Dels orígens de la siderúrgia saguntina a la crisi dels anys huitanta

Després del tancament definitiu de la factoria d’AFM, al final d’un llarg conflicte sociolaboral del qual es compleixen ara 40 anys, només va quedar dret el forn núm. 2, una impressionant estructura de 64 metres d’alçària construïda en els anys vint i la restauració del qual, com a part de la recuperació del patrimoni industrial, l’ha convertit en un potent tòtem simbòlic i referent històric de la memòria col·lectiva d’un segle d’activitat siderúrgica i lluita obrera al Port de Sagunt.

Amb una població de 44.428 habitants, segons l’últim padró, el Port concentra actualment dos terços de la població total del municipi, mantenint un perfil de nucli industrial i obrer significativament diferenciat del més terciari i menestral de la capital saguntina, com a resultat d’una peculiar trajectòria històrica des de la seua fundació al començament del segle XX i després dels grans canvis sociodemogràfics registrats en les últimes dècades.

Formació de la ‘ciutat fàbrica’

La demanda creixent de ferro i els seus derivats, procedent d’una tardana, però sostinguda, industrialització, explica la primera construcció en la costa saguntina d’un embarcador des del qual donar eixida al mineral extret en Ojos Negros (Terol) per la companyia que, al començament del segle, havien constituït els empresaris bascos Ramón de la Sota i Eduardo Aznar.

Va ser el 1906 que la Compañía Minera de Sierra Menera (CMSM), arran d’una protesta dels obrers de l’embarcador, va decidir construir 60 habitatges per a la seua instal·lació, donant així origen a un assentament urbà de matriu industrial i proletari que aniria creixent des de llavors amb la incorporació de treballadors immigrants atrets per les possibilitats d’ocupació en la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo (CSM) que, impulsada pels mateixos empresaris bascos, va iniciar la seua activitat al Port de Sagunt a partir del 1917

Quan el 1926 es va inaugurar el segon dels seus forns alts treballaven ja en la factoria unes 3.000 persones i la població del Port era de 9.184 habitants. En la dècada dels cinquanta, en ampliar-se les instal·lacions siderúrgiques arran de la seua absorció per Altos Hornos de Vizcaya (AHV), el nombre d’obrers sobrepassava els 5.000 i la població era de 23.625. Si calculem quatre persones per família, com sol fer-se per a aquests anys, constatem que la major part de la població del Port depenia de la fàbrica.

Aquesta vinculació es feia encara més estreta pel dispositiu envolupant desplegat per l’empresa, que el 1960 presentava el balanç següent: 800 habitatges (adscrits a 2.200 persones, cosa que suposa quasi la meitat del col·lectiu obrer de la factoria), dues escoles a què assistien 2.300 xiquets i xiquetes, un centre de Formació Professional per a 200 aprenents, una clínica amb 30 sanitaris, l’economat (amb 23.000 beneficiaris, és a dir, tot el poble), la Ciutat-Jardí de la Gerència (expressió del poder de l’empresa i l’estratificació social imposada per aquesta, amb xalets adossats per a quadres mitjans i mansions residencials per als directius), l’església de Begonya (tribut al clericalisme basc dels seus promotors) i l’Estadi Fornàs, en què jugava l’Acero CF i que seria, més tard, escenari de multitudinàries assemblees obreres.

L’omnipresència integradora de l’empresa, que proveïa la comunitat d’infraestructures i serveis bàsics desbordant l’estricte àmbit laboral, acabaria activant, simultàniament i contradictòriament, dinàmiques de cohesió i coacció, mecanismes de pertinença i dependència que contribuiran a explicar, més endavant, tant les característiques específiques del model de relacions laborals resultant com l’impacte social dels conflictes que es registren en el seu marc.

L’orgull de formar part d’una companyia coneguda i capdavantera en l’àmbit nacional, i fins i tot internacional, amb una trajectòria i una personalitat pròpies, generava un fort sentiment d’identitat col·lectiva, al mateix temps que les característiques d’una faena que exigia fortalesa física, destresa tècnica i un coneixement arrelat de l’ofici, van anar configurant una cultura obrera emergent que es veuria prompte reforçada per l’acció col·lectiva, malgrat les restriccions imposades pel franquisme després de la Guerra Civil.

Organització del treball i relacions laborals

Al final dels cinquanta, tant l’autarquia productiva de la dictadura com el model tradicional de gestió empresarial presentaven símptomes inequívocs d’esgotament. Per a evitar el seu col·lapse, el règim es va veure obligat a fer un “gir liberalitzador” en la seua estratègia econòmica i laboral (Pla d’Estabilització, Llei de convenis col·lectius) que, sense renunciar a l’autoritarisme original, va posar en marxa un procés de canvis que, amb el temps, acabaria escapant al seu control, i va provocar efectes importants sobre els sistemes de treball i de relacions laborals, entre altres àmbits.

El 1958 la direcció d’AHV va prendre la decisió de substituir els vells mètodes de tasques i destalls en la gestió de la faena, per la planificació cronometrada i els incentius derivats del sistema Bedaux.

L’aplicació de l’autodenominada organització científica del treball (OCT) va provocar, inicialment, fortes resistències, ja que forçava un augment en els ritmes de producció, obligant progressivament l’empresa a negociar la seua implantació a canvi d’incentius i ajustos en els mesuraments, cosa que implicava un canvi radical en la racionalització productiva i la relació amb els treballadors, ja que l’aplicació del nou sistema requeria la seua participació a través d’estructures de representació i negociació.

La Llei de convenis sindicals, publicada l’abril d’aquell any mateix, eliminava el monopoli oficial en la fixació de salaris i conferia autonomia a les empreses per a ajustar la seua evolució en funció de la productivitat, mitjançant la negociació amb els enllaços i els jurats. Es tractava d’estructures bàsiques del sindicat vertical franquista que, després de ser llargament ignorades pels treballadors per la seua ineficàcia i complicitat amb les decisions empresarials, començaven ara a ser considerades possibles plataformes per a una acció sindical alternativa i entrista que, per agregació, permetera transformar les queixes individuals per l’aplicació del sistema Bedaux en reivindicacions col·lectives a negociar amb l’empresa.

Després d’un llarg pols de dos anys entre treballadors i tècnics encarregats d’aplicar la nova OCT, amb nombrosos episodis de microconflictivitat en naus i tallers, el 27 d’octubre de 1961, després d’una assemblea al Fornàs, es firmava el primer conveni col·lectiu d’AHV, en la negociació del qual van participar ja líders obrers no verticalistes (Miguel Lluch i Ginés Zaplana), elegits un any abans per al Jurat d’Empresa.

El Conveni codificava el conflicte d’interessos entre empresa i treballadors, evidenciant la voluntat negociadora de totes dues parts i la seua capacitat d’arribar a acords de suma positiva, regulant l’aplicació pactada del nou sistema d’organització del treball que, després de millorar la productivitat, permetria la reducció progressiva de la plantilla en els cinc anys següents (de 4.755 a 3.857 treballadors), al mateix temps que fixava un increment salarial del 70% (3.000 pessetes mensuals de mitjana) i altres avanços en matèria de cobertura social.

L’emergència d’un nou sindicalisme

Identifiquem ací ja els primers trets definitoris del nou sindicalisme que, sense renunciar a la confrontació, com veurem, va ser capaç d’aprofitar les limitades possibilitats de representació dels treballadors i d’interlocució amb l’empresa que oferia el sistema per a acumular poder contractual en defensa de les reivindicacions obreres, fet que permetrà, d’ara en avant, transformar les prestacions atorgades pel model paternalista en drets adquirits, combinant estratègies de protesta i proposta.

L’aplicació de l’acord i la revisió del cronometratge de tasques seran des de llavors motiu recurrent de conflicte en forma de treball lent (“a la marxeta”) o aturades puntuals (juny del 1962, desembre del 1963, setembre del 1964) que culminaran en la primera gran vaga de juny del 1965, en què durant deu dies dos mil treballadors d’AHV-Port de Sagunt van defendre les seues propostes per a la renovació del conveni, mitjançant un articulat calendari d’aturades per tallers i seccions que va posar de manifest l’alt grau de desenvolupament organitzatiu i capacitat de mobilització d’un lideratge sindical emergent.

Després dels primers dies d’aturades, la direcció de l’empresa no sols es va negar a renegociar el conveni, sinó que va acomiadar uns quants representants sindicals i va amenaçar amb la suspensió definitiva d’ocupació i sou a tots els participants. Finalment, la generalització de la vaga i la intervenció dels representants dels treballadors van aconseguir que l’empresa retirara les sancions, però no que signara el nou conveni, que va ser substituït per un laude de l’autoritat laboral que prorrogava l’anterior i fixava una pujada salarial del 17% (cosa que suposava que la remuneració mitjana en la factoria s’hauria multiplicat per deu entre el 1959 i el 1965), consolidant malgrat tot la seua capacitat d’organització autònoma, interlocució institucional i poder contractual.

Les eleccions sindicals de l’any següent van referendar aquesta dinàmica donant, per primera vegada, la majoria (9 sobre 12 enllaços del col·legi de treballadors no qualificats) a la candidatura del que en aquells dies començava a denominar-se “el moviment de les comissions obreres”, a la reunió fundacional de les quals al País Valencià (11 de desembre de 1966), en els locals de la vella societat cultural Lo Rat Penat en el centre històric de València, van assistir dos enllaços sindicals d’Alts Forns (Miguel Lluch i Julián López) que més tard (novembre del 1968) serien detinguts, juntament amb quatre treballadors més de la factoria, en la primera gran “batuda” policial contra l’emergent moviment obrer valencià.

La confluència de tots dos factors (poder contractual intern / repressió externa) operant sobre el microcosmos laboral tancat i relativament uniforme propi de la factory-town del Port, caracteritzat per un desenvolupat sistema fordista de producció i interlocució laboral, expliquen el replegament tàctic i el canvi estratègic que durant els anys següents mantindran els sindicalistes davant les perspectives d’ampliació derivades de la decisió governamental (21 de juny de 1971) de construir a Sagunt la IV Planta Siderúrgica Integral, que va donar origen a la renovació de l’empresa com a Alts Forns del Mediterrani (AFM).

Es tractava d’un projecte faraònic, amb una inversió prevista de 126.000 milions de pessetes i al voltant de 8.000 ocupacions directes, basat en unes previsions exagerades de demanda interior d’acer que la posterior crisi energètica i de l’automòbil van acabar demostrant errònies, i van complicar més tard la reestructuració necessària del sector.

En aquest context, els sindicalistes d’AFM, conscients d’“haver tocat sostre” en les seues reivindicacions salarials (30% per damunt de la mitjana del sector metal·lúrgic) i d’haver validat els seus recursos de pressió/negociació, es van centrar en la defensa de l’ocupació davant els primers símptomes de crisi en l’empresa, adoptant des de llavors una estratègia proactiva i endògena, amb l’aïllament relatiu consegüent respecte de la dinàmica general de l’emergent moviment obrer valencià durant la fase final de la dictadura i l’inici de la transició a la democràcia.

Els inicis de la crisi siderúrgica

Els problemes de la siderúrgia van començar el 1975 quan, després d’un llarg període d’expansió, la crisi energètica derivada de la guerra del Yom Kippur va provocar un fort increment de costos i una contracció progressiva de la demanda d’acer als països de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), cosa que, en el cas espanyol, se sumava a les incerteses conjunturals del final de la dictadura i l’inici d’una transició complexa (política, econòmica, social, legislativa i institucional), durant la qual es van adoptar només mesures curtterministes que no van fer sinó agreujar la crisi estructural d’un sector que ocupava 43.000 treballadors en tres districtes industrials distints i distants (Ensidesa, AHV i AFM), retardant l’adopció de les mesures de reestructuració necessàries.

El primer Govern de la democràcia (UCD) va aprovar la concessió d’un crèdit extraordinari a l’Institut Nacional d’Indústria (INI) de 15.000 milions de pessetes com a mesura de suport urgent al sector siderúrgic (Llei 60/1978). Es tractava d’una estratègia dilatòria i defensiva, orientada exclusivament al sanejament financer del sector, l’objectiu de la qual era que la crisi industrial no bloquejara el procés de canvi polític, justament quan a escala europea s’aplicaven ja mesures proactives de reestructuració (millores tecnològiques, concentració de la producció, reducció de plantilles, etc.).

Davant l’agreujament de la situació, es van iniciar negociacions a tres bandes entre Govern, empreses i sindicats que van concloure amb un acord transitori recollit en el Reial decret 878/1981 sobre mesures de reconversió de la siderúrgia integral per a adequar la capacitat de producció instal·lada a la contracció del consum intern d’acer, cosa que implicava una reducció progressiva dels excedents de plantilla (5.800 en total, 700 dels quals en AFM), incloent-hi així mateix el compromís d’inversions públiques i privades per un valor de 130.000 milions de pessetes per a la renovació del sector, mitjançant la construcció de dues noves acereries i un tren de bandes en calent (TBC), amb la pretensió de garantir la competitivitat del sector i garantir els llocs de treball restants.

L’Informe Kawasaki

El projecte inicial situava les noves acereries en Ensidesa i AHV, mentre que no precisava la disputada localització del TBC, per la qual cosa el Govern va decidir requerir els serveis d’una consultora especialitzada, la Kawasaki Steel Corporation, l’informe final de la qual, presentat el maig del 1982, recomanava la seua instal·lació al Port de Sagunt, si bé proposava ajornar uns quants anys la inversió corresponent fins que no millorara la situació industrial i financera d’AFM. Tot això va provocar fortes tensions entre les tres empreses interessades, que van acabar implicant els governs autonòmics respectius, impossibilitant a més l’articulació d’una estratègia sindical unitària a escala nacional (CC OO era majoritària en AFM, UGT en Ensidesa, mentre que en AHV hi havia una forta fragmentació de la representació amb una presència nacionalista important).

La creixent debilitat parlamentària del Govern d’UCD li va impedir aplicar les conclusions de l’Informe Kawasaki, i es va limitar a crear una comissió interministerial que estudiara les propostes de les tres empreses implicades, la decisió de les quals va quedar de nou ajornada per la convocatòria d’eleccions generals l’octubre del 1982 i el posterior canvi de Govern, arran de la victòria per majoria absoluta del PSOE.

Al començament de febrer del 1983, el Ministeri d’Indústria del govern socialista acabat de constituir va presentar un nou pla en la Comissió de Seguiment, per a la seua discussió amb empreses i sindicats, pel qual s’abandonava la construcció d’un altre TBC a Sagunt i es proposava renovar els dos ja existents en AHV i Ensidesa invertint, en definitiva, les conclusions de l’Informe Kawasaki i apostant, al capdavall, per l’opció basca i asturiana, amb l’abandó consegüent del projecte de la IV Planta Siderúrgica Integral d’AFM.

L’opció governamental pretenia així dur a terme la tan necessària com ajornada reestructuració amb el mínim cost social i polític possible, per la qual cosa les inversions es dirigirien a les dues regions que, aquells dies, patien amb més duresa la crisi industrial, en detriment de la siderúrgia valenciana, el tancament de la qual es preveia que tinguera menys efectes quantitatius sobre l’ocupació i l’economia regional, alhora que s’intentava completar el procés al més prompte possible perquè no interferira en les converses per a la integració d’Espanya en la CEE, que incloïen també negociacions sobre el nou mapa de la siderúrgia comunitària.

Des de llavors, historiadors i economistes, sociòlegs i protagonistes han analitzat en profunditat aquest procés, generant una àmplia i diversificada bibliografia, tractant de dilucidar en quina proporció van intervindre raons de caràcter polític, tècnic, econòmic i/o internacional en el disseny final de la reestructuració siderúrgica, l’impacte sociolaboral de la qual i, fins i tot, emocional i simbòlic, va aconseguir nivells històrics en totes les comunitats afectades, especialment la valenciana.

• Pere J. Beneyto és professor honorari de la Universitat de València i president de la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS).