lo per damunt, o per davall, del respecte estricte a les institucions autonòmiques, als valors i als principis de l’estat social i democràtic de dret i a les regles i les normes establides pels representants de la societat valenciana. Aquest conjunt normatiu –incloses les propostes pertinents de reforma, especialment per a incrementar de manera efectiva l’autogovern– ha de configurar el marc d’actuació i integrar pluralitat i consens. Però també reivindicació i defensa dels interessos generals quan s’entenga que no es garanteix el principi d’igualtat.
6.- El factor principal de realitat per a una autocomprensió ha de ser l’evolució i la situació de l’economia valenciana, amb els seus formidables reptes, febleses i fortaleses, i les seues derivacions en termes de desigualtats i precarietat. Posar-nos davant de l’espill de la nostra relativa pobresa col·lectiva, que llasta el creixement del capital social o les polítiques d’inclusió, educació, sanitat, dependència i els reptes lligats a l’envelliment, ha de ser la qüestió principal per a associar-la amb energia amb les reivindicacions sobre el deute històric i el dèficit de finançament. L’economia valenciana no pot ser una economia d’extracció que es repartisca en altres territoris, fet que no té res a veure amb la solidaritat.
7.- El segon factor de realitat sobre el qual cal edificar noves reflexions és la importància essencial del territori. És imperiosa la defensa de la cohesió i la qualitat del territori, des d’un punt de vista social, mediambiental i d’articulació. Sense aquesta prioritat no hi ha cap possibilitat de fonamentar una modernitat nova ni s’enfortiran consensos duradors. Més enllà de debats sobre capitalitat, el que és urgent és avançar pel que fa a la posada en marxa de sistemes nous de governança per a les regions urbanes i metropolitanes i quant a l’enfortiment de la relació món rural-món urbà. Cal concretar nous mecanismes de vertebració, especialment fórmules flexibles d’acció comuna en xarxes de ciutats i l’apreciació igualitària del valor identitari de cada comarca i grup de comarques –per a uns quants identificables amb les províncies–, no enteses com a realitats immòbils sinó obertes, en transició permanent. Ni la llengua ni les tradicions poden ser factors de classificació ideològica de les ciutats o les comarques.
8.- En el nou relat la part cultural i simbòlica no es pot conceptuar des de l’obsessió per la conservació del que s’ha rebut, sinó per l’obertura a les noves demandes i pràctiques socials, i també per la seua presència, ambigua però penetrant, en l’àmbit de l’economia digital i dels escenaris de la globalització. La llengua pròpia és una gran fortalesa i no una font de conflicte. I, consegüentment, s’ha d’entendre d’aquesta manera. La part lingüística hi exerceix un paper important, però no pot ser decisiva. La CV és bilingüe –i avança cap al trilingüisme. Això és un fet dinàmic, però no provisional, ni negatiu. El dualisme valencià, com a herència històrica, no es pot continuar vivint com a anormalitat –no som un poble anòmal, no hi ha pobles anòmals en una democràcia. Evidentment el castellà està prou consolidat i protegit, i el valencià no, i cal aconseguir, com a mesura de la construcció d’aquesta identitat projecte, un consens majoritari, que el reforç, la garantia, l’ensenyament i l’ús de la nostra llengua siga una prioritat, però no un criteri de divisió que justifique –a favor o en contra– qualsevol argument radicalitzat. La nostra llengua no és, òbviament, la llengua de cada persona: cal reforçar aquesta convicció d’utilitat col·lectiva sense ignorar que la falta d’identitat entre allò que és comú i allò que és individual és una font potencial de conflictes que reclama prudència, precisament per a avançar en integració i normalització de la llengua minoritzada, que sempre retrocedeix en escenaris conflictius. Aquesta visió que suggerim ha de continuar sent liderada per les esquerres i el valencianisme. Un esforç d’evolució que, fins ara, no ha sigut acompanyat per cap moviment semblant en la dreta, ancorada encara en la concepció de la identitat com a anticatalanisme.
9.- El nou relat és essencialment polític: el reflex pràctic corresponent hauria de consistir en un valencianisme plural de la majoria, interclassista, intraclassista i intergeneracional, amb elements compartits per totes les forces, des de diverses perspectives legítimes a priori i obertes a una negociació constant. Aquesta visió política exigeix també, a més d’una reubicació de la CV com a peça fonamental de l’Espanya actual, una redefinició de la relació de la Comunitat Valenciana amb Espanya que ha de ser essencialment pragmàtica, no predeterminada per raons de tradició cultural –ni per a beneficiar, ni per a castigar–, sinó atenta al fet que els interessos de la CV siguen benvolguts i forcen la seua inclusió en les agendes de l’Estat i de la UE. És a dir, un valencianisme plural per a la majoria, que aspire a ser una de les veus més altes en el conjunt d’un estat complex i compost.
10.- El relat renovat cal concebre’l, essencialment, com a estratègic, en diversos sentits. Com a tasca col·lectiva que ha de mirar més enllà del cicle polític i pensar en la manera com volem estar l’any 2030 o el 2050. Però també com a projecte obert, amb el nombre més baix possible de prejudicis. No podem tornar a imaginar la identitat valenciana com una cosa, compacta, abstracta i deslligada de les necessitats, de les preferències i de les conviccions de les valencianes i dels valencians que viuen i treballen ací. Sí que es pot intentar que aquestes determinacions s’ajusten com més millor a una racionalitat crítica amb el que hi ha: celebrar la nostra valencianitat no ens ha de condemnar a la trivialitat de l’autocomplaença. Els temps no permeten aquestes llicències. No hi ha temps per a la malenconia.
*Manuel Alcaraz és professor de Dret Constitucional en la Universitat d’Alacant i exconseller de Transparència de la Generalitat Valenciana.
Joan Romero és catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València.