Amb Erich Hackl, parlant i rient, observant

Gràcies a un excel·lent amic nostre, Alfons Cervera, que ens posà en contacte, amb Erich Hackl i la seua muller, Cristina, ens vam conèixer l'1 de maig de 2023 davant l'edifici central de la Universitat de Viena. Quan acabés la manifestació davant el Rathaus, havíem dit per Whatsapp per concretar la cita. Amb un número de Triunfo sota el braç, és clar. Ells estaven asseguts als esglaons de la vella seu acadèmica i ens trobàrem i ens vam reconèixer de seguida, com si ens haguéssem conegut de sempre. Anàrem a dinar, agafàrem el metro i vam anar a sa casa on xarràrem una estona massa curta, perquè Cristina viatjaria aviat a Gijón, a veure la família. Després, fins a primers de juny, vam quedar amb Erich algunes vegades i ens va ensenyar llocs molt agradables de Viena, entre els quals algun restaurant que no diré per simple reserva egoista.

I, l'endemà de les darreres eleccions autonòmiques i locals, en què havíem votat per correu, tingué el gest inoblidable, per compartir sense drames la derrota, de portar-nos a un divertidíssim museu local, a una hora de viatge en cotxe des de Viena. Allí, objectes d'ús habituals en la vida quotidiana —en bona part producte del reciclatge—  però transformats fa anys per uns joves desqueferats del poble —ara adults respectables i pròspers— fins a esdevenir divertidament absurds, contraris a la utilitat per a la qual foren concebuts en origen.

El museu provava la continuïtat i l'eficàcia d'una forma d'humor que em semblà típic d'una mentalitat característica. Una que forma part, de manera distingida, entre les moltes formes de veure la vida que constitueixen allò que genèricament es podia anomenar el caràcter austríac. El Nonseum (https://www.nonseum.at/), situat a Herrnbaumgarten, un poble tranquil i plàcid del land de la Baixa Àustria, de menys d'un miler d'habitants, prop de les fronteres amb la República Txeca i Eslovàquia, s'inaugurà el 1994. És un racó de pau perfecta, que invita al somriure intel·ligent.

Erich nasqué el 1954 a Steyr, una petita ciutat industrial prop de Linz, a l'Alta Àustria —i a hora i mitja en cotxe de Braunau am Inn, on el 1889 nasqué Hitler—, nou anys després de la fi del nazisme. I un abans que es posés en marxa la Segona República austríaca, d'organització federal, quan les tropes aliades que havien arribat el 1945 ho permeteren. Jo vaig nàixer el 1948, nou anys després de la fi de la guerra civil i trenta abans que s'aprovés l'actual Constitució espanyola.

En resum, teníem molt de què parlar. Així ho vam fer i mirarem de fer-ho mentre podrem. Al novembre passat estigueren a València i anàrem a Sueca, a veure l'Espai Joan Fuster, i a Cullera, a menjar una paella excel·lent en el lloc on l'assagista anava sempre que trobava algú que l'acompanyés en cotxe.

Teníem molt de què parlar. Per exemple, de 1934, quan un fracassat colp d'Estat nazi pogué assassinar el canceller Engelbert Dollfuß, però no aconseguí derrotar el seu partit, reaccionari, catòlic i repressor de la classe obrera i les seues organitzacions. Una mena de Confederació Espanyola de Dretes Autonòmes (CEDA), que el mateix any, ací, reprimí feroçment la insurrecció d'Astúries. Quatre anys més tard, la República espanyola estava a les acaballes i les tropes alemanyes acabaven amb l'austríaca. Kurt Schuschnigg, successor de Dollfuß, anà a un camp de concentració. Franco ja havia expulsat Gil-Robles de la política, i d'Espanya. Era el ministre de la Guerra que aquell 1934 l'havia enviat a Astúries com si anés a Abissínia. Per als conservadors, aliar-se amb feixistes sol tenir efectes molt negatius per a ells. Ja s'havia vist a Itàlia i Alemanya, entre els qui afavoriren l'accés al poder absolut de Mussolini i Hitler. El 1933 Gil-Robles havia anat a un congrés nazi a Nuremberg, però no hi va aprendre prou.

Res de tot això no és aliè als coneixements o les preocupacions civils d'Erich Hackl. Ni a la seua narrativa, que en molts casos beu directament, quasi sense filtres, d'aquells episodis dramàtics i dels que vingueren de seguida.

Entre Àustria i Espanya

Cal dir que Erich Hackl no és el primer austríac a pensar solidàriament en les desgràcies de la democràcia espanyola de 1931 però, sens dubte, entre els nostres contemporanis, està entre els qui més atenció hi han dedicat, alhora que mirava d'explicar-la i relatar-la com a novel·lista. El web https://www.doew.at/erinnern/biographien/spanienarchiv-online conté abundant informació sobre austríacs que vingueren amb les Brigades Internacionals. I el mateix Erich, amb Hans Landauer, publicà el 2008 un ben útil Lexikon der österreichischen Spanienkämpfer 1936-1939, enciclopèdia de combatents austríacs en la guerra d'Espanya.

Ell estudià filologies germànica i hispànica a Salzburg, Salamanca i Màlaga i fou a continuació professor a la Universitat Complutense de Madrid i a la Universitat de Viena. Des del 1983 es guanya el pa i el companatge com a escriptor, traductor i editor i viu entre les dues capitals. Viu de l'escriptura. Viatja, observa, parla amb molta gent. Les seues opinions —no sempre ortodoxes o pacífiques— sobre escriptors d'ací o d'allà són tingudes ben en compte. Fins on jo arribe, en compartisc la majoria.

En els seus textos narratius, a banda d’algun assaig, Erich Hackl tracta sobre la Guerra Civil espanyola —la tercera carlistada, n'hauria dit el senyor Pla—; però també sobre els fets coetanis i immediatament posteriors que Àustria va patir: la persecució i la resistència sota l’anomenat austrofeixisme de Dollfuß i els seus seguidors i a continuació el nacionalsocialisme, després de l'Anschluss en 1938; la de demòcrates i esquerrans —socialdemòcrates o comunistes— que se'n seguí; l'intent de destruir també des de l'arrel la gent gitana, els homosexuals i altres enemics de la raça ària. Erich Hackl descriu la calculada duresa criminal imposada als tancats als camps de concentració i el  valor de les persones que dins o fora dels lager s'oposaven als botxins, de vegades simplement per una voluntat tossuda i resolta de sobreviure. Són episodis en la vida recent de la Humanitat que cal tenir sempre actius i desperts en la memòria.

Els relats d'Erich Hackl han estat traduïts a vint-i-cinc idiomes, entre els quals el català i l'espanyol. Tenen la particularitat de basar-se, amb tota la fidelitat possible, en fets reals, tal com si fa no fa s'esdevingueren. Així minoren la inventiva i impedeixen que la cerca d'una hipotètica millor presentació literària els modifique, ni que siga només en part, i en definitiva els falsifique per crear no se sap quin efecte dramàtic. 

Hackl hi fa parlar els testimonis mateixos, de manera que els fets contats guanyen credibilitat i pes. Algun crític ha comentat que aquesta barreja de ficció i documental en una biografia podria ser un camí per tractar de conservar aquesta mena de records, de construir una cultura de la memòria. Com diu el professor de la Universitat de Viena Günther Stocker, en l’àmbit germanoparlant, Hackl és un dels «representants més prestigiosos i amb més èxit d’una literatura explícitament política». No hi practica cap anàlisi històrica distanciada, sinó que s’hi centra en biografies individuals, marcades per la violenta història del segle XX, a Europa i a l’Amèrica Llatina. Molt sovint, recull els arguments de testimonis indirectes però pròxims, de supervivents. Els busca o els mateixos que coneixen les terribles històries se li acosten per explicar-li-les, perquè les escriga abans que la memòria s'esborre.

En seria un exemple clar la novel·la Der Fall Sidonie Adlersburg, apareguda el 1989 i basada en un fet real. La protagonista era una jove gitana, nascuda el 1933 i òrfena de pare i mare. La va acollir i criar amorosament una família a Steyr fins que la van deportar al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, on va morir als deu anys. El  seu cas permet acostar la visió actual, incloent la dels lectors més joves, a aquella massacre programada com una neteja ètnica sense precedents de tan brutals proporcions. Es calcula que en aquell camp moriren vora 19.000 dels 23.000 gitanos tancats allí, procedents sobretot d'Alemanya i Àustria. El llibre es va publicar en castellà a l'editorial valenciana Pretextos, sota el títol Adiós a Sidonie (2002), traduït i anotat per María Esperanza Romero Pérez i Richard Gross. D'aquesta història isqué un film homònim (1990), produït per la televisió pública austríaca i que es pot trobar a Youtube.

Ha traduït obres d’autors espanyols i llatinoamericans i editat obres sobre l’exili, la resistència i la Guerra Civil espanyola. Com a editor, cridà l’atenció sobre l’obra d’Alfredo Bauer, emigrat a l’Argentina, i publicà testimonis fotogràfics d’internats a camps de confinament a França (Album Gurs, 2000).

Al català, Carme Gala Fernández traduí Die Hochzeit von Auschwitz. Eine Begebenheit  (2002) com La boda d’Auschwitz (2004; el mateix any, aparegué també la traducció al l’espanyol (Boda en Auschwitz), de María Esperanza Romero Pérez i Richard Gross).

Altres llibres de Hackl traduïts a l’espanyol són —cite pels títols— Sara y Simón: una historia sin fin (1998), Esbozo de un amor a primera vista  (2010), Este libro es de mi madre (2016), El lado vacío del corazón (2016), Como si un ángel (2019), Los motivos de Aurora (2020) i La Cuerda invisible (2022).

Hackl ha traslladat a l’alemany diverses obres aparegudes originalment en espanyol, ací o a Amèrica. De Juan José Saer, Rodrigo Rey Rosa, Eduardo Galeano, Memo Anjel,  Roque Dalton, Eduardo Pogoriles i d'altres. D'Alfons Cervera: Die Farben der Angst (2020), que en l'originales deia Aquel invierno (1998).

També ha publicat retrats d’alguns autors llatinoamericans, publicats a nombrosos periòdics i revistes. A més, és editor de la col·lecció de poesia internacional “Aurora Bücherei” i es dedica a donar a conèixer obres d’autors desconeguts o marginats.

Erich Hackl és un autor que ha rebut fins ara un gran nombre de distincions pel seu treball literari. Relacionar aquests premis ocuparia més d'una quarta part de l'espai d'aquesta nota. Convé, però, citar-ne alguns. Entre els primers honors que rebé, el Premi Bruno-Kreisky per al llibre polític, l’any 1996, pel recull de relats In fester Umarmung (En una abraçada forta). El 2002, va rebre el premi de literatura de Solothurn pel conjunt de la seua obra; el 2014, rebé el reconeixement a la tasca de tota una vida com a traductor de literatura espanyola i, sobretot, llatinoamericana, que ha contribuït intensament a divulgar entre els lectors de llengua alemanya. També se l'ha distingit amb altres premis: Literaturpreis des ZDF-Kulturmagazins Aspekte (1987); Erster Preis des Drehbuchwettbewerbs “Genf-Europa” der Union der europäischen Rundfunkorganisationen EBU (1988); Prix de Littérature étrangère Ecureuil (1991); Ehrendoktorat der Universität Salzburg (2010); Großer Kulturpreis des Landes Oberösterreich (2013); Willy und Helga Verkauf-Verlon-Preis für österreichische antifaschistische Publizistik (2015); Anton Wildgans-Preis, Literaturpreis der Österreichischen Industrie (2016) i molts més.

Teníem molt de què parlar, Erich i jo. No hem esgotat els temes. Per desgràcia, cada dia n'ixen més. La conversa continua. I continuarà, si tot va bé, l'estiu vinent a Viena. O a la tardor, a Madrid, si no a València o a Gestalgar. Erich és un tipus optimista però no ingenu, molt ben informat però no professoral ni dogmàtic. Pertany a la tradició de l'esquerra internacionalista i solidària, universalista i oberta, que quasi ha desaparegut;  un interlocutor perfecte. No n'hi ha tants, certament. 

Gràcies a un excel·lent amic nostre, Alfons Cervera, que ens posà en contacte, amb Erich Hackl i la seua muller, Cristina, ens vam conèixer l'1 de maig de 2023 davant l'edifici central de la Universitat de Viena. Quan acabés la manifestació davant el Rathaus, havíem dit per Whatsapp per concretar la cita. Amb un número de Triunfo sota el braç, és clar. Ells estaven asseguts als esglaons de la vella seu acadèmica i ens trobàrem i ens vam reconèixer de seguida, com si ens haguéssem conegut de sempre. Anàrem a dinar, agafàrem el metro i vam anar a sa casa on xarràrem una estona massa curta, perquè Cristina viatjaria aviat a Gijón, a veure la família. Després, fins a primers de juny, vam quedar amb Erich algunes vegades i ens va ensenyar llocs molt agradables de Viena, entre els quals algun restaurant que no diré per simple reserva egoista.

I, l'endemà de les darreres eleccions autonòmiques i locals, en què havíem votat per correu, tingué el gest inoblidable, per compartir sense drames la derrota, de portar-nos a un divertidíssim museu local, a una hora de viatge en cotxe des de Viena. Allí, objectes d'ús habituals en la vida quotidiana —en bona part producte del reciclatge—  però transformats fa anys per uns joves desqueferats del poble —ara adults respectables i pròspers— fins a esdevenir divertidament absurds, contraris a la utilitat per a la qual foren concebuts en origen.