Per la sala Tirant I de la Ciutat de la Justícia de València ha desfilat durant dos mesos una pintoresca galeria de personatges, entre acusats i testimonis del judici a la presumpta organització criminal liderada per l’exministre del PP Eduardo Zaplana. La neboda de l’espia Paco Paesa, el perruquer de José María Aznar, el fisioterapeuta de Zaplana, un penalista que estiuava a Corea del Nord, un discret i Molt Honorable José Luis Olivas, l’empresari i expresident del PP de Benidorm Paco Gasofa, el periodista radiofònic Luis Herrero, el duo format per l’excomissari Villarejo i el ionqui dels diners i fins i tot Joaquín Torres, el televisiu arquitecte dels famosos. Les compareixences van propiciar multitud d’escenes tragicòmiques i, per moments, una certa hilaritat en el tribunal, a manera de potent anecdotari per a tots els operadors jurídics presents en la sala.
Només hi va faltar el fugaç testimoni Enrique Arnaldo, magistrat del Tribunal Constitucional. El seu antic despatx –Estudios Jurídicos y Procesales SL– va ser un dels bufets espanyols que va arribar a un acord amb el fiduciari uruguaià Fernando Belhot, expert en embulls offshore en paradisos fiscals, per a captar clients espanyols en matèria de “serveis de constitució de societats” o “assessorament a Llatinoamèrica”. El va proposar com a testimoni el lletrat de Francisco Grau (assessor fiscal de Zaplana), però a mitjan judici en van desistir. Qui tampoc va declarar –ningú el va proposar– va ser Lluís Majó, exjugador del planter del Barça reconvertit en gestor de la banca andorrana, a pesar que el seu nom es va repetir sense parar durant la vista oral.
Una vegada amarrat el testimoniatge incriminatori de Fernando Belhot i de Beatriz García Paesa durant la fase d’instrucció, el fiscal Pablo Ponce es va plantar a l’inici del judici amb quatre penedits de primer nivell que van confessar els fets. Juan Francisco García, ex-cap de gabinet de Zaplana, va revelar les tibants setmanes anteriors al judici. L’acusat va revelar durant el torn d’última paraula que va visitar el seu antic cap, a qui l’uneix una amistat de “46 anys”, per a anunciar-li que havia pactat amb la Fiscalia Anticorrupció reconéixer els fets i per a animar-li a seguir el camí. “No citaré literalment la seua resposta”, va dir en el to educat que caracteritza Juan Francisco García davant el tribunal de la secció quarta de l’Audiència Provincial de València, presidit per Pedro Castellano i completat per les magistrades Isabel Sifre i Cristina Badenes, aquesta última designada com a ponent de la sentència.
Els dos bàndols van acabar “a navallades”, segons l’expressió del biògraf no autoritzat d’Eduardo Zaplana, el periodista Francesc Arabí. Les confessions van aclarir els fets: es tractava d’una presumpta trama corrupta en què la firma Sedesa, del clan polític-empresarial dels Cotino, va pagar mossegades a Luxemburg que Zaplana va cobrar mitjançant un testaferro, el seu amic de la infància Joaquín Barceló Pachano.
Els dos empresaris van donar la culpa al seu oncle, el difunt ex-director general de la Policia, Juan Cotino. El pacte amb el fiscal dels germans Vicente i José Cotino inclou el pagament de multes de 4,6 milions d’euros, una xifra sensiblement superior a la sanció de 109.500 euros que va pagar el primer, en el marc del cas Gürtel, per haver finançat il·legalment el PP.
La confessió de Pachano va ser especialment dura per a la defensa de Zaplana, per motius processals i personals. “Pachanito”, com l’anomenava afectuosament l’exministre en les escoltes policials que figuren en el sumari, ho va cantar tot amb tots els pèls i senyals. L’UCO també comptava amb un preciós document intervingut al comptable: el “compte de la vella” de la presumpta xarxa corrupta (el nom literal del fitxer digital amb tots els detalls de les operacions, els saldos i les inversions).
L’exministre, per part seua, va declarar que tots els béns sospitosos eren del seu amic de la infància, mentre que el fiscalista Paco Grau va adduir que Pachano representava els Cotino en una sèrie d’inversions a la província d’Alacant dels empresaris, veterans de l’obra pública adjudicada pels governs del PP.
Tots els béns de la presumpta trama –els fons que van viatjar entre Luxemburg, Andorra i Panamà, el pis en el barri de Salamanca de Madrid, els dos àtics en el port esportiu d’Altea i les parcel·les en primera línia de la Vila Joiosa– eren del modest Pachano, segons van dir a l’uníson Zaplana i Grau. L’exministre popular també va afirmar que, encara que puga semblar desficaciat, simplement es dedicava a fer “milers de favors” als seus amics. El fiscal va ironitzar en l’exposició del seu informe de conclusions amb la pretesa condició de “filantrop” argüida per Eduardo Zaplana.
La vista oral també ha reflectit l’alt nivell de vida de Zaplana, un polític que el 1990 ja es referia en les famoses escoltes telefòniques del cas Naseiro a la seua imperiosa necessitat de fer-se ric. A més dels iots, els vols internacionals i els diners en efectiu, van eixir a la superfície en l’audiència pública dos televisors Bang & Olufsen valorats en 20.000 euros i un rellotge del mateix preu que, segons Pachano, va acabar en el canell d’Ignacio González.
Zaplana no era precisament “pobre”
L’exministre del PP no era precisament “pobre”, segons va destacar el fiscal Pablo Ponce. De fet, cobrava 700.000 euros anuals en Telefónica, l’empresa de l’Ibex35 que el va fitxar a iniciativa de César Alierta quan va abandonar la política activa, i que el va deixar anar –de mutu acord– després de la seua detenció i empresonament a la presó preventiva el 2018.
Els investigadors van aconseguir alçar a Zaplana un pretés botí individualitzat de 15 milions d’euros, segons la suma de la instructora de la causa, la magistrada Isabel Rodríguez Guerola. Anticorrupció va elevar la ‘xifra de negoci’ total de la trama fins a 20,3 milions d’euros.
El ministeri públic compta amb la potent basa de les confessions de quatre dels acusats i de les declaracions –incriminatòries, en més o menys mesura– dels fiduciaris offshore Beatriz García Paesa i de Fernando Belhot, tots dos implicats en altres casos de corrupció. En la recambra del fiscal Pablo Ponce també figura l’“extraordinària” investigació policial de la “moderna” unitat d’elit de l’institut armat.
Per contra, la defensa de Zaplana, que exerceix l’ex-fiscal anticorrupció Daniel Campos, va atacar repetidament l’origen de les perquisicions, comandades per una policia judicial de la qual va dir, poc menys, que va actuar amb Zaplana com la Brigada Políticosocial franquista, però sense tortures en comissaria. Campos qüestiona de pla la troballa casual de la prova primigènia: els denominats ‘papers del sirià’, en referència a la documentació que l’empresari Imad Al Naddaf es va trobar en un habitatge de la plaça de la Legió Espanyola de València que havia pertangut a Zaplana i que, segons la seua versió, va lliurar a Marcos Benavent, autodenominat ionqui dels diners, un altre vell conegut de la Fiscalia Anticorrupció.
L’UCO es va topar amb la documentació en l’escorcoll del despatx del primer advocat del ionqui dels diners, ordenat pel jutge instructor del cas Taula. El qüestionament d’aquella actuació policial per part de les defenses del cas Erial contrasta amb la declaració del lletrat Ramir Blasco, propietari del despatx, que va certificar l’actuació correcta en l’entrada i l’escorcoll.
La documentació clau, “apòcrifa”
La sentència de la peça separada D del cas Taula també va avalar la interlocutòria que va ordenar l’escorcoll (“No hi ha res a objectar-hi”, afirmava) i va descartar que es tractara “ni de bon tros” d’una investigació prospectiva. Va ser, en definitiva, una mesura “proporcionada, necessària i idònia”, segons la sentència.
Al seu torn, la secció cinquena Audiència Provincial de València va tombar durant la instrucció de la causa els recursos de la defensa de Zaplana i el tribunal que jutja l’expresident autonòmic va descartar inicialment, en la fase de qüestions prèvies, l’anul·lació de les proves clau. No obstant això, durant el judici va haver-hi un moment fugaç que no va passar desapercebut per a ningú. El president del tribunal, el magistrat conservador Pedro Castellano, va etzibar a un dels perits de l’UCO que els ‘papers del sirià’ eren un document “apòcrif”.
L’expressió designa una cosa “falsa o fingida” o “de dubtosa autenticitat quant al contingut o a l’atribució”, segons el diccionari. Per part seua, un diccionari jurídic només aporta una accepció, “dit d’un text: que no és obra de la persona a qui se n’atribueix l’autoria”. El concepte d’apocrificitat serà, previsiblement, una de les moltes claus de la sentència.
En un altre moment revelador del duríssim informe de conclusions del ministeri públic, el fiscal Pablo Ponce va assegurar que els fons atribuïts a Zaplana eren “diners negres” i no “bruts”; una al·lusió directa la polèmica interlocutòria de la secció quarta de l’Audiència Provincial de València –la mateixa que jutja l’exministre del PP– que va tombar el processament de mig centenar d’assessors i edils de Rita Barberá en la peça separada A del cas Taula (amb un contundent vot particular de la magistrada Clara Bayarri). El magistrat Pedro Castellano en va prendre nota.
El lletrat Daniel Campos, que exerceix la defensa de l’exministre del PP, també va deixar clara la seua estratègia: tombar la “pedra angular” de l’acusació. És a dir, el presumpte delicte de suborn. “Si no hi ha suborn, no hi ha blanqueig, si no hi ha blanqueig, no hi ha cap grup criminal”, va dir en una de les sessions més tibants del judici, en plena guerra oberta entre els dos bàndols de les defenses.
Les clavegueres del cas Erial
Més enllà del rerefons tècnic de l’estratègia jurídica d’Eduardo Zaplana, la seua defensa també ha tret a escena la teoria de la conspiració del cas Erial amb la declaració de l’excomissari José Manuel Villarejo, que va al·ludir a un pretés complot contra l’expolític del PP.
En el Congrés dels Diputats va dir que el pretés complot va ser obra del PSOE i en el judici oral la conspiració va ser a càrrec del PP en el context de les guerres internes del partit. El fiscal anticorrupció ni tan sols va formular preguntes al testimoni, que va iniciar la seua carrera en la Brigada Políticosocial a les ordres del comissari Roberto Conesa i que ha acabat sent el màxim exponent de les clavegueres de l’Estat espanyol.
Villarejo ha transitat en el subsol del cas Erial des del principi. Quan Zaplana va ser detingut per l’UCO el 22 de maig de 2018, el seu maletí contenia, tal com va informar elDiario.es, una anotació manuscrita referida a la mercantil panamenya Merson Overseas SA i un número de compte associat de la Union Bancaire Privée (UBP) de Suïssa, propietat de l’empresari Adrián de la Joya, històric aliat de l’excomissari. D’altra banda, l’exministre sospitava que podria aparéixer en la fonoteca de Villarejo, segons es desprén de la seua correspondència des de la presó de Picassent.
La superfície de la causa
Si bé Zaplana es va manejar en la glaveguera que envolta el procediment, en la superfície de la causa la defensa de l’exministre va quedar molt tocada amb les confessions i l’ofensiva final del fiscal anticorrupció en el seu informe de conclusions, quasi cinc hores de metrallament indiciari en un to extremadament sever.
Després, les defenses es van enfrontar en camp obert. El penalista David González Wonham, lletrat de l’ex-cap de gabinet Juan Francisco García i exmilitant del PP, li va amollar a Zaplana on més mal li fa qüestionant sense mitges tintes la seua honorabilitat. A la sala es respirava un aire de derrota, mentre el fiscal Pablo Ponce observava, impertèrrit, l’espectacle.
La vintena llarga de sessions del judici, algunes d’extenuants, han pintat un retrat de tints costumistes de la presumpta trama corrupta. En les escoltes telefòniques, reproduïdes en la sessió dedicada a la fase de la prova documental, es va sentir el Molt Honorable expresident de la Generalitat Valenciana parlant en un críptic llenguatge vetlat. Durant unes quantes hores la sala va escoltar converses, si més no, poc virtuoses per a tot un exministre.
En l’última sessió, els apoderats dels dos bàndols van protagonitzar l’última escaramussa i, en el torn d’última paraula, Eduardo Zaplana va reivindicar la seua trajectòria en la vida política, una “activitat digna on n’hi haja”. Es tracta, potser, de la seua última gran aparició en un acte públic.