Amb Vicent Gabarda, honest, innovador i tossut

Ens vam conèixer el 1985. Fa vora quaranta anys. Ell en tindria uns vint-i-sis. Era un jove il·lusionat amb la recerca que havia emprès per fer la tesi de doctorat a la Universitat de València sobre una matèria que li ha ocupat després tantes i tantes hores: fer la relació de persones mortes al País Valencià, per causes polítiques o ideològiques, entre 1936 i 1956. Ningú no ho havia fet i, pel que en sé, ningú ho ha fet després amb tanta pulcritud acadèmica, sense confondre termes ni imposar els prejudicis que un investigador puga tenir sobre el tema que l'ocupa.

Jo dirigia el setmanari El Temps. Una de les meues últimes i escasses alegries en aquella galera fou publicar l'inici dels descobriments fets per Vicent Gabarda en els tenebrosos arxius locals valencians posteriors a 1939. Quan em va explicar el que hi havia trobat, m'hi vaig engrescar, admirant-li paciència i serenitat. Qualitats que després ha exercit de manera incansable.

Una descoberta transcendental

Com pràcticament tot el món, jo tenia una idea infinitament parcial de l'abast i les dimensions d'aquella part de la tragèdia. En la meua família, hi hagué homes represaliats després del 1939 —i un, durant la guerra, encarcerat a les Torres de Quart i a la txeca de Santa Úrsula, per denúncia falsa. Quan el 1966 un grup d'amics anàrem al soterrar del pare de Fuster, Vicent Miquel i Diego em va assenyalar uns forats a les parets del cementeri de Sueca i em digué “Això és dels afusellaments de després de la guerra”. Després, havia llegit llibres sobre la República i la guerra. Sobre la postguerra, n'hi havia molt pocs, a banda de la propaganda que tractava de justificar les matances franquistes amb un suposat delicte d'auxilio a la rebelión. Si, estimulat pels seus sequaços, Alfons XIII, des de la Roma de Mussolini, Sanjurjo, Mola i d'altres —Franco l'últim, i demanant garanties econòmiques— no haguessen decidit el colp d'Estat, que no els va resultar tan fàcil com esperaven, és probable que molts dels seus partidaris no haguessen estat assassinats a la zona republicana en els primers temps de reacció contra la clàssica militarada. Entre els més coneguts ideòlegs de la dreta morts després del 17 de juliol, hi ha Ramiro de Maeztu. En les memòries d'un dels seus majors admiradors es pot veure per què alguns grans amics i seguidors de Maeztu fugiren abans del colp a una plaça militar que consideraven segura per a ells i deixaren l'admirat mestre a Madrid. Simplement, perquè els hauria avorrit durant el viatge. Sabien que a Madrid, després del pronunciamiento, corrien risc de mort. Qui ignorava el perill o no tenia mitjans, passà a ser víctima possible dels qui s'anomenava incontrolats.  

Quan, el 1985, Gabarda vingué a veure'm a la redacció del setmanari, només feia deu anys que Franco havia estat sepultat al Valle de los Caídos. La informació rigorosament establida per ell en registres tan fiables com era possible, aportava dades il·lustrativament brutals sobre la repressió franquista immediata a la Victoria, al País Valencià. Entre un fet i l'altre, jo havia investigat l'assassinat per execució militar del doctor Juan Peset, víctima d'un afer criminal, entre acadèmic i polític, que després trauria a la llum amb una perspicàcia singular Salvador Albiñana. Per a mi era un encàrrec de Josep Benet —probablement aconsellat per Albert Manent, que m'havia conegut per Fuster—, destinat a un volum col·lectiu sobre personalitats mortes pel franquisme. L'hauria publicat Edicions Catalanes de París, però el projecte se suspengué i el meu paper va aparèixer a Serra d'Or (1978) —Vicent Peset m'esmenà a continuació errors, per excessiva confiança meua en algun llibre de memòries—, i després (1979) com a pròleg d'un poemari de Vicent Andrés Estellés sobre Peset.

En el curs 1966-1967 de Filosofia i Lletres, primer dels dos anomenats Comuns, Emili Giralt s'interrogava davant l'alumnat per les causes que impedien en la Universitat espanyola estudiar a fons la guerra de 1936-1939. “Diuen que cal prendre una distància d'uns trenta anys entre el tema de recerca i la investigació. Ja han passat, en part. Per què no es fa?”. Ell va guiar el treball de Vicent Arrúe sobre les eleccions del Front Popular i va traure dels inferns de la Biblioteca Universitària cartells, revistes i llibres de l'època nefanda, qui sap si confiscats però salvats de la deportació per a ser utilitzats en la repressió antirepublicana.

Vaig acollir la informació completa i ben elaborada de Vicent Gabarda amb l'interès de qui s'aboca a un arxiu amagat, desconegut i riquíssim, que ignorava del tot. Gabarda, guanyant-se el pa com a paleta, havia anat a buscar-ne els detalls en una faena ingrata i àrdua que només un investigador desinteressat i honest com ell podia dur a terme. Perquè no hi havia arxiu fins que ell trobà les peces, les encaixà i les posà en llista. Contra un intent continuat de descompondre'n els elements, dispersant-los i enterbolint-los. Més criminal potser que la mateixa repressió, perquè s'exercia no contra hipotètics o probables criminals, sinó contra les seues famílies. Sovint perseguides, i en qualsevol cas indefenses, exclusivament pel parentiu amb la persona morta de mala manera.

En parlar, tant anys després, d'aquella publicació, Vicent Gabarda m'ha escrit: “Vaig acabar Geografia i Història, especialitzat en Història Contemporània, en 1984, amb un absolut desconeixement de la repressió franquista. No se'n parlava en classe a la Universitat; l'important era la Història Econòmica, la local (per la major facilitat d'accedir als arxius, si no disposaves d'una beca que et permetera passar mesos a Madrid, Guadalajara, Salamanca, etc.) i la Història oral. Igual que altres companys, em vaig proposar fer la tesi sobre l'evolució del meu poble, Paterna, que amb el desenvolupisme dels anys seixanta-setanta havia passat de ser un poble eminentment agrícola, de poc més de 6.000 habitants, on tots es coneixien més o menys, [...] a convertir-se en una mola urbana de més de 60.000 habitants. Un company que feia un treball similar sobre Llíria, em digué que a Paterna, després de la guerra, havien executat gent de la seua comarca. Va ser la primera notícia que vaig tindre sobre execucions al Terrer, on jo havia anat a jugar de menut. Vaig acudir al Registre Civil, i em sorprengué que hi havia alguna cosa anormal. Els llibres amb inscripció de naixements i matrimonis entre 1939 i 1960 eren 3 o 4 en cada secció; els destinats a defuncions al terme municipal el mateix període superaven els 20, llibres de 100 pàgines enquadernades. Ordenats per dates i quasi íntegrament dedicats a inscriure persones de morien en grups el mateix dia, a la mateixa hora, al mateix lloc, amb causa de mort idèntica i anotada al Registre per ordre d'un jutge militar. Era el que els empresonats, en capilla o no, i la població amenaçada, anomenaven sacas”.

Copiar manualment aquella informació, dada a dada, nom per nom, llibre a llibre —és clar que no havia cap llista de l'època, per raons comprensibles—, fixà l'objectiu del treball de Gabarda. Per a la tesi i després. I li marcà la vida, en part.

Al tribunal de doctorat de Gabarda hi havia entre altres Josep M. Solé i Sabaté, col·laborador estret de Benet i Manent al Centre d'Història Contemporània de Catalunya, creat per Jordi Pujol, president de la Generalitat, i Max Cahner, conseller de Cultura. Manent havia tingut petites discrepàncies amb Pujol. Benet, molt més grosses. Seguint una tàctica habitual en ell, Pujol integrà Benet entre els qui ja no serien crítics amb la seua política. O no obertament. Com Jaume Lorés i d'altres.

Solé treballà en aquell temps sobre les matances a Catalunya, en la guerra i la postguerra. Amb notable eficàcia com Gabarda, però amb més mitjans i suports. Pense que l'interès per establir les dues llistes de morts li pogué arribar indicat per Benet i Manent, demòcrates i catòlics, disconformes amb les dues violències i antifranquistes de pedra picada. Era el temps en què Josep Maria Massot treia a la llum l'horror de la repressió franquista a Mallorca, ocupada pràcticament des del principi pels rebels i els feixistes italians.

A través d'Albert Girona, Gabarda arribà a Eliseu Climent que es va interessar per la qüestió i li va facilitar contactes que van permetre la continuació la recerca. Fou llavors que es plantejà, recorda, “publicar el llistat dels executats a Paterna en un suplement especial de la revista El Temps en el desé aniversari de la mort de Franco. I va ser un èxit”.

Per la meua part, en el suplement d'El Temps vaig posar un encapçalament anònim de dues pàgines en què remarcava la importància sense precedents de les recerques de Gabarda: “Mai no s'havia dit ni la centèsima part sobre la brutalitat franquista de la postguerra, al País Valencià, com diu aquesta llista 2.238 vegades. Traure cadascun d'aquests noms (pur signe de 2.238 signes de persones, entre els 18 i els 83 anys), és un deure informatiu i de justícia històrica. I una bona manera de recordar [deu anys després de mort] aquell que se singularitzà, pel seu càrrec suprem, com a causant màxim de tants horrors”.

Ara sembla habitual escriure sobre aquella allau de morts desencadenades per la rebel·lió de 1936. Quan Gabarda, sense proposar-s'ho, començà a mirar els registres del terror, obrí un camí cap a la veritat dels fets i cap a la reparació. Cap a la reparació? Sempre he pensat que després de la tasca penosa de traure dels soterraments indiscriminats i anònims tants cadàvers, hauria de començar una altra, no sé si possible, d'establir les llistes dels assassins. Els qui cometeren assassinats ací, en la zona republicana, es pot pensar que la Causa general i l'anomenada Justícia franquista s'encarregaren de castigar-los.

I els de després? Al meu parer, la diferència entre les xifres de morts que amb la màxima honestedat posà en net Gabarda,  s'ha de complementar amb una consideració. Cal pensar que entre els qui cometeren els assassinats de gent presumptament de dreta durant la guerra, una part moriria en el conflicte i una altra aconseguiria escapolir-se passant una o altra frontera.

Una recerca pacient i rigorosa

Els afusellaments al País Valencià (1938-1956) fou el títol del llibre en què resumí la tesi de doctorat. La IVEI publicà el llibre el 1993. El reedità el 2007 Publicacions de la Universitat de València, que el 2021 posà al carrer El cost humà de la repressió al País Valencià (1936-1956). Abans havia eixit La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano, 1936-1939 (1996).

Són títols cabdals en la rica historiografia contemporània sobre el país, que satisfà aquell interrogant que ens plantejava Giralt. Gabarda hi ha afegit altres títols, producte d'una recerca continuada des que, jove, s'embrancà en la confecció de la tesi.

És també important una obra dirigida per ell: Violencia, conceptualización, memoria, represión, estudios, monumentalización, exhumaciones. València 1936-2020 (Diputació de València, 2021). Com ho són tantes altres contribucions seues en obres col·lectives a altres fenòmens d'aquella situació dramàtica. Com ell em diu, resumint amb la modèstia que el caracteritza tants anys de faena, “recerques com ara l'estudi de les presons valencianes a la postguerra (Sant Miquel dels Reis) o articles en revistes especialitzades i de divulgació, congressos, ponències, xerrades, classes, i activitat de camp, a la muntanya i als cementiris, exhumant, entrevistant i aprenent”. Fou professor associat durant pocs anys. Des del 2021 continua vinculat a la institució en què es formà sota la direcció de Marc Baldó, com a investigador principal —Investigador Doctor Senior —, en un conveni signat entre la UV, la Generalitat Valenciana i Fisabio, encaminat a la identificació de les víctimes exhumades a les fosses comunes en el territori valencià.

Però això és ara, quan la solitud del jove investigador s'ha convertit en treball d'equip i allò que buscava amb una llibreta i una llapissera o un bolígraf, és motiu en matèria de debat públic i en causa de reparació civil d'una memòria malmesa. 

Ens vam conèixer el 1985. Fa vora quaranta anys. Ell en tindria uns vint-i-sis. Era un jove il·lusionat amb la recerca que havia emprès per fer la tesi de doctorat a la Universitat de València sobre una matèria que li ha ocupat després tantes i tantes hores: fer la relació de persones mortes al País Valencià, per causes polítiques o ideològiques, entre 1936 i 1956. Ningú no ho havia fet i, pel que en sé, ningú ho ha fet després amb tanta pulcritud acadèmica, sense confondre termes ni imposar els prejudicis que un investigador puga tenir sobre el tema que l'ocupa.

Jo dirigia el setmanari El Temps. Una de les meues últimes i escasses alegries en aquella galera fou publicar l'inici dels descobriments fets per Vicent Gabarda en els tenebrosos arxius locals valencians posteriors a 1939. Quan em va explicar el que hi havia trobat, m'hi vaig engrescar, admirant-li paciència i serenitat. Qualitats que després ha exercit de manera incansable.