El salari mínim arriba a Alemanya

La unió cristiano-demòcrata (CDU), liderada per la canceller Angela Merkel, va fer públic dies enrere la seua decisió d’acceptar la proposta dels Socialdemòcrates (SPD) d’introduir un salari mínim per a l’economia alemanya.

No, no heu llegit malament, Alemanya és un dels pocs països europeus on no hi ha establert cap salari mínim per llei, tot i que existeixen certs acords sectorials que poden negociar empreses i treballadors. La introducció de legislació per als sectors on no s’establisquen mínims negociats era una de les condicions irrenunciables dels socialdemòcrates per a formar una nova gran coalició de govern amb els cristiano-demòcrates.

Però més enllà de l’amplia popularitat de la mesura, serveix d’alguna cosa introduir un salari mínim? Els efectes són bastant clars, tot i que el resultat final i, per tant, la conveniència o no de la mesura, varia molt segons els països on s’introdueix. El resultat pot ser positiu, nul, o fins i tot negatiu.

Imaginem una situació idíl·lica on el mercat competitiu assigna recursos i creua efectivament oferta i demanda de treball. La teoria econòmica clàssica ens indica que s’aconsegueix un salari d’equilibri on existeix plena ocupació. Partint d’aquest equilibri teòric, la introducció d’un salari mínim superior al d’equilibri actua com a barrera efectiva d’entrada al mercat de treball, reduint així l’ocupació. En aquest cas es genera una bossa d’aturats involuntaris, gent disposada a treballar però que no ho pot fer per les restriccions salarials. Si, en canvi, el salari mínim es situa per baix o prop de l’equilibri, el resultat serà poc apreciable o nul.

Malauradament, la realitat ens obliga a deixar de banda la hipòtesi neoclàssica de l’existència d’un mercat laboral perfectament competitiu. A la major part de països existeixen costos d’eixida i d’entrada al mercat laboral, monopolis i oligopolis amb poder de negociació o asimetries en la informació. Per tant, pot resultar difícil determinar si el salari d’equilibri que s’observa en el mercat correspon, efectivament, a la lliure interacció i a la productivitat del treball, o pel contrari representa abusos i imperfeccions al mercat laboral.

Els resultats pràctics són diferents i molt dispars. Existeixen països amb salari mínim on l’atur és baix i els nivells de benestar alts, i també existeix el cas contrari, països amb un alt grau de desenvolupament i alts salaris sense cap tipus de mínim.

Es podrien fer raonaments de diferents tipus tant per a defensar la conveniència com la inconveniència d’un salari mínim. Els defensors del lliure mercat podrien adduir que sense salaris mínims s’aconseguirà la màxima ocupació i, per tant, el màxim benestar de tota la societat. Per altra banda, els defensors del salari mínim podrien adduir que, tot i generar un lleuger augment de la desocupació, el salari mínim actuarà com a tractor de la resta dels salaris del mercat, incrementant-los i al mateix temps augmentant cotitzacions socials que permetran atendre les necessitats d’aquesta bossa d’aturats involuntaris.

Tot i això, el determinant a llarg termini dels salaris és la productivitat, i per tant és aquesta possiblement la que hauria d’indicar la conveniència o no d’establir un salari mínim. Un salari mínim per sobre de la productivitat del treball possiblement acabe generant distorsions, atur i sent insostenible en el temps. Però, en canvi, si els salaris observats són fruit d’imperfeccions en el mercat de treball, el salari mínim pot ajudar a millorar les condicions laborals i a equiparar-les amb la productivitat real de l’economia.

En el cas alemany, i seguint l’argumentació anterior, no és probable que la introducció del salari mínim tinga efectes significatius. El salari mitjà d’un alemany durant un any es situa vora els 35.000€ anuals segons la OCDE, considerablement per sobre dels 8.50€ per hora que proposava el SPD. Per tant, podem dir que la mesura tindrà efectes sobretot en aquells sectors amb ocupació més precària i amb menys formació on, certament, es poden millorar les condicions de treball, però l’impacte sobre la resta de la població activa hauria de ser més bé reduït.