La multinacional Lafarge Holcim disposa d’una cimentera i una pedrera de pedra calcària al municipi valencià de Sagunt, unes instal·lacions que generen al voltant de 500 llocs de treball –uns 120 a la fàbrica i una vintena a la pedrera, a més d’un centenar d’ocupacions en empreses auxiliars i 250 llocs indirectes més–.
No obstant això, l’empresa està immersa en un conflicte amb el consistori saguntí per l’explotació de calcària al Salt del Llop, la concessió de la qual a la muntanya de Romeu ha de renovar-se abans que acabe l’any. A més, la multinacional està immersa en un procés per a ampliar la pedrera actual, mentre es busca una solució alternativa i viable per a l’extracció d’àrids en un altre punt pròxim a la cimentera.
Més enllà de l’enfrontament entre l’empresa i l’Ajuntament –governat per Compromís, Esquerra Unida, ADN Morvedre (la marca blanca de Podem) i PSPV des de les eleccions municipals passades–, ens trobem amb dos col·lectius afectats directament per aquest conflicte: els treballadors de Lafarge Sagunt i els veïns de la zona de Bonilles i els Tres Barrancs, als quals caldria afegir un centre educatiu, pròxims a l’explotació d’àrids.
Situació complexa
“La situació és complicada per moltes raons”, explica Félix García de Guevara, treballador de la cimentera, que lamenta que “es fiquen moltes coses diferents en el mateix paquet per a transmetre por a l’opinió pública”. Així, relata que l’única cosa que ells, com a treballadors, exigeixen a l’Administració local –fa uns dies van protagonitzar un tancament en l’Ajuntament de Sagunt– és la tramitació de l’expedient administratiu de muntanya pública del Salt del Llop, “només volem que es renove l’explotació de calcària (ha de renovar-se al desembre una vegada complits trenta anys) sobre la qual té els drets miners l’empresa, ni un mil·límetre més de la zona en què es treballa en l’actualitat”, un tràmit que té el vistiplau de la Conselleria de Medi Ambient.
A més, Félix és conscient que, en l’actual conjuntura econòmica i tal com està el sector del ciment, en el cas que la multinacional es quede sense la pedrera, hi ha un risc real que l’empresa decidisca tancar la planta a Sagunt, “al·legant causa justificada”. Per això, reconeix que ell i els seus companys estan realment “preocupats”. “Sabem com es fa el ciment, i si no tenim calcària, la fàbrica no pot fabricar ciment i tancarà. Això no ens ho ha de dir l’empresa”.
Molèsties provocades per les explosions
En les proximitats de l’explotació d’àrids hi ha uns quants centenars d’habitatges, alguns a penes a uns metres de la tanca que delimita el perímetre de la pedrera. César Alcaide és veí de Bonilles i sa casa, encara que no és la seua residència habitual, està a menys de 500 metres. Reconeix que pateixen molèsties a causa de les explosions, que provoquen petites tremolors: “Encara que no és una cosa que passe actualment, sí que hi ha hagut a qui li ha caigut una pedra al dormitori procedent d’una voladura”. A aquests inconvenients, “que han ocasionat i ocasionen clavills després de tants anys”, s’afig la pols en suspensió amb què conviuen moltes vegades: “Has de ficar-te a casa i tancar portes i finestres”.
César defensa que aquesta activitat afecta directament el paratge natural de la muntanya de Romeu, el bosc més pròxim a la ciutat de Sagunt, “és un pulmó verd que cal protegir, i més perquè es donen alternatives a la multinacional perquè trasllade la seua activitat a altres zones pròximes”. No obstant això, censura, la multinacional “ha utilitzat els treballadors i els seus llocs de treball, ja que sembla que no accepten les opcions que se’ls plantegen”.
Des de l’òptica del treballador de Lafarge, Félix insisteix que l’activitat en la pedrera no genera tantes molèsties com denuncien els veïns: “Es pot produir un màxim d’una voladura la setmana quan el forn funciona a ple rendiment, i actualment ho fa al seixanta per cent”. “Aquestes explosions no duren més tres segons, estan custodiades per la Guàrdia Civil i totes controlades per sismògrafs a diferents distàncies, tal com marca la Conselleria de Medi Ambient”, insisteix García de Guevara, que sosté que és clar que es produeixen vibracions, però que no s’arriba “ni de lluny als nivells màxims permesos”.
Un enteniment difícil
A pesar que des d’ambdues bandes apunten que es posen en el lloc de l’altre, Félix García de Guevara i César Alcaide defensen els seus interessos. Així, el treballador de la cimentera reconeix que “segurament, l’activitat de la pedrera produirà algunes molèsties als veïns, però el dia que es van fer les seues cases ja sabien on les construïen, igual que quan et compres un pis al costat d’una carretera saps que sentiràs el trànsit”. Tanmateix, es mostra contundent quan afirma: “Si he de triar entre les molèsties que puguen patir i el meu lloc de treball, jo ho tinc clar, defensaré sempre la meua ocupació, sempre que es complisca la legalitat més estricta”, alhora que afig: “La continuïtat de la pedrera té un horitzó màxim, que és el 2030, i quan acabe hi ha un compromís signat per l’empresa per a restaurar la zona i deixar-la fins i tot millor del que estava abans”.
Alcaide, per la seua banda, assegura que entén la preocupació que puguen tenir els treballadors de la multinacional, “però ells també han d’entendre quina és la nostra situació, i quant a la posició de l’empresa, sembla que no vol sentir a parlar d’alternatives, i jo veig que se li’n donen”.
Així doncs, ni els veïns ni els treballadors tenen en la seua mà resoldre un conflicte la solució del qual està a les mans d’una empresa –que té els permisos corresponents de la Conselleria per a desenvolupar l’activitat que du a terme– i d’una administració (el consistori) que vol allunyar l’activitat extractiva de zones poblades, on considera que l’afecció serà més baixa, tant per als ciutadans com per al paisatge.