Paisatge després de la batalla

Després del xoc inicial pel tancament de la factoria i la fi de la mobilització ciutadana, una mena de depressió col·lectiva es va abatre sobre Sagunt, provocada per la sensació de pèrdua de la seguretat conquistada en el passat, la por present a l’atur i la incertesa davant el futur econòmic i de l’ocupació, cosa que es reflectiria durant anys en una llarga atonia dels principals indicadors socials, incloent-hi el demogràfic, fins al punt que el cens de població es va mantindre estancat al voltant de 55.000 habitants durant les dues dècades següents.

Entre la depressió i la resistència

De ser un nucli urbà i una comunitat social formada i desplegada al voltant de la fàbrica, la crisi i el desmantellament posterior d’aquesta significaven, d’entrada, no sols la fallida de la trajectòria laboral dels que hi treballaven, sinó el bloqueig de les expectatives d’inserció dels que confiaven fer-ho i, per extensió, de les del conjunt de la societat del Port de Sagunt. El model de treball fordista i masculí de la gran factoria anava desapareixent a mesura que es desmantellaven les instal·lacions d’AFM i després de l’estancament posterior al tancament definitiu aniria emergint una nova realitat configurada per estructures empresarials i laborals fragmentades i diverses.

Malgrat tot, els nivells d’identitat obrera i cohesió social assolits abans i durant la batalla de Sagunt en la defensa de l’ocupació i els drets laborals, expliquen la capacitat de resiliència col·lectiva davant els efectes disruptius de la crisi i van establir la base del procés de recuperació posterior.

En l’immediat, AFM va quedar com a empresa sense activitat encarregada de gestionar els passius resultants del tancament de la capçalera, mentre que el seu tren de laminació en fred va passar a ser explotat per una nova societat, Siderúrgica del Mediterrani (Sidmed), que va quedar inicialment com a filial de Ensidesa i juntament amb les empreses de creació recent (Pilkington, Fertiberia i altres) va absorbir un total de 2.180 treballadors.

Per part seua, el Fons de promoció d’ocupació (FPO), creat en aplicació dels acords d’abril, va classificar els excedents laborals afectats per la reconversió en tres col·lectius, segons cohorts d’edat. Els obrers majors de 55 anys es van acollir a la jubilació anticipada sufragada per l’empresa i l’Estat i, a mesura complien 65 anys, accedien a la pensió de jubilació normal que els corresponguera. En l’altre extrem, els treballadors menors de 35 anys i els eventuals van passar a percebre les prestacions de l’assegurança de desocupació a què tenien dret mentre es tramitava la seua recol·locació. Finalment, els integrants del grup intermedi van ser contractats de manera preferent en Sidmed (actualment Arcelor-Mitttal) i les noves empreses instal·lades. El 1987 l’FPO havia completat ja la recol·locació de gairebé tot l’excedent laboral d’AFM i havia gestionat les percepcions dels seus prejubilats.

Impacte de la crisi

Encara que durant anys la taxa d’atur registrat a la comarca del Camp de Morvedre es va mantindre per damunt de la mitjana de la Comunitat Valenciana, l’impacte global de la crisi siderúrgica hi va resultar a la llarga menys negatiu que al País Basc i Astúries. Mentre que a Euskadi una segona ronda de reestructuració a mitjan noranta va suposar el tancament de totes les instal·lacions de capçalera d’AHV, incloent-hi l’acereria i el TBC, a Astúries es van apagar els forns alts d’Avilés, i va quedar el TBC reformat d’Ensidesa desconnectat de la resta de les instal·lacions de capçalera situades a Gijón.

Al final del segle, la plantilla global del sector siderúrgic espanyol s’havia reduït pràcticament a la meitat, de 43.000 treballadors a 22.000, en tot just una dècada. Al mateix temps, el dèficit material d’acer i derivats generat per la dràstica reducció de la seua capacitat productiva va transformar el nostre país d’excedentari a importador net de productes siderúrgics, i va convertir el Port de Sagunt, paradoxalment, en la seua principal via d’entrada, factors tots dos que, si més no, obliguen a una reflexió retrospectiva sobre el disseny i la gestió d’aquell difícil procés de reconversió industrial.

Després d’un primer intent reindustrialitzador que durant els anys noranta va suposar la instal·lació al Port de Sagunt d’empreses importants (Thyssen, Bosal, Galmed…) atretes per la disponibilitat de sòl industrial (polígon gestionat pel SEPES) i el saber fer dels tècnics i els treballadors de la zona, al començament del segle l’Ajuntament i la Generalitat, governats tots dos pel Partit Popular, van iniciar la promoció d’un nou Parc Industrial (Parc Sagunt-I) sobre els terrenys de l’antiga AFM (9,5 milions de metres quadrats), amb més fanfàrria publicitària que capacitat de gestió real, i va ser inaugurat successivament pels presidents Zaplana i Camps després d’una dècada d’inactivitat i mentre una altra crisi econòmica colpejava de nou durament una comarca que a penes havia iniciat la seua recuperació: entre el 2008 i el 2013 l’atur es va triplicar i va passar de 4.924 a 13.981 aturats registrats (27,6% sobre la població activa), com a resultat dels ajustos de plantilla i el tancament de diverses empreses.

Procés de reindustrialització

A partir del 2016, el canvi de cicle econòmic i polític suposarà un impuls renovat per a la reactivació econòmica de la zona (central tèrmica, regasificadora, dessalinitzadora, projecte de Parc Sagunt-II…), obrint un debat significatiu sobre si el model a desenvolupar havia de tindre una orientació preferentment industrial o terciària. Mentre que l’equip nacionalista que governava llavors l’Ajuntament (la base electoral del qual es concentrava en el nucli històric de la ciutat) i diversos col·lectius ecologistes s’oposaven a la instal·lació de les noves empreses per considerar-les contaminants i depredadores de l’entorn natural, els sindicats i els partits majoritaris de l’esquerra (d’implantació transversal, encara que àmpliament majoritària al Port) defensaven un creixement sostenible que optimitzara les infraestructures materials i els recursos humans disponibles, per a garantir una justa i necessària recuperació econòmica i de l’ocupació que reparara l’impacte negatiu de les crisis anteriors i obrira noves expectatives de futur.

La crisi de la Covid, iniciada en el primer trimestre del 2020, frenarà temporalment el procés de reactivació econòmica en curs, encara que l’escut social implementat pel govern de coalició progressista (ERTO, reforma laboral, increment del salari mínim…) pal·liarà en bona part els seus efectes més devastadors. A la comarca del Camp de Morvedre, els expedients de regulació temporal d’ocupació gestionats pel SEPE van garantir el manteniment de quasi 10.000 ocupacions (28,5% del total) i el salari corresponent dels treballadors afectats durant els mesos centrals de la pandèmia, i han facilitat després la recuperació normal de l’activitat productiva.

Des de llavors el procés de reindustrialització de Sagunt i la seua comarca no ha parat d’avançar i ha convertit de nou la zona en referent industrial, fins al punt que l’últim estudi de l’Institut Nacional d’Estadística sobre àrees urbanes funcionals la situa en el tercer lloc en el rànquing d’ocupació industrial (23,5%), doblant pràcticament la mitjana nacional (13,3%).

La fita més important fins al moment d’aquest procés ha sigut el compromís de la multinacional Volkswagen d’instal·lar una gigafactoria de bateries en Parc Sagunt-II, després de laborioses negociacions impulsades durant 2022 pel president de la Generalitat, el socialista Ximo Puig, que van comptar amb el suport dels principals agents socials, econòmics i institucionals de la Comunitat. Amb una inversió prevista de 4.500 milions d’euros i la creació de més de 3.000 ocupacions directes i 12.000 d’indirectes, la primera fase del projecte, que ha generat un optimisme raonable entre la població de la zona, s’espera que entre en funcionament el 2026 i la resta, al final de la dècada, juntament amb altres inversions importants en infraestructures (ampliació portuària, connexió ferroviària, estació intermodal…) que consolidaran el Port de Sagunt com a node geoestratègic de l’eix mediterrani.

Cal fer constar, finalment, que durant aquestes quatre dècades de crisi i recuperació, les organitzacions sindicals han tractat, no sense dificultats, d’adaptar els seus recursos i les seues estratègies als canvis profunds registrats tant en l’àmbit general com en el seu àmbit més immediat d’intervenció, renovant les estructures, els lideratges i els programes de treball, revalidant la seua representativitat i la capacitat d’interlocució i impugnant en la pràctica el tòpic discurs sobre la seua obsolescència inevitable.

Amb algunes oscil·lacions registrades al llarg del període, l’afiliació sindical a la comarca continua sent superior a la mitjana, i se situa al voltant del 25% sobre la població assalariada, distribuint-se entre els 5.100 adscrits a CC OO, 1.500 a UGT i alguns centenars més entre organitzacions menors.

Quant a la representativitat derivada de les eleccions sindicals que, amb periodicitat quadriennal, se celebren en les empreses amb una plantilla superior a 10 treballadors, la seua cobertura ha evolucionat en funció del cicle econòmic (altes/baixes d’empreses, ampliació/reducció de plantilles) i arriba en l’actualitat a 216 empreses i més de 25.000 treballadors del Camp de Morvedre que, en l’última convocatòria del 2023, haurien elegit un total de 836 delegats sindicals (300 més que el 1990), dels quals el 46,5% pertanyen a CC OO i el 31,3% a UGT, que actuen quotidianament com a interlocutors davant les empreses respectives en defensa dels interessos i els drets dels treballadors d’aquestes.

L’evolució recent del sindicalisme del port registra, així mateix, algunes transformacions qualitatives especialment significatives tant en la composició morfològica de la seua afiliació (presència creixent de treballadores i treballadors de sectors terciaris i professionals) com les derivades del canvi generacional i de gènere en els seus lideratges, cosa que constitueix un indicador clar de la capacitat de renovació de les organitzacions obreres.

Especialment nova resulta l’acció sindical en les grans empreses multinacionals instal·lades en la zona (Arcelor-Mittal, Pilkington, Thyssenkrup), amb una plantilla que, en conjunt, supera els 1.300 treballadors i els representants sindicals dels quals formen part dels respectius comités d’empresa europeus, participant del nou model de relacions laborals d’àmbit global, cosa que demostra haver superat també en aquest àmbit els límits anteriors de la factory-town.