La nit del 25 d'abril, aniversari de la batalla d'Almansa, els candidats a la presidència de la Generalitat Valenciana van protagonitzar en la televisió pública À Punt un debat soprenentmen digne, en el qual van intercanviar crítiques i van exposar propostes quasi sense estridències. La paraula Catalunya pràcticament no es va pronunciar i no va haver-hi quasi al·lusions al conflicte independentista en les més de dues hores de discussió. Per un moment, la valenciana va donar la imatge d'una societat civilitzada, en contrast amb la brega que havia marcat els debats televisius dels candidats a la presidència del Govern d'Espanya.
No obstant això, mentre Ximo Puig (PSPV-PSOE), Isabel Bonig (PP), Mónica Oltra (Compromís), Rubén Martínez Dalmau (Unides Podem-EUPV) i Toni Cantó (Ciutadans) confrontaven les seues posicions, ressonava un acte en el qual els assistents havien cridat poc abans a València contra l'“anti-Espanya” i els oradors proclamat la seua intenció d'acabar amb la “dictadura progressista”, el “feminisme supremacista” i les autonomies. L'acte de Vox, coreografiat meticulosament pels organitzadors per a aparentar més volum, va sonar com un tambor de guerra.
Un tambor que advertia que la confrontació democràtica entre opcions diverses, aquesta vegada delimitada en blocs pel desplaçament de Ciutadans cap a la dreta de l'espectre, està condicionada als qui menyspreen el marc institucional mateix en el qual es planteja: el de l'autogovern d'una nacionalitat històrica, com defineix l'Estatut d'Autonomia a la Comunitat Valenciana. I ho està perquè l'alternativa a aqueix Govern del Botànic que va trencar en 2015 una hegemonia del PP de més de dues dècades marcades per la corrupció i l'abús de poder passaria pels qui proclamen la dicotomia entre “la pàtria espanyola o el caos del front popular”, com si estiguérem en els anys trenta del segle passat.
El mutipartidisme i la polarització encadenen el PP i Ciutadans a un eventual suport dels de Santiago Abascal i José María Llanos. Una cadena feta d'elements com la reiterada afirmació de Toni Cantó que a la Comunitat Valenciana “s'imposa el valencià”, un prejudici que Isabel Bonig i els populars concreten a la seua manera en prometre llibertat d'elecció i anunciar la derogació del model actual de plurilingüisme que, com els va recriminar Ximo Puig, és molt similar al del PP a Galícia. Una cadena feta de baules com l'anunci, també reiterat per Cantó, d'“acabar amb els quiosquets”, categoria en la qual pel que sembla encaixen les empreses públiques, els organismes consultius, les institucions estatutàries com la Acadèmia Valenciana de la Llengua i l'Agència Antifrau o la mateixa radiotelevisió valenciana, que el PP ja va tancar amb gran escàndol després de manipular-la al seu antull.
Si té l'oportunitat de fer-ho, Vox estirarà d'aqueixa cadena per a buidar l'autogovern, a més de pressionar, com s'està veient a Andalusia, per a abolir les normes contra la violència masclista o suprimir els fons destinats a la memòria històrica. Es tracta d'una conjuntura nova i radical. Si el PP pot coincidir amb l'extrema dreta en certa idiosincràsia simbòlica, reflectida en els bous, la caça o l'anticatalanisme (va promulgar en l'últim sospir del seu govern una llei infame de senyes d'identitat, derogada de seguida per l'esquerra, que ha tornat a esgrimir Isabel Bonig de forma una miqueta descafeïnada), no havia demostrat fins ara la més mínima intenció de retrocedir en matèria d'autogovern. Més encara, va haver-hi un temps, amb Zaplana i amb Camps, en què la divisa dels populars era “el poder valencià”. Però amb els vents que vénen de Madrid (agitats per les propostes recentralitzadores de Pablo Casado i Albert Rivera) i la força bruta de l'extrema dreta, això pot canviar bastant.
Davant aqueix panorama, l'esquerra, que ha governat aquesta última legislatura mitjançant un govern del PSPV-PSOE i Compromís, amb suport parlamentari de Podem, compareix disposada a revalidar la seua majoria per a aprofundir, no solament en el gir social d'unes polítiques favorables a allò públic, sinó també per a fer un pas endavant en l'autogovern. Un pas que es concreta en la reforma de l'actual sistema de finançament autonòmic, greument injust per als valencians, la conquesta d'un paper equiparable al de la resta de nacionalitats històriques en matèria d'inversions de l'Estat i la condonació d'una part del deute públic, que creix sense parar perquè hi ha un dèficit estructural de més de mil milions anuals derivat precisament de l'infrafinançament.
És veritat que, sobre el paper i pel que s'ha proclamat en campanya, aquests últims objectius són compartits també pel PP i, en part, per Ciutadans (que té a tothom confús amb l'assumpte del deute històric i que no va votar en el Congrés a favor de la reforma de l'Estatut que blinda les inversions). Ara bé, si el Govern d'Espanya o el del Consell, o tots dos alhora, acaben depenent de l'extrema dreta, aqueix escenari serà impossible.
Un escenari que aspira a construir l'esquerra amb una nova majoria en les Corts Valencianes i un nou mandat en el Consell. Però la correlació de forces que va fer possible el “mestissatge” (repartiment de departaments entre socialistes i Compromís, i també de càrrecs a l'interior de cada conselleria) està sotmesa a tensions d'efecte incert. Una de les claus de la normalitat que el Pacte del Botànic ha donat al Govern valencià (capaç d'aprovar dins del termini i en la forma escaient tots els seus pressupostos i de no fer en quatre anys més canvis que el que va generar la marxa de Carmen Montón al Ministeri de Sanitat), ha sigut la sintonia entre el president Ximo Puig i la vicepresidenta Mónica Oltra.
Aqueixa sintonia, com totes les relacions polítiques, va tindre alts i baixos però s'ha mantingut fins a l'episodi de l'avançament electoral, quan es va evidenciar una ruptura. La mateixa Oltra ha volgut llevar ferro a l'assumpte fins a l'extrem de difondre l'últim dia de ple en xarxes socials un selfie de tots els membres del Consell somrients, encara que no va deixar tampoc d'expressar amb claredat les seues aspiracions en l'acte de tancament de campanya, en què Compromís va projectar sobre la mateixa façana del Palau de la Generalitat la imatge de la líder dels valencianistes i la paraula “presidenta”.
D'altra banda, Ximo Puig va apostar per avançar les eleccions autonòmiques per a fer-les coincidir amb les generals recolzat en l'argument que permetria visibilitzar la campanya a la Generalitat Valenciana. Era un argument darrere del qual s'amagava el càlcul partidista d'aprofitar l'estirada electoral de Pedro Sánchez en les generals. Els seus socis de Compromís van fer evident el descontentament davant una conjuntura que devaluava les seues possibilitats, atés que són una formació d'àmbit autonòmic, i els efectes només es coneixeran amb l'escrutini.
El tancament de campanya a València dels principals líders, Casado al matí i Rivera i Sánchez a la vesprada, ha sigut potser l'únic aspecte en el qual la “visibilitat” valenciana, propiciada pel fet que se celebren unes eleccions autonòmiques a més de les generals, s'ha notat. En el míting de tancament del PSOE, Ximo Puig va expressar amb tota claredat els seus objectius. “La solució al problema valencià és alinear dos governs socialistes, a la Comunitat Valenciana i a Espanya”, va proclamar al costat de Pedro Sánchez. El drama vindrà si la maniobra no té èxit perquè es produeix un altre alineament o triomfa l'asimetria.
A més, la sort de l'esquerra valenciana depén, en bona mesura, que la tercera pota del Pacte del Botànic, Podem, que ara concorre com Unides Podem al costat d'Esquerra Unida del País Valencià, siga capaç de detindre la sagnia que fins a l'inici de la campanya reflectien els sondejos. Si els dirigents del PSPV-PSOE i Compromís romanen en els seus llocs i donen imatge d'estabilitat, Podem ha canviat, en contrast, de secretari general i de portaveu parlamentari des que es va signar en 2015 el famós acord al Jardí Botànic de València. En una última pirueta, també ha canviat de candidat. Aqueix itinerari d'Antonio Montiel a Rubén Martínez Dalmau, passant per Antonio Estañ, reflecteix la incomoditat del soci parlamentari d'aqueix tripartit de progrés.
És veritat que al tancament de la campanya les sensacions eren millors que a l'inici en la formació morada. Però ho han de confirmar les urnes. Així com en la dreta no hi haurà alternativa sense Vox, en l'esquerra (encara que algun sondeig ha apuntat la possibilitat d'una majoria parlamentària en la qual socialistes i valencianistes bastarien) seria insòlit que no resultara imprescindible Unides Podem-EUPV. La diferència és que els de Pablo Iglesias i Alberto Garzón espenten cap a endavant i l'extrema dreta de Santiago Abascal clama contra 40 anys de democràcia per a fer tants passos arrere com siga possible.