Amb Ernest Sena, com quan érem joves

L'última vegada que vaig veure Ernest Sena Calabuig va ser a Barcelona. Probablement el 1993. Jo hi havia anat amb Vicent Ventura i Josep Palàcios que m'acompanyaven perquè havia de fer a la Universitat un parlament sobre Joan Fuster, mort l'any anterior. Anàrem després a dinar els tres, amb Rafael Aracil i no sé si algú més i al restaurant trobàrem Sena, que devia treballar prop. Després vaig anar al Prat per tornar a València. Allí vaig veure per última vegada Ricard Blasco, que feia enllaç de vols per anar a Madrid. Venia de Mallorca, de veure una filla, Gala, el marit, Fernando, i el net, Enrique, d'edat molt curta.

Sena i jo ens havíem conegut molt abans, adolescents o quasi, en alguna peripècia de grups escoltes. Ell pertanyia al dels Maristes, malgrat no tenir res a veure amb el col·legi. Era amic de Francesc Carrasco Escoda, que com jo pertanyia al grup de l'Escola Pia del carrer de Carnissers, i ell el va introduir en l'escoltisme als 17 o 18 anys. És a dir, cap al 1964.

Ell recorda així aquella primera etapa de vida seua:

“Vaig nàixer el dia 20 de març del 1946. A la ciutat de València, barri de Russafa, al carrer de Cuba [...] La meua genètica paterna procedeix de l’opulència de l’Horta, en concret d’una alqueria de Xirivella, lògicament desapareguda fa anys. I la materna ve de l’aspror de la frontera de la Costera, al límit del país amb la meseta, la Font de la Figuera.

Soc el tercer, primer home, de set germans, quatre xiques i tres xics.

La part feliç de la meua infantesa transcorre entre Montolivet, a tocar de l’església, on vaig fer d’escolanet en llatí, i del riu, on el pare tenia un forn –l’avi patern també ho era, de forner, amb forn propi al carrer de Cuba; el matern fou ferroviari— i la Fonteta de Sant Lluís, on hi vaig fer el batxillerat elemental als Salesians. Tot era horta.

Als 14 anys, el pare em va posar a fer d’aprenent a un magatzem del mercat de Mossèn Sorell. Quan vaig descobrir que aquell horitzó no m’atreia, em vaig posar a estudiar, tot i seguir treballant. Així vaig cursar els estudis de peritatge mercantil i professorat mercantil a l’Escola Superior de Comerç de València“.

Sens dubte, quan entrà a l'escoltisme, Sena pensava fer excursions i campaments, conèixer les serres encantades del país. Però tenia sobretot, i se li veia de seguida, el propòsit de valencianitzar aquell moviment. D'on naixia aquell propòsit? Com en altres casos, de la constatació empírica que al seu entorn més pròxim, i al país a què vagament pertanyia, hi havia un conflicte lingüístic, comprovable cada dia en situacions estranyes que l'obligaven a preguntar-se què passava. Què passava a l'entorn més pròxim, començant per la família, i què passava més enllà del barri, fins arribar a tot el País Valencià i més enllà. I, en definitiva, d'on procedia aquella situació tan anòmala. De seguida topaves amb la política i la Història, és clar.

A les qüestions sobre això, respon: “Perquè m'interessava pel valencià? És llarg: soc del 1946; per tant, no t'ha d'estranyar que a casa, els pares i els avis i els oncles parlaven valencià entre ells, i a nosaltres, els fills, se'ns adreçaven sempre en castellà. Al carrer, però, els xiquets majoritàriament parlàvem el nostre ”valencià“ entre nosaltres. A l'escola, el valencià no només estava proscrit i perseguit sinó també ridiculitzat.

Quan vaig començar a estudiar el peritatge mercantil, quan acabava la jornada laboral, hi vaig conèixer un xic que era de Massarrojos. No recorde el seu nom. Recorde, això sí, que sempre parlava en valencià a tothom. No per militància, simplement perquè era la llengua del seu poble i no veia la necessitat de canviar quan anava a la “capital”. Va arribar un moment que això em va impactar. I em vaig fer la següent pregunta : “si jo sóc valencià, hauria de parlar valencià: perquè no ho faig?”. Dit i fet, perfeccionista i coherent com he procurat ser sempre, vaig buscar informació i vaig descobrir que hi havia uns cursos per correspondència a una entitat que es deia Lo Rat Penat. I m'hi vaig apuntar. Vaig fer un o dos cursos per correspondència i després presencials. Conseqüència no buscada: vaig entrar en contacte amb el grup de joves del Rat i... es va embolicar la troca.»

Es va embolicar molt, certament: «Va arribar un moment, al cap de poc, que vaig començar a adreçar-me a tothom en valencià: als pares, als germans i les germanes, als amics, a tothom. Fins i tot vaig aconseguir fer un examen de Comptabilitat en valencià a l'Escola de Comerç (m'ho va permetre un gran professor i millor persona que es deia Manuel Vela Pastor, advertint-me, però, que això no faria millorar la nota i que si m'havia de suspendre ho faria igualment). I fins ara. Els pares, molt en particular el pare, no ho van acabar d'entendre i d'acceptar i va ser font de conflictes. Vist ara, és lògic. Però amb el temps, de fet al cap de pocs anys, ho van acceptar i el valencià es va convertir en la llengua majoritària a casa“.

Quan ens vam conèixer en alguna activitat escolta, va veure que uns pocs amics i jo mateix vivíem una perplexitat lingüística semblant, si bé, la majoria, no la resolíem en la vida diària amb la radicalitat que ell adoptava. De tota manera, en algun moment sondejà el que pensava jo del franquisme i si tenia cap interès per la política. Les meues opinions li degueren semblar aprovables i em revelà que pertanyia a un petit grup que es deia Unió Democràtica del Poble Valencià. Devia ser el 1964. Em passà un full ciclostilat que contenia l'ideari del partit incipient i m'hi vaig incorporar. Així vaig conèixer Vicent Miquel i Diego i la seua germana Carme, Rafael Ninyoles —l'havia vist anteriorment, cap al 1959, perquè un germà seu era amic del meu cosí més gran, precisament als Maristes i els seus pares eren amics d'uns oncles meus—, Lluís Aracil, Ferran Zurriaga, Vicent Garcés, Joan Tortajada, Joan Alepuz, Doménec Valls i altres persones, els noms o el físic de les quals he oblidat. Ara em sembla evident que no tots militaven en UDPV, però hi havia afinitats que els acostaven a les reunions o tertúlies a què jo acudia, tímid i mut amb setze anys. A Castelló de la Plana, pels mateixos motius, vaig conèixer Albert Sánchez Pantoja, Frederic Rivas i altra gent, que feien la revista Al Vent. De Barcelona vingueren alguna vegada Miquel Coll i Alentorn, Llibert Cuatrecases i Ferran Camps. Amb aquest vaig fer més amistat. Ell em feu de guia en el meu primer viatge a Barcelona, l'1 d'octubre de 1966. Era el Día del Caudillo i en algun lloc, amb més extensió, parlaré de la jornada.

Entre les activitats en què vaig prendre part hi hagué una reunió a l'Ateneu Mercantil de València, que després he vist esmentada com a primer congrés de l'UDPV. Fou la vesprada del 2 de juny de 1965 i no vaig assistir a tota la sessió, perquè m'havia d'examinar de Revàlida del Batxillerat Superior. Em fa la impressió que entre la gent asseguda en rotgle al Saló Sorolla, facilitat pel president de la institució abans republicana Joaquín Maldonado i pel secretari, Robert Moròder, membre d'UDPV, n'hi havia que no pertanyien al partit. Com ara Martí Domínguez, Santiago Ninet o Gaspar Lloret. Sí que devien ser membres Fermí Cortés i Francesc Giner Perepérez, Antoni Senent Micó i Joan Senent Anaya, que deixava un pis per a reunions i, si calia, un cotxe de la seua autoescola.

Els elements més dinàmics d'Unió Democràtica del Poble Valencià eren Vicent Miquel, —ja en parlaré en una altra ocasió— i Ernest Sena. Molt distints. El 1966, Sena participà en unes Journées de la Jeunesse Européenne, organitzades pel Moviment Federalista Europeu. Era a Torí i hi anà en tren representant UDPV i amb un modest viàtic de Moròder i Maldonado. Era el seu primer viatge a l'estranger i la primera vegada que, gràcies les inquietuds de Sena, el partit incipient eixia de casa. I més. El 1967, Sena feu un viatge de quasi un mes als EUA, convidat pel Departament d’Estat.

En tornar, es va traslladar a Barcelona per estudiar Ciències Econòmiques, Polítiques i Comercials, en què es llicencià el 1974. Fou llavors que es va casar amb Rosa Serrano, de qui ja he escrit ací, i treballà al Servei d’Estudis de Banca Catalana, al grup assegurador Catalana/Occident, als Serveis d’Economia i Sociologia. SA i, com a responsable de la secció d’economia, al diari El Correo Catalán.

Llavors s'integrà, com era natural, en Unió Democràtica de Catalunya (UDC), petit i decisiu partit fundat el 1931 —i dissolt el 2017—, fidel a la República en els anys de la guerra i membre fundador del Partit Popular Europeu.

El 1974, Sena tornà a València i reprengué la militància en un partit d'arrels diverses, Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), de la direcció del qual formà part fins al 1977. Entre el 1976 i el 1986, fou director del Servei d’Estudis de la Borsa (Borsí, fins al 1980) de València. Amb un parèntesi, d’aproximadament un any (1978-1979), en que fou primer, i únic, director general d’Economia del Consell del País Valencià. El 1977 va impulsar i feu d’editor de la revista Valencia Semanal.

El 1986, després d’haver col·laborat des de la ciutat natal a l’anomenada “operació Roca” (Partit Reformista Democràtic, després) fins poc abans del seu fracàs electoral, tornà a viure a Barcelona. Allí assessorà en temes financers el govern de la Generalitat i el Cap de Govern d’Andorra. Entre el 1988 i el 1989 fou editor de la revista La Nació. El 1992 va assumir la direcció general de l’Institut Català de Finances, que exercí fins al 2004. A continuació, el ple del Parlament de Catalunya, per unanimitat, el va designar Síndic a la Sindicatura de Comptes de Catalunya. Hi va treballar entre el 2005 i el 2011.

Agustí Colomer em facilita ara amb la seua cordialitat habitual aquella Declaració de principis de la Unió Democràtica del Poble Valencià que Sena em passà com un paper misteriós i que es llegí i aprovà en l'acte de l'Ateneu, el 1965. Continue trobant-lo com un conjunt de preses de posició plenament raonables, en molts sentits admirables si pensem en el moment en què fou escrit, encara que estigués inspirat en un ideari semblant d'UDC.

Quan Amadeu Fabregat publicà Partits polítics al País Valencià (1977) li vaig fer més o menys d'editor. En dur-me l'entrevista amb Miquel i Diego, que formava part de l’obra, em remarcà que em citava com a antic membre d'UDPV, però que jo podia llevar-lo si ho preferia. No vaig entendre el suggeriment i el vaig deixar. Entre les aventures juvenils de què em sent més orgullós hi ha la pertinença a la Unió Democràtica del Poble Valencià, que vaig abandonar no per discrepàncies ideològiques sinó per algun fet que no tenia a veure amb el partit sinó amb les imprudències d'una parella del PSV, que ara no cal esmentar. 

L'última vegada que vaig veure Ernest Sena Calabuig va ser a Barcelona. Probablement el 1993. Jo hi havia anat amb Vicent Ventura i Josep Palàcios que m'acompanyaven perquè havia de fer a la Universitat un parlament sobre Joan Fuster, mort l'any anterior. Anàrem després a dinar els tres, amb Rafael Aracil i no sé si algú més i al restaurant trobàrem Sena, que devia treballar prop. Després vaig anar al Prat per tornar a València. Allí vaig veure per última vegada Ricard Blasco, que feia enllaç de vols per anar a Madrid. Venia de Mallorca, de veure una filla, Gala, el marit, Fernando, i el net, Enrique, d'edat molt curta.

Sena i jo ens havíem conegut molt abans, adolescents o quasi, en alguna peripècia de grups escoltes. Ell pertanyia al dels Maristes, malgrat no tenir res a veure amb el col·legi. Era amic de Francesc Carrasco Escoda, que com jo pertanyia al grup de l'Escola Pia del carrer de Carnissers, i ell el va introduir en l'escoltisme als 17 o 18 anys. És a dir, cap al 1964.