El debat sobre els incendis està obert

El passat 3 de setembre aquest diari publicava un extens i documentat article de F. Dalmau com a rèplica a un article meu sobre els incendis forestals al territori valencià durant la fase àlgida de la pandèmia de la Covid 19 (estat d’alarma). Les dades oficials mostren que durant el període de màxima restricció d’activitats (del 14 de març al 3 de maig) només hi va haver 4 incendis i unes 2 hectàrees cremades, un fet tan destacable que mereix una explicació (l’estricta regulació d’activitats humanes durant aquest període) i que convida a derivar, com vaig exposar, unes conseqüències en forma d’orientacions per a la gestió dels incendis forestals. Amb unes senzilles (però rigoroses) mesures per a evitar que s’encenga foc al bosc, els incendis humans podrien disminuir de manera dràstica i per tant, reduir molt l’abast dels incendis i les seues conseqüències. Aquesta regulació no hauria de suposar limitacions importants ni despeses econòmiques per als llauradors, tot el contrari. D'altra banda, seguiria sent necessari disposar de mesures generals de prevenció i detecció dels focs (incloent-hi els originats per llamps), dispositius suficients i eficients d’extinció i altres actuacions per millorar la qualitat dels ecosistemes forestals i la seua resiliència davant dels incendis i altres pertorbacions del medi, com les derivades del canvi climàtic. A més, la trituració de restes agrícoles, alternativa a la incineració, que és una de les actuacions proposades, podria aportar alguns beneficis addicionals (adobs, combustible per calefacció, etc.) i generar llocs de treball locals, a més de reduir la contaminació i les afeccions paisatgístiques. Res d’açò va en contra dels habitants rurals i pot ser un granet de sorra més, afegit a d’altres, que puga millorar el medi ambient, la qualitat de vida del món rural i lluitar contra el despoblament de les comarques d’interior.

Benvingut el debat documentat

El senyor Dalmau no cita explícitament el meu nom com autor de l’article al qual fa crítiques, però resulta evident, donada la data i el mitjà en què es publica i la temàtica i les afirmacions que són contrastades. Per tant, el primer que he de fer és agrair-li que s’haja pres la molèstia de dedicar una llarga argumentació al respecte. Justament el principal interès que jo tenia és que les meues observacions, fonamentades en les dades molt detallades i accessibles de la revista Espurna, publicada per la Generalitat Valenciana, portaren a obrir un debat sobre la gestió forestal, el desenvolupament rural i, molt concretament, les estratègies de prevenció dels incendis forestals, tema que preocupa enormement els ciutadans. També li he d’agrair a F. Dalmau que faça ús d'una gran quantitat de dades numèriques i estadístiques per a fonamentar els seus arguments i les seues rèpliques, cosa que no és freqüent en les declaracions de l’administració ni en els missatges i argumentacions de molts tècnics forestals, que no acostumen a documentar tant bé les seues opinions.

Cal dir també, per qui no conega F. Dalmau, que és un destacat i (relativament) jove enginyer forestal valencià (de Carcaixent), responsable d’una empresa d’enginyeria forestal que desenvolupa encàrrecs i adjudicacions de diferents administracions en relació als incendis forestals, sobretot. A més, coordina un grup de treball sobre prevenció d’incendis de la Plataforma Forestal Valenciana (PFV), un lobby per defensar sobretot els interessos de les empreses fusteres, els col·lectius tècnics forestals i els grans propietaris forestals. La PFV és una entitat fundada i presidida en els seus inicis per Santiago Arévalo, ex-alcalde del PP d’Énguera, ciutat on té encara la seu la PFV, al costat d’altres entitats també creades o impulsades per aquest incombustible alcalde, com Amufor, Remufor, etc., que solen obtindre ajuts i finançament de les administracions valencianes i de fons europeus mitjançant projectes (com el conegut “cas Ecoglauca”, que va causar polèmica fa un temps).

Dalmau, de manera molt elegant i respectuosa, cal reconèixer-ho, aporta abundants arguments contra les principals afirmacions meues, tot i que cal dir que es recolza en fonaments prou febles, com explicaré a continuació, i amb abundants errades metodològiques. Malauradament, el to de debat rigorós i constructiu, basat en abundants dades i gràfics, s’abandona al final del seu article, per entrar en un terreny més insegur i voluble, on exposa opinions i filosofies personals poc fonamentades amb dades o arguments de pes, sinó en elements més metafísics i de difícil justificació objectiva, com també podrem comprovar a continuació.

Tot entrant en matèria i concretant, Dalmau discrepa de les meues afirmacions i raonaments. En primer lloc, dubta que les dades espectaculars de baix nombre d’incendis siguen tan extraordinàries o importants. No nega les dades que jo aporte, provinents totes dels butlletins mensuals sobre incendis forestals de la Generalitat Valenciana però intenta, sense aconseguir-ho, llevar-los transcendència. Comenta que és un resultat “lògic” i ho compara a la disminució de vendes de cotxes que, segons ell, també es va produir durant l’estat d’alarma. Clar és que aquesta comparació no té massa sentit; els incendis forestals són un problema de primera magnitud i la seua disminució ens ha d’alegrar a tots i, una vegada identificada la causa concreta, ens pot portar a reflexions sobre com fer-los disminuir en el futur. La disminució de la venda de cotxes és una conseqüència de tipus econòmic que alguns consideren negativa i altres positiva (en el sentit què, en el futur, i per a evitar l’increment del canvi climàtic caldrà canviar els models i pautes de transport, entre les quals els cotxes individuals). Per a llevar-li importància a la disminució històrica dels incendis que es va viure durant la pandèmia, ho compara amb les dades de l’any passat, 2019. Aquest any va registrar les xifres més baixes de nombre anual d’incendis forestals al País Valencià des que n'hi ha registre (1968) i va ser el quart millor any pel que fa a superfícies cremades. Les dades dels incendis, com ja sabem, fluctuen segons anys i justament en 2019, sense cap pandèmia, van mostrar eixes xifres tan bones. Però la comparació, si la fem de manera rigorosa, resulta ser perjudicial per als intents de llevar-li importància al que acaba de passar. Per començar, ja resulta poc justificat fer la comparació amb sols un any i justament el que resulta més pròxim. El registre estadístic està ple de parelles d’anys consecutius amb resultats molt diferents i és difícil deduir res d’açò. De fet, les comparacions solen fer-se en relació no a un sol any, per pròxim que siga, sinó a una sèrie el més extensa possible, com a mínim uns 10 anys, per contrastar un determinat any amb la mitjana d’un període. Justament açò s’ha de fer per la gran variabilitat interanual, que ja vaig comentar en el meu article. Per això Espurna compara les dades del període que s’estudia (siga mensual o anual) amb les dels darrers 10 anys; i per això vaig mostrar jo aquesta comparació. Diguem que la comparació que proposa Dalmau és, com a mínim, inadequada, o fins i tot tramposa, per intentar de manera inapropiada rebatre les meues conclusions. No té sentit comparar un any anterior complet amb l’any actual, encara en curs, i per tant incomplet; ni tampoc serviria de molt comparar els dos totals anuals complets, quan es puga fer, perquè el fet extraordinari que considerem (l’estat d’alarma) només va durar 51 dies i els resultats excepcionals se diluiran necessàriament entre els 365 dies d’un any, dificultant obtindre'n cap conclusió. La comparació s’hauria de fer contrastant els mateixos mesos o, millor encara, el mateix període de 51 dies, del 14 de març al 3 de maig d’enguany, i els mateixos dies de 2019. Si ho fem, la comparació no sols no perjudica les meues conclusions, sinó que les reforça inesperadament. En l’esmentat període de l’any passat hi va haver 30 incendis front els 4 incendis. Resulta que fins i tot comparant amb un any “excepcionalment bo”, les dades de 2020 són quasi 10 vegades inferiors (en eixe període) que en 2019, justament l’any de menor nombre d’incendis des que hi ha registres sistemàtics. Les dades sobre extensions cremades també son inferiors, però açò ja té menys importància en relació a les mesures que cal adoptar per evitar incendis, que és el que més ens interessa determinar.

Cal diferenciar entre el nombre d’incendis i l'extensió; tenen explicacions diferents

El senyor Dalmau també reprodueix una frase meua, per a discutir-la, però fora de context (una altra maniobra dialèctica tramposa, perquè adultera molt la meua opinió, per poder atacar-la millor). La frase original meua diu: “L’anàlisi de les condicions climatològiques no ens aporta cap informació significativa...” però Dalmau omiteix que jo estava parlant exclusivament del nombre d’incendis. Un poc més endavant ho deixe novament molt clar: “Cap cosa d’aquestes [estava parlant de les condicions meteorològiques] intervé en l’origen dels focs (exceptuant els llamps...) però aquestes característiques climatològiques poden explicar parcialment les extensions cremades...”. Crec que queda ben clar que la meteorologia és fonamental per explicar el comportament d’un incendi ja provocat; però la meteorologia, per ella mateixa, no explica l’origen dels incendis, tret dels casos dels llamps, que són sempre una fracció minoritària (un 15-25% en series plurianuals, segons els anys que seleccionem).

És molt important entendre aquesta diferència entre l’origen del foc (lligat a causes humanes en un 80% aproximadament) i la propagació del foc ja originat i sense control. Per això jo em vaig centrar en analitzar sobretot el nombre d’incendis, que està molt lligat a les accions humanes i no tant la superfície afectada, que depèn de molts més factors, no sols meteorològics, sinó del relleu, accessibilitat, hora d’inici, tipus de foc originat, dispositiu d’extinció, coordinació, comunicacions, estratègies de control, etc., etc.. No obstant això, sembla raonable que si hi ha menys incendis, també serà més fàcil detectar-los i atacar-los amb rapidesa i amb abundància de mitjans; molt més que si hi ha molts focs en un mateix període i fins i tot si es presenten simultanis, en punts allunyats, com per desgràcia arriba a passar en moltes temporades. És en aquestes circumstàncies quan resulten les pitjors catàstrofes, generalment.

Relacionat amb el tema de les causes dels incendis, Dalmau fa una altres comentaris crítics amb el meu article. Afirma que els focs d’origen agrícola o ramader són una menuda part del total d’incendis originats per causes humanes i que, fins i tot si aconseguirem erradicar-los del tot, no significaria més que una menuda disminució dels incendis. Novament ací el destacat enginyer forestal introdueix una trampeta dialèctica, perquè jo mai m’he ocupat “en exclusiva” dels incendis d’origen agrícola. Només vaig mencionar els d’aquest origen per a suggerir una solució barata, fàcil i sense molèsties pels agricultors, per a fer quasi desaparèixer aquesta tipologia de focs. Però les mesures de regulació de les activitats humanes que jo propose s’estendrien a totes les causes humanes, o la major part, i hi inclourien unes altres actuacions. Dalmau no sols intenta llevar-li força a la meua argumentació, sinó enfrontar-me amb els llauradors, estratègia que repeteix més vegades en aquest article i en altres declaracions seues, cosa que no està justificada i que no puc admetre de cap manera.

Més endavant torna a dir que les meues propostes van en la línia de promoure limitacions i constriccions a l’activitat agrària, per perjudicar el sector, que ja està molt castigat per moltes més circumstàncies. Però res més lluny d’açò; la meua proposta busca una alternativa, que no resulte ni molesta ni gravosa per als agricultors, com ja vaig explicar. Dalmau, no sé per què, intenta fer veure que aquesta alternativa és una greu limitació, molt negativa pel sector. Hauré d’insistir, malgrat haver-ho deixat ben clar en el meu primer article, que no es tracta de fer una regulació d’activitats humanes comparable a l’estat d’alarma, sinó unes regulacions selectives, per algunes activitats i, segons quins casos, en alguns llocs i moments. En concret, les úniques activitats agrícoles que es restringirien fortament serien les relacionades amb la crema de restes vegetals, cosa que no resulta consubstancial a l’activitat agrícola, ni suposa cap molèstia si ve acompanyada de solucions alternatives com les que vaig explicar (trituració de restes i posterior aprofitament, bé siga en calefacció o com adob). Com ja sabem, avui dia també existeix una regulació de les cremes agrícoles que genera dificultats i molèsties als agricultors i als serveis de vigilància; i resulta que és prou ineficaç, ja que permet que cada any hi haja greus incendis com a resultat.

Unes altres activitats humanes que es podrien restringir serien les referides als visitants ocasionals del bosc (fonamentalment urbans o de llocs allunyats) i, molt especialment, el fet d'encendre foc per preparar aliments, focs de campament, tirar puntes de cigarret, circular amb vehicle de motor en àrees forestals, etc. Aquestes limitacions podrien establir-se només en alguns moments i en determinades àrees, segons el risc d’incendi o el valor i/o inflamabilitat de la vegetació. Els propietaris de finques agrícoles i treballadors rurals podrien no estar tan regulats i les cadenes o altres dispositius per impedir la circulació temporal i localitzada de vehicles per camins forestals (en algunes àrees rurals, no totes, ni molt menys) no afectarien el sector primari ni les activitats ambientals, ni tampoc activitats justificades i que podrien estar ben definides en la regulació.

Naturalment els llamps, que poden originar els únics incendis que al nostre territori podem considerar naturals, escaparien d'aquesta regulació, però no cal insistir en què aquesta mena de focs són una minoria i que, si bé no poden evitar-se en sentit estricte, sí que poden preveure’s, anticipar-s'hi, ser localitzats amb molta exactitud i actuar amb rapidesa sobre els inicis del foc, si es disposa d’equips especials preparats i alertats quan s’haja detectat risc de tempesta, si més no en determinades zones i moments de l’any i comptant amb l’ajut de noves tecnologies, perfectament accessibles i a preus molt més barats que els avions, els quals potser hauran d’actuar si no s’ha aturat el foc abans, quan encara té dimensions reduïdes, cosa que suposaria una sèrie de mancances en els dispositius de prevenció, detecció immediata i primera intervenció ràpida.

Tendències en incendis al llarg dels anys

En el meu article vaig fer una afirmació en el sentit que al llarg dels anys sembla haver millorat la lluita contra el foc, disminuint les extensions cremades, però que açò no passa de manera clara amb el nombre de incendis. Aquesta afirmació també ha cridat l’atenció de Dalmau que sembla estar molt d’acord amb la primera part, però discrepa amb la segona, afirmant que sí que hi ha constatació d’una tendència a la disminució de nombre de focs. Per reforçar la seua opinió inclou gran quantitat de dades i dues gràfiques. Curiosament aquest arsenal de ferramentes estadístiques s’empra novament de manera inadequada, cosa que sorprèn molt tractant-se d’un gran expert en el tema, com és l’autor. Resulta difícil atribuir-ho a una errada banal. Per exemple, mostra dades d’una sèrie molt llarga d’anys (1970-2019) per ratificar els seus arguments, però resulta que són dades referides al conjunt de l’estat espanyol, de manera que no es pot fer una comparació o una extrapolació directa amb les dades valencianes, que són les que estem analitzant. Com he aclarit reiteradament, les dades que mostre són referides al País Valencià. Quan passem a nivell estatal ens trobem un grapat de situacions climàtiques, ecològiques, socials, econòmiques i culturals molt diverses, per exemple entre Catalunya i Andalusia o entre el nostre territori i Galicia, Astúries o Cantàbria. Si ho barregem tot, mesclem situacions molt diferents i la potencialitat explicativa es difumina. En el gràfic segon sí que empra dades exclusivament valencianes, però ací introdueix una altra trampeta metodològica. Després d’haver insistit en la necessitat de considerar sèries llargues d’anys per observar tendències i fer comparacions, resulta que només empra dades sobre incendis des del 1990 al 2015, quan resulta perfectament fàcil i accessible per a qualsevol i molt més per a un expert com ell, que es dedica professionalment al tema, considerar una sèrie més llarga, des de finals dels 70 a l’actualitat. Si hagués fet açò hauria obtingut resultats diferents que no deixen tan clara la suposada tendència a la disminució del nombre d’incendis. Jo ho he pogut fer, emprant sempre dades oficials i accessibles per tothom i els resultats són els següents, calculant les mitjanes dels períodes de 5 anys, des de 1980 a 2009, de nombre anual d’incendis. No he emprat els anys anteriors a 1980, perquè al Previfoc de 2001 els tècnics de la Generalitat Valenciana manifesten que les dades anteriors a 1980 no són totalment comparables en haver canviat certs criteris metodològics. Aquests són els resultats: 1980-1984: 499,2; 1985-1989: 405,2; 1990-1994: 745,8; 1995-1999: 464,6; 2000-2004: 452,8; 2005-2009: 457,2; 2010-2014: 413,4; 2015-2019: 344,4. La mitjana global, des de 1980 a 2019: 472,8. Podem agrupar i reagrupar les dades de moltes maneres, però jo, amb aquestes dades no observe una tendència clara cap a la disminució del nombre d’incendis; com a molt, una lleugera tendència a la baixa, però poc clara. Amb els meus coneixements estadístics, molt limitats, no m’atrevisc a dir més. Com un dels fundadors de Compromís i com una persona que va tindre capacitat per suggerir (i ser escoltat) la composició dels alts càrrecs de la Conselleria de Medi Ambient, a partir de 2015, en un govern del Botànic, amb una conselleria “verda” i uns directors generals de Medi Natural i Prevenció d’Incendis, provinents del moviment ecologista (a més de magnífics professionals), podria sentir la temptació de destacar que, a partir d’eixe moment, les dades d’incendis forestals són prometedorament baixes i, per primera vegada des que tenim dades fiables, la mitjana d’incendis forestals està per baix de la mitjana i per baix dels 400 incendis per any. Podria fer-ho, però no ho faig perquè honestament pense que calen més anys per veure si és una tendència estable o no, i amb quines mesures concretes es relaciona, i cal aprofundir més en l’anàlisi. Les dades presentades per Dalmau sobre els “grans incendis” (els GIF arbitràriament definits com els que tenen més de 500 hectàrees) que el porten a afirmar que van en augment, es poden refutar fàcilment. Des de 1986 a 2019, la sèrie més llarga que he trobat documentada, al País Valencià s’han produït 108 GIF, amb una gran variabilitat anual. La mitjana total és de 3,2 per any. Si ens fixem en els darrers 10 anys, 2010-2019, n'hi ha hagut 20; 11 en la primera part de la dècada i 9 en la segona i una mitjana conjunta de 2 per any. No veig per cap lloc un augment clar. Encara que en aquest cas, més que els nombres concrets, caldria analitzar moltes més coses: què és un gran incendi? Quin és el límit? Què ha fallat perquè s’origine un foc tan gran? S’hagués pogut evitar?... Tot açò està pendent d’un debat, que ens desbordaria ara i ací, i què caldria que fora obert i constructiu i on tothom participara honestament amb dades i arguments ben fonamentats.

Reflexions finals més allà de les dades

Al final del seu article el senyor Dalmau s’interna en delicats territoris retòrics, més insegurs, i abandona la ciència, les dades estadístiques, els números i els gràfics, per passar a emetre opinions personals per defensar, per exemple, que el canvi climàtic no és compatible (segons ell) amb les estratègies de conservació del medi ambient o que hi ha massa vegetació forestal (amb quin criteri científic es pot determinar açò? Qui pot establir aquest criteri de manera objectiva?) També promou l’enfrontament entre rurals i urbans i especula sobre els misteris de l'urbanocentrisme (que no sé molt bé què és), i sobretot no sé qui és l’encarregat d’adjudicar les llicències d’urbanocentrisme i ruralcentrisme (el darrer neologisme és invent meu, per seguir l’estil de Dalmau). Si amb aquestes elucubracions el senyor Dalmau vol insistir en buscar enfrontaments meus contra el sector primari o contra els pobladors rurals, he de dir-li que d’això no hi ha res. No tinc res en contra d’aquest sector i molt menys en contra de l’agricultura ecològica que defense i procure consumir. Soc defensor del medi rural i estic molt preocupat pel fenomen del despoblament. En aquest camp, més que alçar banderes que un mateix es pot fabricar, o atribuir-se mèrits i repartir entre els altres els demèrits, el que cal és aportar solucions realistes i viables, i que siguen sostenibles. La solució no passa per considerar una sola opció com la única via o com a panacea per solucionar-ho tot. Ni el sector primari, ni l’explotació de la biomassa, ni cap solució màgica acabarà ella sola amb els problemes rurals i el despoblament. Caldrà combinar els sectors tradicionals amb el turisme rural i la conservació dels ecosistemes, buscant la compatibilitat dels components i les seues sinèrgies. Caldrà regular les activitats i ordenar el territori per a evitar abusos, ineficiències i falses solucions. Sobre aquest tema (que també necessitaria un altre o uns altres articles) cal procedir de manera documentada i amb arguments ben fonamentats en la realitat, cosa que requereix enfocaments multidisciplinars, incorporant aportacions de fonts econòmiques, sociològiques, ecològiques, legals, etc. Finalment, es necessita el diàleg entre les parts i no l’enfrontament, i construir una gran confluència de voluntats, rurals i urbanes, de la costa i de l’interior, d'agricultors, d'emprenedors de turisme rural, de gestors i treballadors ambientals, i de molts altres més, i aconseguir majories polítiques que aposten per aquestes visions integrals i integradores, pensant en el futur i no en un retorn als segles XVIII i XIX.