El Saler i el parc natural

1. En els mesos d’estiu del 1974 van donar-se els moments més intensos del moviment ciutadà de València que aconseguiria paralitzar la urbanització de la Devesa del Saler i, posteriorment, revertir la situació. Intentaré resumir-ho. Érem encara en el franquisme, amb tot el seu aparell de repressió en actiu. L’oposició crítica a la urbanització l’havien iniciada a finals dels anys seixanta uns pocs biòlegs, als que faria costat Rodríguez de la Fuente en un dels seus programes. Persones de les associacions veïnals i de l’incipient moviment ecologista s’activaren a principis de la dècada següent per a crear opinió en defensa del Saler, organitzar accions de propaganda i petites concentracions de protesta en la via pública perseguides per la policia. Sectors socials diversos i, de manera unànime, l’oposició democràtica encara en la clandestinitat, van recolzar el moviment. El diari Las Provincias va canviar a partir del 1973 la seua posició inicial de suport a la urbanització, convertint-se en portaveu de ciutadans indignats pel que s’estava construint a les platges del sud de València. Els activistes arreplegaren 15.750 firmes demanant parar la desfeta del bosc de la Devesa i les obres d’edificació. També aconseguiren fer al Col·legi d’Arquitectes el juny del 74 una exposició contra el projecte municipal. En setembre la convocatòria d’una concentració ciutadana al Saler va patir una frenètica repressió policial. Com deia, en aquells mesos la campanya “El Saler per al Poble” arribà al seu punt més àlgid.

De tot això fa ara precisament cinquanta anys. Cal recordar-ho perquè les conseqüències positives per a la ciutat que se’n derivarien d’aquell moviment ciutadà han estat molt decisives per a València. Després d’allò, el primer Ajuntament democràtic, elegit el 1979, tirà enrere la urbanització i començà a revertir la situació recuperant les platges per a ús popular. Més endavant, en 1986, la Generalitat declararia Parc Natural tot l’entorn del llac de L’Albufera, inclosa la Devesa del Saler i la marjal de l’arròs. I s’ha de considerar també que l’espenta d’aquell moviment ciutadà va lligada a un altre coetani, el que va evitar convertir el riu en un llit d’autopistes i permeté crear l’actual parc del Jardí del Túria que tants beneficis comporta per a València.

2. Alguns dels resultats d’aquella iniciativa ciutadana i de les decisions d’aquell govern municipal encara sorprenen. No és habitual eliminar un pla urbanístic amb les obres iniciades i algunes construccions fetes, evitar que s’edificara més i canviar el planejament urbà en un sentit completament contrari per a recuperar natura (el bosc, les dunes) i la propietat pública. Hui tot el negoci immobiliari fa ballar la ciutat en benefici propi, els poders econòmics solen marcar les modificacions dels plans d’urbanisme i patrocinen els que convenen als seus interessos. Esta història demostra que quan les autoritats polítiques prenen decisions equivocades, i urbanitzar El Saler era una catàstrofe ambiental, si la ciutadania s’activa i pren la iniciativa hi ha possibilitat de retirar un pla urbanístic d’aquest calibre fent rectificar els governants.

El primer Ajuntament democràtic no solament va canviar el planejament. Després d’això va comprar part de les parcel·les d’un territori que havia sigut públic i que s’havia trossejat i venut per al negoci immobiliari particular. El negoci consistia en una urbanització de luxe en unes platges d’us popular. Recuperar sòl públic era necessari perquè la Devesa tornara a ser de la ciutadania i refer els ecosistemes damnats.

Els muntanyars de les platges del Saler havien sigut arrasats, una gran part dels pins tallats, les mallades (ecosistemes humits interiors) tapats, s’ havien construït carreteres... Tot això es va revertir: el passeig marítim vora mar es va eliminar, es va refer tot l’ecosistema dunar de la línia de platja, es van replantar arbres i es recuperaren mallades. Fou una intervenció poderosa de restauració d’ecosistemes i paisatges, encara hui no completada del tot. El Saler tornà a ser del poble.

És habitual l’argument que “no es pot recuperar el que està fet”, que és irreversible el que s’ha urbanitzat, allò que és construït i la natura que s’ha fet desaparéixer. Es tracta d’una fal·làcia dels poders del capital immobiliari (i dels governs municipals que els servixen). El Saler és un exemple clar que paisatges, ecosistemes i espais públics destruïts per la depredació humana poden recuperar-se. Un exemple: sota la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València hi ha l’horta de La Punta: no tinc dubte que podria restaurar-se si hi haguera voluntat política, no serà per falta de mitjans tècnics. Cal encara més espenta ciutadana.

El Saler i el conjunt del Parc són una meravella de la natura i un pulmó imprescindible per a la ciutat i la comarca metropolitana. La protecció i el treball d’associacions civils, d’ajuntaments i de la Generalitat han possibilitat fins ara el seu manteniment i millora.

3. Creat el Parc, el que importa ara és el futur. EI delicat territori de l’Albufera acumula problemàtiques, hi graviten massa amenaces que s’han assenyalat repetidament, agreujades en el context de la crisi de l’escalfament global.

Una de les qüestions més greus que afecten el Saler han sigut les successives ampliacions del Port de València, situat al nord i tangent al parc, iniciades a partir dels anys huitanta. El creixement abusiu del Port genera a la Devesa del Saler una problemàtica específica, en modificar el sistema de corrents marítims de la zona i provocar una recurrent erosió de les platges del sud de la ciutat. El Saler és una franja o barra d’arena d’uns deu quilòmetres, condició de l’existència del llac. La citada erosió i els efectes imprevisibles del Canvi Climàtic (alteració del nivell del mar) ens parlen de la fragilitat del territori del Parc: la devesa, el llac i la marjal. Per a resoldre el problema l’únic remei que es promou és aportar arena a les platges, una “solució” que implica remoure la riquesa dels fons marins i una inversió improductiva doncs l’erosió retorna.

L’Albufera patia en 1974 una altíssima contaminació i una accentuada pèrdua de biodiversitat de les aigües per haver-se convertit en un abocador d’indústries i municipis. Hui la qualitat de l’aigua, tot i haver millorat, encara no és la desitjable. A l’Albufera arriben contaminants i els efectes de l’escalfament global (sequera i evaporació més intenses) agreugen els problemes.

Visitar la Devesa del Saler permet comprovar que queda molt per fer per a recuperar els seus diversos ecosistemes, la restauració ecològica s’ha de completar. Al bosc els incendis forestals es repetixen; tot i comptar ara amb un bon servei de bombers i de camins preparats d’accés, el perill de focs s’intensifica amb la crisi climàtica.

Hi ha també la temptació d’ampliar l’ús turístic que incidiria en la fragilitat del territori del Parc. El Parc ja rep una quantitat encomiable de visitants, no seria gens aconsellable fer de L’Albufera un lloc de peregrinació turística. És necessari posar-ne límits i condicions per aconseguir trànsit i visites respectuoses.

Calladament, el Parc treballa per a l’àrea metropolitana alhora que la seua situació és ben delicada, la natura necessita cura. S’ha de dotar aquesta joia de més recursos per a protegir-la, mantindre-la i continuar la seua recuperació ambiental.

1. En els mesos d’estiu del 1974 van donar-se els moments més intensos del moviment ciutadà de València que aconseguiria paralitzar la urbanització de la Devesa del Saler i, posteriorment, revertir la situació. Intentaré resumir-ho. Érem encara en el franquisme, amb tot el seu aparell de repressió en actiu. L’oposició crítica a la urbanització l’havien iniciada a finals dels anys seixanta uns pocs biòlegs, als que faria costat Rodríguez de la Fuente en un dels seus programes. Persones de les associacions veïnals i de l’incipient moviment ecologista s’activaren a principis de la dècada següent per a crear opinió en defensa del Saler, organitzar accions de propaganda i petites concentracions de protesta en la via pública perseguides per la policia. Sectors socials diversos i, de manera unànime, l’oposició democràtica encara en la clandestinitat, van recolzar el moviment. El diari Las Provincias va canviar a partir del 1973 la seua posició inicial de suport a la urbanització, convertint-se en portaveu de ciutadans indignats pel que s’estava construint a les platges del sud de València. Els activistes arreplegaren 15.750 firmes demanant parar la desfeta del bosc de la Devesa i les obres d’edificació. També aconseguiren fer al Col·legi d’Arquitectes el juny del 74 una exposició contra el projecte municipal. En setembre la convocatòria d’una concentració ciutadana al Saler va patir una frenètica repressió policial. Com deia, en aquells mesos la campanya “El Saler per al Poble” arribà al seu punt més àlgid.

De tot això fa ara precisament cinquanta anys. Cal recordar-ho perquè les conseqüències positives per a la ciutat que se’n derivarien d’aquell moviment ciutadà han estat molt decisives per a València. Després d’allò, el primer Ajuntament democràtic, elegit el 1979, tirà enrere la urbanització i començà a revertir la situació recuperant les platges per a ús popular. Més endavant, en 1986, la Generalitat declararia Parc Natural tot l’entorn del llac de L’Albufera, inclosa la Devesa del Saler i la marjal de l’arròs. I s’ha de considerar també que l’espenta d’aquell moviment ciutadà va lligada a un altre coetani, el que va evitar convertir el riu en un llit d’autopistes i permeté crear l’actual parc del Jardí del Túria que tants beneficis comporta per a València.