Atenent a les dades, alguna cosa està passant en l'economia valenciana. 2018 torna a ser un any en que el nombre d'empreses creix lleugerament respecte a l'any precedent. En anys anteriors, des de l'inici de la crisi el 2007, els tancaments empresarials havien fet diluir-se bona part del teixit productiu valencià. Al 2015 fou el primer any en que es va remuntar per primera vegada l’enfonsada, i ja any rere any l’aparició d’empreses ha estat un fet de l’ordre de 15 empreses diàries. En 7 anys de crisi desaparegueren 45.000 empreses valencianes; front a açò, des del 2015 han aparegut la meitat aproximadament. Tot aquest canvi respon a alguna estratègia? Serà que la crisi i la revifada posterior ha servint per alguna cosa més que per a tancar i obrir empreses?
M'agradaria pensar que els mals hàbits adquirits abans de la crisi estan descartats per sempre. L'especulació, i de manera destacada l'especulació immobiliària, no pot tornar a ser l'espill on es mira tota una comunitat. La reconversió que vam patir al passar de ser industrials i convertir-nos en promotors immobiliaris va ser el motiu de la gran crisi valenciana, el gran enfonsament per a l'economia i la societat en general. Les il·lusions es van anar diluint en la mesura que, ni revertint aquells pisos que havíem comprat amb crèdits, no podíem pagar els deutes que teníem; els joves van marxar no sé a quins països perquè aquí, en el seu, mai anaven a trobar feina; els avis, amb unes pensions escasses, s'han convertit en els autèntics salva-famílies, donant de menjar ara, novament, als seus fills, però també als seus néts. L'avarícia de la construcció ho va desfer quasi tot.
I què pot passar ara i en el futur? Podem pensar en la possibilitat que aparega una societat amb una imatge nova, ara respectada, on la corrupció, el malbaratament i l'especulació no estiguen per damunt d'aquella imatge del “ben fer” que es tenia fa 25-30 anys?
No queda altre remei que tornar a aquell món del que vam eixir, aquell món de l'esforç, del treball, del saber fer, del benefici derivat del risc. Eren tots aquests valors i formes de funcionar els que ens havien conduït a identificar-nos com una societat ambiciosa, sí, però laboriosa i emprenedora; una comunitat arriscada però segura del que estava fent. Llavors pensem que se sap el que se sap; se sap què és el treball, què és el producte, què és el mercat, quines són les activitats complementàries, etc. Donem ara un nou impuls a tot això. Tornem a configurar un model social i productiu capaç d’estar a l’alçada de les exigències del segle XXI. Però com?
És el moment d'aquella revolució industrial pendent; la revolució industrial que situe el País Valencià en la nova òrbita productiva mundial. I per això es requereix que la ciència s'introduïsca en el sistema productiu, en els processos i en els productes, en la gent i en els individus. La ciència, unida al coneixement de sempre, no és altra cosa més que la innovació, la millora, els canvis i els avanços. La ciència, oferint-se a través dels serveis a les empreses, dels serveis a la indústria, és el que farà que es puga augmentar el valor dels productes tradicionals i es puga eixir al món amb cert avantatge i garantia d'èxit.
Això no és gens fàcil; exigeix que ens hi impliquem tots, des de les administracions fins als individus. I aquí, especialment, els creadors, els transmissors i els receptors de la ciència tenen una assenyalada responsabilitat. Els creadors, exemplificats en la Universitat, per ser el lloc en el qual teòricament es concep la ciència. Els transmissors i els adaptadors d'aquella ciència a les necessitats concretes de les empreses, dels productes i dels individus; serien en el nostre cas els instituts i els centres tecnològics. I, ja per fi, els que la porten a concretar en els seus productes específics, les empreses com a receptors finals. L'associació ciència-innovació-indústria és l'única forma de poder avançar en aquest moment. I l'instrument no pot ser un altre que la connexió entre universitat - instituts tecnològics - empresa. Fem funcionar aquest trident. El futur és a les nostres pròpies mans, no fora d'elles; una altra cosa serien excuses.
Ara bé, tinc un dubte per a que vaiga endavant tot aquest projecte: no sé cóm embolicar al mateix nivell de compromís a aquestes tres entitats. On estan els ponts per a caminar entre elles? I els llocs de trobada per parlar-se i conèixer-se? Fins i tot, crec que avui no parlen el mateix llenguatge. Alguna cosa s’ha avançat, es de veres. Però cal insistir, pot ser que en el nostre cas el gran secret per trobar un futur esperançat, no siga altre que trobar un present amb certa unitat i compromís entre aquests tres mons: la universitat, els instituts tecnològics, i les empreses. Caldrà treballar (més) en aquest sentit?