La protecció del territori salva vides

Hi ha un refrany que diu que després de la tempesta ve la bonança, però dues setmanes després de la pitjor catàstrofe viscuda en les nostres terres sentim que persisteix la tempesta. Una nova DANA entrebanca de nou les tasques de recuperació al mateix temps que assistim a debats exaltats sobre motius i solucions en matèria d’inundacions i sobre les responsabilitats (sovint d’altres) dels danys patits.

Des del punt de vista tècnic voldria recordar que, per a reduir el risc d’inundació cal fer una gestió adaptativa que implica diverses accions. No existeix una solució única ni molt menys una solució infal·lible capaç de garantir la desaparició total del risc sinó que cal actuar simultània i complementàriament amb diverses estratègies de prevenció, protecció, preparació i alerta davant les inundacions, així com de recuperació, readaptació i revisió del procés si, malgrat tot, acaba produint-se eixa inundació.

Però encara hi ha més i és que, de manera transversal a tot això, l’allau de solidaritat rebuda ens ha fet descobrir la extraordinària capacitat i conveniència de treballar en equip. Deuríem aprendre la lliçó i, de cara al futur, integrar majors dosis de solidaritat i corresponsabilitat en totes i cadascuna de les estratègies necessàries per aconseguir un territori més resilient, a ser possible, que resistent. Cal ser més humils i més conscients de que les nostres vides depenen dels entorns que habitem i que estos entorns acusen els efectes de moltes accions humanes desencertades.

En este sentit, hi ha unanimitat en assenyalar una defectuosa ordenació del nostre territori entre els inconvenients que han condicionat el destí funest de moltes poblacions en la darrera DANA. Jo diria que, més que defectuosa, la planificació territorial ha sigut anecdòtica en tot l’estat, i completament inexistent al País Valencià fins a l’aprovació en 2018 dels plans d’acció territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (PATIVEL) i de l’Horta (PAT de l’Horta).

Tragèdies com la viscuda estos dies evidencien que l’urbanisme desenvolupat les dècades anteriors manca de visió supramunicipal i, per què no dir-ho, de coherència territorial. Tenim l’oportunitat de corregir això i practicar d’ara endavant un urbanisme més coordinat amb plans supramunicipals i més exigent amb els requeriments d’administracions sectorials especialitzades en matèria d’inundacions, com són les confederacions hidrogràfiques i el departament encarregat del Pla d’Acció Territorial de Prevenció del Risc d’Inundacions en la Comunitat Valenciana (PATRICOVA) vigent des de 2003. Estem a temps de revisar algunes mesures previstes en el decret llei de simplificació administrativa, que la Generalitat va aprovar el passat juliol, que intenten agilitzar la tramitació de plans urbanístics amb imprudències com desvincular-los de les directrius de l’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana, reduir a un únic mes l’emissió d’informes sectorials i poder ignorar-los si passat eixe termini no s’hagueren realitzat.

Certament, la magnitud d’estes inundacions ha superat significativament (especialment en la comarca de l’Horta) les previsions de les cartografies de zones inundables que, de manera complementària, reflectien tant la Confederació Hidrogràfica del Xúquer com el PATRICOVA; motiu de més per a seguir rigorosament el principi de precaució i revisar urgentment tota expectativa d’ús del sòl que ens allunye dels principis del desenvolupament territorial o urbà sostenibles impedint l’adequada prevenció de riscos naturals o induïts, o derivats del canvi climàtic i abocant la població a situacions d’inseguretat inadmissibles. Com sempre s’ha dit, val més prevenir que curar.

En la comarca de l’Horta eixa feina ja està parcialment coberta amb el Pla de l’Horta. Estos dies hem pogut comprovar com el paisatge agrícola identitari de l’àrea metropolitana de València ha ajudat a laminar l’aigua desbordada i a drenar-la com una esponja amb l’aliança de la xarxa de sèquies, conformant junt a l’Albufera una autèntica infraestructura de protecció verda en el territori afectat. Això no significa que altres obres o infraestructures no ho hagen fet, ni que la mera protecció de l’horta siga la solució aïllada als problemes d’inundabilitat existents; de fet, el Pla de l’Horta permet explícitament infraestructures contra les inundacions i canalitzacions de nova planta sempre que les solucions projectades justifiquen la seua compatibilitat amb el caràcter i la funcionalitat de l’horta possibilitant implementar accions estructurals selectives amb altres basades en la natura. L’efectivitat del PAT de l’Horta, per tant, és altra però igualment vàlida: la protecció dels sòls rurals d’horta impedeix l’ocupació de zones perilloses amb usos vulnerables i, en conseqüència, eixos terrenys lliures poden continuar assumint puntualment les funcions de laminació i drenatge que han tingut tradicionalment.

Però cal anar més enllà perquè es poden millorar moltes altres coses: des d’habilitar mecanismes que permeteren el pagament dels serveis ecosistèmics a les persones agricultores o propietàries de terres amb cobertura vegetal que facilite la infiltració de l’aigua al terreny, fins a repensar els entorns inundables ja urbanitzats perquè siguen menys vulnerables. Sent conscients de que les rendes agràries no compensen suficientment els esforços d’un treball que ens beneficia col·lectivament caldria contribuir activament a equilibrar certes desigualtats. 

En definitiva hem de ser honestos i reconèixer que hem fet coses bé i coses malament, però que és ara el moment de millorar la prevenció, la protecció i la preparació de futurs fenòmens naturals, i també de repensar com recuperem i reconstruïm els espais habitats afectats garantint sistemes de mobilitat sostenible i transports públics que alliberen els carrers de vehicles privats, i prioritzant mesures encaminades a la compacitat urbana i les tipologies constructives que eviten ocupar les plantes baixes amb usos vulnerables i reubiquen les persones en espais segurs.

Hi ha un refrany que diu que després de la tempesta ve la bonança, però dues setmanes després de la pitjor catàstrofe viscuda en les nostres terres sentim que persisteix la tempesta. Una nova DANA entrebanca de nou les tasques de recuperació al mateix temps que assistim a debats exaltats sobre motius i solucions en matèria d’inundacions i sobre les responsabilitats (sovint d’altres) dels danys patits.

Des del punt de vista tècnic voldria recordar que, per a reduir el risc d’inundació cal fer una gestió adaptativa que implica diverses accions. No existeix una solució única ni molt menys una solució infal·lible capaç de garantir la desaparició total del risc sinó que cal actuar simultània i complementàriament amb diverses estratègies de prevenció, protecció, preparació i alerta davant les inundacions, així com de recuperació, readaptació i revisió del procés si, malgrat tot, acaba produint-se eixa inundació.