Carmen Grau Vila (Tavernes de la Valldigna, València, 1984) és periodista especialitzada en Àsia Oriental, i investigadora sobre prevenció i gestió de desastres naturals a la Universitat de Waseda, al Japó. Doctora en Història, ha treballat també a Amèrica del Nord i Llatinoamèrica, com ara Nicaragua i Perú, al voltant de la prevenció i la reconstrucció de catàstrofes naturals.
Corresponsal a Japó per a Equal Times, escriu per a diversos mitjans i laboratoris d'idees d'Espanya i l'Amèrica Llatina. Després de més de quinze anys treballant al Japó com a experta en gestió de desastres, observa i analitza la cadena d'errors que hi ha hagut al País Valencià pel que fa a la falta d’alertes, l’absència de prevenció i d’entrenament de la població en la matèria. Grau Vila destaca com un gran problema la falta de coordinació de les autoritats i d’una resposta ràpida i, en particular, el fet de no demanar ajuda internacional.
A més de 10.500 quilòmetres de distància, Carme Grau Vila segueix amb frustració, perplexitat i indignació l’abans, el durant i el després del pas de la tràgica DANA per terres valencianes. Coneix aquestes situacions: els seus avis van viure la riuada del 1957 i els seus pares la pantanà de Tous del 1982, i ella mateixa va veure el seu poble inundat el 1996 i actualment té amics i familiars a Paiporta. Per tot això, té molt present l’aigua en la memòria i sap que l’aigua té memòria, probablement, tota la que ens falta als humans.
¿Què ha fallat en la reacció dels responsables polítics davant l’arribada de la DANA?
Moltes coses, però sobretot vull insistir que amb una alerta ràpida i eficaç i instruccions essencials en matèria preventiva, s’haurien pogut evitar moltes morts i danys materials. Si la gent tinguera clar què ha de fer en aquestes ocasions, a ningú se li hauria ocorregut anar a buscar el seu vehicle a un garatge. El que falta és formació i educació en matèria preventiva. Quan vaig veure el que estava succeint a València sentia una gran frustració, intentava comunicar-me des de Japó amb els amics i la família de les zones afectades i era impossible. Ha fallat la informació als ciutadans, una alerta que sona tardíssim i el fet que 72 hores després de la tragèdia no hi havia entrat l’assistència com calia.
¿Hi ha experts a Espanya, tal com ocorre al Japó i a altres països, experts dedicats a la prevenció i gestió de catàstrofes com aquestes?
Sí que n’hi ha, el que passa és que no fins que no ocorre el desastre no els crida ningú.
¿A vostè l’han cridada?
Per ara no. He atès molts mitjans de comunicació, però cap polític m’ha demanat ajuda ni consell i t’assegure que faria les maletes i em pujaria a l’avió de seguida si em digueren que em necessitaven. Em duc les mans al cap, com és que encara no han demanat ajuda internacional, ajuda a experts, ajuda material, més reforços? Tenen el fem al carrer, fa pudor, hi ha risc de malalties, persones de vuitanta anys atrapades dins de les cases i els fills passant-los menjar i medicació per un forat, com poden. Com és que no accepten l’ajuda de la Unió Europea? El que ocorre és que aquestes ajudes venen per canals diplomàtics i no ho sabem, no podem saber què està ocorrent. Sospite que EUA, que compta amb bases militars a Espanya, també els haurà ofert ajuda perquè saben que la necessitem, igual que va fer al Japó, on va ajudar molt i els japonesos el 2011 no dubtaren en acceptar-la. Sospite també que els equips d’assistència que estan treballant in extremis prompte estaran al límit de les seues forces i acusaran l’esgotament. És important que hi haja un relleu, per a descasar i, alhora, que es mantinga l’assistència. El fet de comptar amb ajuda experta de l’exterior pot ser una part de la solució. Clar que requereix un esforç més gran, sobretot de coordinació, però aquesta ajuda i suport acceleraria les tasques de rescat i reconstrucció.
¿Per què aquesta reticència a demanar o a acceptar ajuda internacional?
Segurament perquè des de casa nostra no sabrien ni com organitzar-la i coordinar-se, aquesta és la qüestió clau. Si la coordinació dins de la Comunitat Valenciana i entre el govern autonòmic i el d’Espanya ha sigut dolenta, imagina com seria amb equips i professionals que venen de fora, d’un altre estat... Pot ser desastrós. Però s’ha de reaccionar, s’ha d’aprendre, s’ha de cridar els professionals i els experts per a fer la feina ara. No pot ser que un president, un polític tinga l’última paraula per a decretar i gestionar les alertes d’emergències en un país, han de ser les autoritats i els experts competents. Deixar que un polític, que no és un expert, prenga una decisió tan vital és un gran error.
Sobretot un polític irresponsable, pense jo...Però tal com vostè explica, un dels grans problemes ara és la falta de coordinació.
Efectivament, comptar amb ajuda internacional requereix un esforç més gran, però en la meua opinió aquest suport és el que acceleraria les tasques urgents ara mateix. Espanya està avui en el punt de mira del món i compta amb nombrosos aliats. Aprofitem-ho. La solidaritat internacional no és només l’ajuda puntual en el moment més urgent, sinó que pot tenir una repercussió molt positiva en la reconstrucció posterior. L’ajuda que va rebre el Japó després dl tsunami es va transformar en projectes de recuperació i reconstrucció que finalment milloraren les comunitats. En comptes de pensar que demanar ajuda podria interferir i fer mal al turisme, cal fer una crida perquè ens ajuden, precisament per això, perquè som coneguts, visitats i estimats des de fora i cal aprofitar també aquesta circumstància per ajudar la nostra gent.
¿Qui pren les decisions al Japó, com s’organitzen?
Al Japó no hi ha cap polític clavant-se pel mig en situacions d’emergència, són només els experts, sovint funcionaris, els qui prenen decisions. Hi ha una divisió d’experts per a la prevenció i la gestió. Una a nivell d’estat, una altra que seria com autonòmica i després a nivell local i totes estan coordinades. També hi ha molts voluntaris a nivell local, sobretot en llocs on no tenen grans pressupostos. Però sempre hi ha expertes preparats i formats que ho coordinen. I quan no passa res, quan no hi ha emergències, continuen treballant en prevenció i preparació: manteniment de les alarmes, simulacres i formació en escoles, formació a la població i si ocorre un desastre es posen a treballar tots junts. I compten a més amb l’ajuda internacional. El 2011 el Japó, durant les primers hores no va acceptar ajuda dels EEUU, però de seguida va dir que sí perquè allò era d’una magnitud brutal. Jo he entrevistat moltes persones del nord de Japó i em deien que els primers a arribar van ser els nord-americans. Però no només vingueren d’EUA, també d’Austràlia i de 150 països més, que venien a oferir ajuda per a la feina de reconstrucció. Si dones la imatge que no necessites res, com està fent Espanya, estàs tancant-te portes perquè t’ajuden. CaI acceptar ajudes, és vital per a la reconstrucció posterior, Japó no se n’haurà sortit sense l’ajuda internacional. Japó no podria fer-ho a soles i el País Valencià tampoc pot, necessitem ajuda, ajuda també dels Estats Units, d’empreses, d’universitats, de fundacions. Espanya està perdent una oportunitat i molts projectes clau per a la reconstrucció en un futur.
¿Què hem d’aprendre els valencians de tot açò?
A mi ara em fa molta por i em preocupa molt la reconstrucció. Ací és on hem de posar tot l’esforç, el millor perquè no es repetisca en un futur molt llunyà, per als nostres fills. Fer nous Plans d’ordenació, canviar la manera de construir, perquè si continuem edificant en zones de risc, tornarà a passar, planificar millor, ensenyar-nos. Tot això és clau. Ara es prenen mesures per a calmar la ciutadania, però cal temps i recursos per avaluar tots els danys. Amb tot, ara els 6.000 euros d’ajuda per a les famílies afectades són importants per a arreglar els primers desperfectes. Però cal estudiar què es necessita amb deteniment. Al Japó van tardar tres mesos en treure un pressupost després del tsunami, i era provisional. Després es van donar compte que necessitaven més i van consultar i treballar amb totes les poblacions. Fou un pressupost negociat, consultat i consensuat. I van crear l’Agència de Reconstrucció, amb un pla general en el qual van treballar poble per poble en sessions comunitàries. Una reconstrucció el més local i organitzada possible.
¿Què ens cal fer, aleshores?
Actuar amb agilitat, rapidesa i transparència en la reconstrucció. Calen prohibicions, mitigacions i prevenció per a un futur, no construir més on no s’hauria d’haver construït mai. També ens convé treballar la memòria, els relats de la gent, recollir històries sobre el que ha passat per no oblidar-ho. Jo he recorregut el Japó recollint històries. Els desastres amb l’aigua formen part de la nostra història. El moment de fer-ho és ara, si no ho tenim present en la memòria i actuem, tornarà a passar. Per això cal educar a l’escola des de menuts, com actuar, què fer, com prevenir i reaccionar davant d’un desastre natural perquè això pot ajudar a salvar vides. Ens cal una reflexió social i política seriosa. Per què va passar? Quins erros es van cometre, quins protocols nous necessitem? Com és possible que se sabera el que podia passar i que no s’informara a temps a la població? Els mitjans de comunicació són clau en aquestes situacions, la ràdio, a Japó funciona la ràdio sempre, perquè internet pot fallar, falla, i els telèfons també, Instagram no és una font de comunicació segura en aquestes circumstàncies. Cal informar per la ràdio, que és un mitjà que arriba a tot arreu. I tenir ràdios als pobles per comunicar-nos en casos d’emergència.
Aquests dies hi ha hagut enfrontament, confusió i confrontació política.
Estem sent espectadors d’una lluita per gestionar, d’una situació de confrontació personalitzada en els polítics, i això no toca ara. Si al capdavant estigueren experts professionals, això no passaria. Ha de ser àgil, ràpida i transparent. Els polítics que signen papers, que faciliten la gestió, i sense barallar-se, ni voler traure rèdits polítics.... La imatge que estem projectant cap a fora, cap al món, com ara l’arriba del rei, els presidents entre fang i crits i insults és molt negativa. I en moments de caos és previsible que passen aquestes coses. Per això, s’ha d’actuar amb agilitat, rapidesa i transparència.
¿Estem perdent temps a mesura que avancen els dies?
Aquestes contradiccions i descoordinació ens està fent perdre temps, s’ha perdut temps i vides per no actuar amb coherència. No és, no ha de ser, una discussió entre polítics, és de vida o mort, cal reaccionar a temps i salvar vides.
Evidentment, Carmen Grau té moltes coses a dir. Tancarem ací l’entrevista, que volem agrair-li de cor. La distància no li ha fet perdre comprensió, però no puc amagar que alguns aspectes del que ha passat superen de molt la imaginació de qualsevol i ens duen a l’extrem de la indignació. El lector sap molt bé a què em referisc...