“Hi ha gent que quan parla d’açò passa d’un to de veu normal a un murmuri. I qui ha volgut apagar la gravadora. Es manté la por. Semblaria que la dictadura encara no s’haguera acabat”. Són paraules de Raül Gonzàlez Devís, professor d’història en l’institut de Vilafranca, un poble de l’interior de Castelló, i autor d’una tesi doctoral sobre l’AGLA (Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó), el maqui que va ocupar muntanyes de Conca, Terol, Castelló i Tarragona entre els anys 1946 i 1952.
L’estudi, titulat “Entre la resistencia y la supervivencia”, indaga en l’aspecte humà dels guerrillers i en els seus èxits i problemes més desconeguts pel gran públic. Es pot bussejar en la part més amarga, com els segrestos i els assalts amb objectius de mera supervivència econòmica. Però també en la “preocupació de desmarcar-se de la delinqüència comuna”, diu el text.
En aquesta línia, la tesi conta l’existència d’una escola de guerrillers a La Cerollera (Terol), on es feien classes de tir i tàctica militar, però també de política, sanitat i cultural general. I narra la “prioritària” difusió de consignes antifranquistes amb una impremta pròpia en què s’imprimien pasquins i fins i tot un periòdic anomenat El Guerrillero.
Ocupació de pobles
Altres accions del maqui destinades a la persuasió política de la població eren l’ocupació de pobles. Solien triar nuclis sense Guàrdia Civil per a evitar vessament de sang. Els guerrillers prenien les armes del sometent –els més afectes al règim de cada poble, a qui es permetia tenir pistoles–, compraven queviures –o podien també requisar-ne, si l’amo de la botiga era adepte al règim– i repartien pamflets.
L’acció acabava amb un míting a la plaça del poble i no durava més d’una vesprada. Era “una demostració de força” per a “reforçar internament l’agrupació” i “incidir en l’opinió pública”. Una de les ocupacions va tenir lloc a Catí (Castelló) al maig del 1947.
Nascuts en la zona
La principal novetat d’aquest treball és que constata que el PCE (Partit Comunista d’Espanya) no va controlar l’agrupació guerrillera tant com es creia fins ara. És veritat que l’AGLA va ser “la nina dels ulls” del partit per la seua proximitat a França i a les poblacions de la costa, però Gonzàlez Devís demostra que la força dels guerrillers autòctons era molt més gran del que es pensava fins ara.
Si bé el partit va enviar contínuament guerrillers des de França per liderar els batallons, el seu pes sempre va ser més baix respecte del 70% de maquis procedents de les comarques en què s’implantava l’agrupació. Va haver-hi molts enfrontaments entre aquests dos grups. Fins ara, aquests conflictes s’havien explicat per diferències ideològiques entre comunistes i el pretés anarquisme dels autòctons.
Però aquesta no va ser l’única causa. Està també “la diferència de mentalitat: un militant vingut de fora agafava la guerrilla com el compromís amb el partit i entre els altres, hi havia qui la considerava un refugi respecte de la persecució de la Guàrdia Civil”. Els conflictes també es van repetir perquè moltes vegades els autòctons es van negar a executar ordres que pogueren costar la vida a persones conegudes.
Les diferències van donar lloc a desenes d’ajusticiaments interns i desercions i van ser l’evidència que el partit era incapaç de controlar el que passava a la muntanya des de les seues bases a les ciutats i a França.
Un líder autòcton: el Cinctorrà
No obstant això, el PCE sí que va permetre que alguns dels guerrillers del terreny foren líders de batallons. Va ser el cas de José Borrás, dit el Cinctorrà. És una de les millors mostres de l’heterogeneïtat dels membres de l’AGLA, perquè es va incorporar quan va tornar de l’exili a França, però no per això era comunista. Ja en la guerrilla, es va insubordinar nombroses vegades i va arribar a desertar, desanimat per les derrotes davant del règim i les matances de civils que va perpetrar la Guàrdia Civil.
No obstant això, el PCE va permetre que liderara un batalló i el va mantenir al seu lloc en els anys clau del 1945 al 1947. La raó és que el Cinctorrà, com molts altres autòctons, podia despertar simpaties entre els veïns que facilitaren a la guerrilla el suport de la població. Sobretot en el primer moment, els “vincles primaris, de veïnat i solidaritat, van facilitar l’ajuda de la població civil a la guerrilla”, explica l’autor.
Tècniques provades contra la guerrilla carlina
Les represàlies de les forces franquistes van ser més dures a partir de la tardor del 1947. Va ser el moment en què va arribar a la zona l’alt comandament franquista Manuel Pizarro. Va aplicar tècniques de repressió que ja s’havien provat contra la insurgència carlina a l’interior de Castelló, zona de tradició guerrillera.
“Des d’aquell moment, van proliferar les morts irregulars, emparades per la Llei de fugues, es van multiplicar les detencions massives, es van generalitzar les contrapartides [grups de guàrdies civils que es disfressaven de maquis per detectar els masovers que els servien de suport i sembrar desconfiança] i es van decretar les evacuacions” dels masos.
A més, la repressió no sols va servir per a combatre els maquis. També per a “depurar les persones amb antecedents republicans o d’esquerres”. El resultat va ser que els assassinats comesos per la Guàrdia Civil “van permetre netejar de desafectes i silenciar dissidents potencials en un món rural difícilment anònim”.
Del terror a la ruptura dels vincles
L’atac a la població civil per part de les forces franquistes va ser sistemàtic. Les dades recollides en aquest treball ho demostren. En molts pobles de la zona, com Atzeneta, la Pobla de Benifassà o Benassal, va haver-hi més morts durant aquests anys que en la immediata postguerra. I el 75% de les víctimes mortals de la repressió entre els anys 1945 i 1952 no eren guerrillers, sinó civils.
La repressió va portar el terror. I el terror va portar amb si les delacions, les traïcions i la negació d’ajuda entre veïns. Es van trencar els “vincles primaris”, en paraules de Gonzàlez Devís, una fonamental per a la vida rural. “Va ser una etapa molt traumàtica a les comarques de l’interior, on tothom es coneix. Aqueixa és una raó per la qual hui en dia continua sent una cosa de què costa parlar”, explica.
Fabrilo i Oronal
Hi ha episodis que il·lustren aquest esgarro social. En el mas del Pou de la Pica de Culla, la Guàrdia Civil va matar una família sencera per haver acollit Fabrilo, un guerriller ferit oriünd d’un poble pròxim. Un altre cas va ser el del maqui Victorino Prades, àlies Oronal. Acabat de fugir de la presó i ferit, va buscar refugi en l’anomenada Caseta Blanca de Morella, habitada per un amic de la infància.
Aquest, no obstant això, el va denunciar. Oronal va acabar mort, abatut a tirs per la Guàrdia Civil. Com molts altres que havien fet el mateix, el seu delator va tenir l’ajuda de les forces franquistes per a traslladar-se a una ciutat. En el seu cas, va anar a València, on “li van donar algun xavo”, segons conten testimonis directes, i es va guanyar la vida venent en els mercats roba vella de soldats.
Gonzàlez Devís també tracta el paper de les dones en la guerrilla. No van prendre part en la lluita armada perquè tant l’AGLA com el PCE consideraven que les dones havien de tenir un paper auxiliar. “Ajudeu els heroics guerrillers” va ser un missatge dirigit per la mateixa Dolores Ibárruri, líder del PCE, a les dones des d’una publicació guerrillera amb motiu del 8 de març de 1946.
Dones que no eren “normals”
Les dones sí que van assumir el paper d’enllaços i col·laboradores, i des d’aquests rols van assumir molts riscos. Van traslladar multicopistes, van passar missatges des de la cúpula del partit en les ciutats als guerrillers de les muntanyes, van donar aixopluc a maquis en les seues cases i els van cuidar i els van curar.
Gonzàlez Devis també es refereix al caire particular que prenien les represàlies de la Guàrdia Civil quan les víctimes eren dones. A més d’arriscar-se a ser torturades i assassinades com els seus companys homes, se les solia acusar de mantenir relacions sexuals amb els guerrillers.
“Independentment de la veracitat, aquestes acusacions vinculades a la vida privada van insistir en la promiscuïtat sexual o la irreligiositat per constatar un perfil que no encaixava amb la dona ‘normal’, catòlica, submisa i obedient”.
Per a dur a terme el seu estudi, Gonzàlez Devis va fer desenes de converses amb gent gran de les zones on va actuar l’AGLA. Va ser una carrera de fons perquè calia “guanyar-se la confiança” de l’interlocutor abans de parlar dels maquis. Això el va convéncer de la importància de continuar investigant i divulgant. Perquè “hi ha encara silenci” al voltant dels guerrillers antifranquistes.