Darrere del negacionisme de la violència de gènere: ultradreta, ‘lobbies’ ultracatòlics i desafecció política

Les enquestes apunten a un creixement dels corrents antifeministes, especialment en els homes, malgrat que les dades evidencien que la violència masclista és una realitat. A Espanya, quasi cinc milions de dones amb parella han patit violència de gènere; són una de cada tres. Un 18% han patit violència sexual i quasi un 30% afirmen que han sigut víctimes d’assetjament sexual en la faena. Malgrat això, segons els estudis sociològics com l’últim CIS, el 44% dels homes creu que les polítiques d’igualtat han arribat massa lluny i que són els homes els discriminats. El 23% dels homes joves consideren que la violència de gènere “no existeix o és un invent ideològic”, mentre que el 2019 només ho creien un 12%. Els resultats electorals, que han donat a la ultradreta la clau d’uns quants governs autonòmics, constaten aquesta percepció. Partits com Vox, que han fet de l’antifeminisme una de les seues banderes, van recollir tres milions de vots en les últimes eleccions generals.

El discurs negacionista de la violència de gènere, el que parla de paradetes i polítiques discriminatòries, no ha sorgit per generació espontània. Hi ha lobbies que l’alimenten, mitjans que el difonen i un sistema de creences que fa que cale amb relativa facilitat. Així ho apunta el sociòleg Alexis Lara (Algemesí, 1989) en Negacionisme de gènere. Auge, expansió i mites de l’antifeminisme, editat per la Institució Alfons el Magnànim, un estudi sobre els corrents i les estructures darrere del discurs que nega aquesta violència.

A cada acció segueix una reacció, és una de les lleis de la física que s’aplica a les ciències socials. La violència contra els moviments d’emancipació de les dones són una constant: va haver-hi una reacció feroç contra les sufragistes, el nazisme va dibuixar el feminisme com una conspiració que volia destruir la fertilitat de les dones i després va vindre el discurs neoliberal contra l’estat del benestar. A Espanya, el franquisme va dibuixar un model ideal de dona i les díscoles les va fer encaixar a la força amb institucions com el Patronat de Protecció a la Dona, amb la inestimable contribució de l’Església catòlica, i ja en democràcia, van esdevindre grans protestes contra les lleis d’igualtat promogudes a partir del 2004.

A Espanya, sosté l’autor, el negacionisme està molt vinculat a l’Església catòlica i la tradició franquista. Són entitats com Hazte Oír o els anomenats espais “provida” que organitzen manifestacions que qualifiquen l’avortament de “cultura de la mort”, sostingudes amb fons públics; cinc dels col·lectius antiavortistes més actius van rebre quasi dos milions d’euros de diners públics del 2014 al 2018. Aquestes organitzacions han anat teixint una xarxa internacional negacionista, indica.

Una altra de les característiques dels negacionistes és la deslegitimació dels estudis. “Un tret característic dels negacionistes és el seu antiintel·lectualisme”, apunta, en referència als atacs a les institucions acadèmiques i el professorat, que consideren massa polititzat: “Busquen deslegitimar les institucions educatives i el pensament crític”, escriu Lara, que assenyala: “L’espiral de negacionisme busca mantindre l’statu quo”.

Perquè aquest ideari qualle, hi cal un escenari preparat prèviament. I la crisi de representativitat actual, el qüestionament constant de les estructures i la desafecció política són el caldo de cultiu perfecte. El relat és més potent que les dades empíriques. Les narratives antipolítiques, acientífiques i antiintel·lectuals són símptoma d’un gran malestar social. I aquest malestar és canalitzat per a assolir objectius polítics, amb eines com el populisme, molt eficaç en la difusió dels discursos antipolítics. En aquesta mescla, s’ha produït un boom de teories conspiranoiques, des de les vacunes fins al canvi climàtic; hi ha gent que pensa que els discursos oficials són una estafa, i en aquesta estafa emmarquen les polítiques d’igualtat.

Aquesta és la primera generació majoritàriament insatisfeta amb la democràcia, sosté Lara, recolzat en les enquestes. Els partits i els seus representants són els ítems que menys confiança generen en baròmetres com el CIS. Hi ha, en general, un malestar pul·lulant entre la població, i una part d’aquesta la canalitza contra els que s’han rebel·lat davant un model injust.

La matusseria dels mitjans de comunicació contribueix a la desafecció, segons Lara. “Sota el paraigua de la crispació política o la polarització, molts mitjans es disfressen d’una neutralitat aparent que fica a tots [els polítics] en el mateix sac”, critica. I a més, per al sociòleg, el seu paper és rellevant en un altre aspecte: donar el mateix valor a la ciència i a l’opinió acientífica provoca l’augment d’aquestes teories.

La crisi dels mitjans de comunicació –pel que fa a les audiències i la credibilitat– és similar a la dels partits polítics, diu l’autor. “El fals debat entre ciència i opinió és el que vivim en societats hipermediatitzades”, denuncia. De nou, la falta de confiança apareix com l’ambient propici per a l’auge de discursos conspiranoic i negacionistes. La proliferació de notícies falsejades, tant en mitjans com en xarxes socials, ajuda a expandir-los com la gasolina el foc.