Vaja per davant el meu reduït coneixement dels temes religiosos, en part adquirit per l’adoctrinament obligatori a l’escola “nacional” de xiquets i la “dotrina” a l’esglèsia parroquial de Nàquera, on vaig arribar al grau d’escolanet i a aspirant d’acció catòlica, l’única organització no falangista (és una manera de dir) de la qual seria exclòs per qui anys més tard seria parent meu, prestigiós professor laic i prohom nacionalista.
Això sí, sempre em quedà la curiositat intel.lectual, malgrat allò advertit pels adoctrinadors que “la curiosidad es un pecado que Lucífer inventó, tema pues el curioso caer donde él cayó”.
La història dels fariseus com la dels profetes, sempre em seduí. Dels profetes per Maquiavel, que els armats guanyen i els desarmats sempre perden. I també la rondalla bíblica d’encendre el foc implorant l’ajuda divina i que els descreguts pensen que quan algun profeta aconseguia crear flames era perquè el sol ponent havia entropessat amb un soll de sofre o un altre material inflamable i els raig de l’astre havien fer la resta. Els infortunats profetes que no ho aconseguiren foren degollats per falsos. Ho he rellegit en la Bíblia de Casiodoro de Reina (la Biblia del Oso), de poquíssim èxit editorial a l’Espanya imperial i eterna, al Llibre dels Reis, XVIII 20-40, en un castellà que feia les delícies del meu amic José Agustín Goytisolo, que preferia, més assenyat i coneixedor, l’Eclesiastés.
El gentilici fariseu ha passat a tindre descendència, vull dir gramatical. Farisaic com a sinònim d’enganyós, de personatge amb doble intenció. En el valencià corrent, “fals” adquireix la mateixa i col.loquial connotació negativa, d’insult: “més fals que Judes”. Amb una deixalla antisemita i tot.
Per adobar el tema, l’homònima cançó de Pi de la Serra, molt del cas, com es veurà més endavant. “Pulcres i blancs per fora, per dintre ben podrits”.
Una sèrie d’opinadors todòlegs que no teòlegs, de representants de les elits, no paren d’emetre opinions sobre la pandèmia i les seues conseqüències, sobretot econòmiques. Normalment no ens diuen des d’on les emeten, les opinions, si des d’un piset minúscul als barris de Torrrefiel, de Benicalap, de La Llum, de Natzaret o de la Fuensanta, a València (posen els equivalents, les Mil Vivendes a Alacant i cadascú en la seua ciutat), o des de la terrassa d’un xalet amb piscina i gespa. Tampoc els informadors els ho demanen, clar. La preocupació dominant, econòmica, ja que són ells els motors de la creació de riquesa, la seua, i de d'ocupació, la dels que encara en tenen. Si a més, com passa sovint, els diners viatgen, pecunia non olet, i encara menys si van via telemàtica de paradís en paradís, millor. No són el mateix 100 euros que 100 milions, segons família. Una partida de fariseus.
Resulta sorprenent la rapidesa amb què els representants públics han felicitat l’exemplar comportament de la població. Un milió o més de propostes de sancions i milers de detencions, aplicant la Llei Mordassa per cert, contradiuen l’optimisme sobre la civilitat dels conciutadans. Com a bons fariseus, ho saben. I haurien de constatar el fracàs de no haver imposat, per sobre de l’herència de la Dictadura, una educació ciutadana, de valors i respecte. Ara només donen dades parcials, no agregades: el silenci una vegada més.
De civisme n’és una bona prova l’afluència a la xarxa de col·lectors de tovalletes, mocadors i guants, que sobrepassen qualsevol mida i van a parar a la responsabilitat dels municipis, tot recarregant encara més unes finances insuficients i alhora tutelades.
Com sabem que mai tants gossos han tret a passejar els amos, fins i tot provisionals i de lloguer. O que les multituds experimenten el desig de fer esport a l’aire lliure i no de seure a l’esmorzaret després de fer bicicleta, quan podien, i adobar la menja amb carajillo i xupito. Corre la brama d’un que es posa el xàndal i diu “m’he trobat a la butxaca un bitllet de mil pessetes”, vint anys després!
Fins i tot, malgrat les advertències públiques, als espais comuns privats, que podem batejar com Espai Comú de Contagi, vista la reclamació propietarista que se’n fa, molt pròxima a la insolidaritat urbanita i el menyspreu pels altres.
Encara més, sense alternatives la dreta més rància vol provocar el caos d’un desconfinament sense regles, per allò que coneix tan bé per experiència de crear el conflicte i acusar els governs d’inútils, fins i tot quan governen comunitats autònomes. La consigna, “ley y orden”, retalls econòmics, socials, austeritat i restricció de les llibertats: nihil novum, des dels anys noranta i en especial amb l’arrencada del segle XXI. Com als anys trenta, o els accidents de tren als anys quaranta i fins als anys noranta. O la tuberculosi, el tifus, i altres, amb la solució de, si la gent té fam de pa, que menge pastissets, que digué més d’un i d'una monarca. Segle passat, memòria perduda.
Això sí, amb un goig de banderes, i himnes, que les forces de l’ordre i la resta no solen vore ni escoltar i, no cal dir, proposar de sancionar.
O l’“olé tus cojones” d’un Borbó quan massacraven els quintos en l’aventura colonial-financera de Marroc, financera per a ells, clar. Quintos (per als jovess, soldats de lleva, obligatori si no es “redimia” amb diners: és dir, pagant Sant Pere canta, i s’estalviaven la mortaldat i les incomoditats inherents al servei militar). Herois fariseus, amb places i medalles, a més de successors amb càrrec... al pressupost.
Amb el retorn a la normalitat, després de la pandèmia. Per cert quan és el retorn a quina, a la nova o la vella?
“Quan no es tenen idees, ni coneixements, és fàcil confondre la gimnàsia amb la magnèsia”, em deia un professor acreditat pels coneixements i l’experiència.
Caldrà un nou tracte com el que ja definí un president de la Comissió Europea, Jacques Delors. Un pacte entre generacions, i amb el planeta que pateix les conseqüències de l’espoli, i no pedaços en mans de cosidors pendents de la “normalitat” del passat econòmic.
Retornar a activitats sense valor afegit ni innovació, amb salaris i contractes precaris o sense. I amb beneficis substanciosos, tant com per procurar amagar-los amb societats off shore, paradisos terrenals, i amb exemples egregis o sants que poden aixoplugar malifetes menors.
El fariseu té l’avantatge de ser un creient convençut per a cada situació, amb l’estendard de la conversió com a insígnia dels seus canvis. Retornar a la urbanització de tot el sòl disponible, sense pensar en la venjança del territori que anticipa en present el canvi climàtic. L’urbanisme de l’agent urbanitzador, ara amb la nova definició de la “declaració (i)responsable d'una presidenta autonòmica madrilenya que no dubtarà a tindre seguidors com els de les successives lleis valencianes.
Des del meu balcó –que en tinc, i amb vistes a una Zona Comuna de Contagi-- la cosa anima a pensar que la realitat passarà per la recuperació de la nova normalitat, que lligarem els gossos amb llonganisses i tornarem a ser feliços amb cambrers poliglotes i amb títol universitari. Mentrestant, veig com creix un edifici que anava per a escola i dotacions públiques i ara, miracle!, seran habitatges de preu moderat, un mínim de 300.000 euros, és a dir, a l’abast de qualsevol quan retornem a la normalitat, nova o vella. El resultat d’un fosc episodi on intervingueren las santa, catòlica, etc., i edils de tots els colors, fins i tot amb vots innecessaris, em diuen.
Això sí, els mitjans de comunicació que resisteixen no diran ni piu ni pau, de les malifetes del passat i el present. I els que escapen al control dels amos prou fan amb resistir. Evasió fiscal? No és el moment. Corrupció i negoci amb la salut i els vells? Un accident més. No és l’hora. Els morts i malalts, un inconvenient per a la recuperació, tot seguint les ocurrències del pitjor dels presidents dels Estats Units, i això que n’hi ha hagut per a tots els gustos! I la patronal vallisoletana rebla el clau: els vells de les residències “són improductius”, i en voleu més, pareu el cabàs, que n’hi haurà per a tots.
És l’hora de la intoxicació mediàtica, de pane lucrando per a les empreses mediàtiques o de comunicació, que accepten amb voracitat les despeses dels devastadors de les ciutats i l’espai en forma de grans obres que ens retornaran a un passat beatífic, de gossos i llonganisses, com ja he consignat. No els aturen ni el drama sanitari ni el que caurà sobre les espatlles ja rebentades des del 2008 de tants milers de conciutadans, treballadors i treballadores, amb feina precària o sense.
Reclamacions, al “maestro armero”, com deien en l’exemplar exèrcit franquista. I si no, a l’administració de justícia, on magistrats i missers semblen tindre com a ocupació principal la protecció dels xicots desviats pels diners, l’absolució prescriptiva, i l’aplicació d’allò tan conegut, a l’enemic pel c... i més si se li acut plantejar-se la forma de l’estat o parlar una llengua que no volen entendre. Això últim tampoc és novetat, solen desconèixer les més pròximes del continent.
Autonòmiques. Que valen per a unes coses. I per a unes altres, deixar les responsabilitats (és a dir les “competències”) en mans alienes, per allò tan evangèlic de rentar-se les mans, que els especialistes en el tema posen en dubte: la responsabilitat és dels indígenes, venen a dir. Triant bé: posar la rabosa al corral de les gallines, sobretot quan se li han obsequiat les aigües, els hospitals, les residències (?) de vells, les llicències de TV i de ràdio, o el pagament de publicitat institucional pública o parapública, de tots, perquè tots puguen sucar.
Aplaudiments als qui ens continuen ajudant, clar que sí. Cada vespre. Cada any? Això, no. Quan privatitzaven, retallaven, malbarataven diners públics, és a dir de tots, només aplaudien en les festes obscenes en iots i avions, per cada peça robada a la ciutadania.
Fariseus, falsos, hipòcrites, ara també demanen més recursos públics per les pèrdues que els ocasionen les esquerres mansuetes i el maleït bitxo, que també els proporciona nous ingressos amb generositat. Només cal, per arredonir la festa, una onada de mecenatges, amb exempcions fiscals, és clar, faltaria més.
I si no, sempre queda Europa, La Unió Europea, que eixa és una altra. Col·locar la bandera de les estreles, el més reduïda possible, i disposar el destí dels diners, fins i tot per construir autovies de cap lloc a cap lloc, trens AVE sense viatgers o castells en l’aire ad majorem Ducem gloriam. Qui diu ducem pot dir baronessa o baró territorial o municipal, previ pas per la comissió corresponent, del 3 del 5 o el percentatge que dicte en cada moment el mercat.
De la sinistra relació sequera (poseu canvi climàtic), fam, guerra i pesta en tenim experiència a ca nostra. En faré una citació del quatre-cents valencià:
“Tot perdut e acabat, gran orgull i molta pobrea en la terra, poca caritat e menys amor entre les gents! E molts altres mals [...] que en l’any L la gran mortaldat; en l’any LI grans febres que en moriren més caps de casa que en l’any passat de la mortaldat” (Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim). Per allò de no oblidar les guerres les feien a ultramar, però els llenys tornaven amb els contagis... de tota mena.
I podem acabar evangèlics. El cardenal de València munta la paradeta amb la imatge icònica i respectada pels valencians i valencianes de tots els colors i en tota circumstància i sempre, en un acte insòlit davant la pandèmia. No deu recordar el seu col·lega, Federigo Borromeo, germà del sant, quan la pesta de Milà el 1630, resistint-se a obrir el Duomo, tot seguint els consells de la Junta de Sanitat i els metges de l’època. Quan els grups exaltats l’obligaren, per força, a fer la processó amb el cadàver mig momificat del germà, l’endemà la pesta assolà la població. Per fortuna, ens diu el Manzoni, també s’endugué don Rodrigo, de nom castellaníssim i il·lustre entre els ocupants del Milanesat, el més bèstia sense penediment, del relat del clàssic italià.
Per cert el cardenal nostrat acusa de Neró el regidor de la policia local en un esforç imaginatiu a l’abast de ments privilegiades, o potser, en un lapsus, per les aficions urbanicides i immobiliàries de l’emperador que eren parelles a les d’alguns clergues valentins. Crec que el regidor s’assemblaria més a Sèneca, la víctima de Neró per haver dengolir-se tan gran disbarat.
Postil·les
Les restriccions han reviscolat l’afició policial ciutadana heretada del franquisme, i sovint entropessem amb fiscals i policies voluntaris interpel·lant vianants o compradors de supermercat, denunciant les proximitats, l’ús o no de mascaretes. Em recorden les confidents d’escala al Barri de la Llum, que controlaven el veïnat, les ràdios que escoltàvem, les converses. Això que ara els autors i descendents acusen Cuba o Veneçuela i que estàn disposats a restablir. Només els manca posar serenos. En nom de la llibertat, agafeu-vos que ve revolta!
Mentrestant, els oblits de la “recuperació”. Els municipis, els transports públics, innecessaris per a qui mai no els ha usat, imprescindibles per a famílies, activitats econòmiques i empresarials, ai!, que se’ns havia passat! Contribuirem a afavorir el canvi climàtic, amb gasos.
I la cirereta del pastís, una via exprés per a recuperar l’urbanisme a la carta, virtual si cal, per delegació de les CCAA, inclosa la nostrada. I l’“endossen” als municipis, clar, per tal de tornar com abans millor, enrere, per si no n’hi havia prou a l’inici del segle.
Mentrestant menjarem coquetes i rotllets mirant fotografies com les de la riuà.
I pot ser molt avinent en temps quarantenal que comencem a desenmascar els fariseus.