Els 430 dies que van mobilitzar un poble

Eren les 23.30 del dia 5 d’octubre de 1984 quan l’alt forn núm. 3, que encara continuava en funcionament en la factoria siderúrgica d’AFM, va fer la seua última colada d’acer i posava així fi a un model d’activitat industrial que des del començament del segle XX havia configurat el Port de Sagunt com una gran ciutat fàbrica, escenari en els dos últims anys del conflicte laboral més important de la nostra història.

La batalla de Sagunt

Quan el 4 de febrer de 1983 els treballadors d’AFM es van oposar a la primera ordre de tancament decretada pel president de l’empresa, José María Lucía, s’iniciava un conflicte que es prolongaria durant els 14 mesos següents en què es van registrar 24 vagues en la factoria i 9 en el conjunt de la comarca del Camp de Morvedre; onze grans manifestacions a València i set marxes a Madrid; la presentació d’una iniciativa legislativa popular (ILP) avalada per 700.000 firmes; assemblees multitudinàries en el camp de futbol del Port de Sagunt; retencions de directius de l’empresa i de parlamentaris autonòmics; talls de carreteres i vies fèrries; un assalt violent a la comissaria, etc.

Revisar ara la batalla de Sagunt, quan han transcorregut ja quatre llargues dècades, i fer-ho sense caure en lectures maniquees i simplistes, ens permet constatar com la factoria d’AFM i el seu entorn van operar llavors com un gran taller teoricopràctic de sindicalisme i relacions laborals, en defensa de la dignitat del treball i de les persones treballadores, les organitzacions i els representants de les quals van activar a aquest efecte tots els seus recursos d’intervenció, en un procés llarg i complicat no exempt de tensions que va posar també de manifest les seues fortaleses i les seues debilitats.

Derivada del model de factory-town, la posició estructural dels sindicats d’AFM els conferia una capacitat notable de control de l’activitat de la factoria, desplegant fins i tot funcions d’autèntic contrapoder davant la direcció de l’empresa, en un exercici d’autogestió obrera com els episodis de resistència a les ordres de tancament inicial de l’alt forn núm. 2 i el manteniment actiu posterior del tren 28, el febrer i el setembre de 1983, respectivament.

Durant tot el conflicte es va mantindre, així mateix, una mobilització sostinguda i compacta dels treballadors (24 convocatòries de vaga, amb un total de dos milions de jornades no treballades) i de l’entorn local (implicació de la societat del port i de la comarca del Camp de Morvedre), presentant, per contra, més dificultats per a generar una solidaritat real i no sols simbòlica a una escala sectorial i territorial més àmplia. L’“esplèndid aïllament” que durant anys havia reforçat aquell bastió, tancat i autocomplaent, del moviment obrer evidenciava ara els seus límits, a diferència del que passava al País Basc i, sobretot, a Astúries, els sindicats dels quals van demostrar més eficàcia en l’articulació de consensos socials i institucionals.

Aquesta posició estructural dels sindicats d’AFM explica i realimenta tant els seus recursos d’intervenció com les diferents estratègies que van desplegar durant aquells 14 mesos dirigides, inicialment, a defensar la continuïtat de la factoria i, més tard, després de comprovar la ineluctable decisió del seu tancament i l’esgotament progressiu de la seua capacitat de resistència, a garantir el manteniment de l’ocupació i els drets laborals dels treballadors afectats, així com els compromisos de reindustrialització posterior de la zona previstos en el Reial decret llei 8/1983, del 30 de novembre.

El factor clau va ser, en tots dos casos, la forta implantació dels sindicats de classe en l’empresa, que des del final dels anys seixanta havia acumulat un poder contractual sòlid (convenis col·lectius, millores salarials, prestacions socials) basat en els seus recursos associatius de què emanaven lideratges representatius.

Poder sindical

Mentre que la taxa mitjana d’afiliació sindical al País Valencià a penes superava el 12% al començament de la dècada dels huitanta, en AFM era del 65%, en què 2.190 eren els adscrits a CC OO i 560 a UGT. L’afiliació directa es complementava amb la representació indirecta a través de les eleccions sindicals que, en la segona convocatòria (juny del 1980) van registrar una participació superior al 75% de la plantilla, i van configurar un comité d’empresa integrat per 19 delegats de CC OO, 8 d’UGT i 2 de no adscrits.

Aquesta doble via (presència/audiència) d’agregació i representació conferia al sindicalisme de classe d’AFM, àmpliament hegemonitzat per Comissions Obreres, una gran capacitat d’influència de les seues convocatòries a la mobilització, tant a escala d’empresa com en el conjunt de la societat saguntina, que activava forts mecanismes de sociabilitat, identitat de classe i pertinença a la comunitat.

Amb tot, aquesta dualitat va generar també problemes i xocs intersindicals i intrasindicals quan, en la fase final del conflicte, la Coordinadora, que havia actuat inicialment com a caixa de ressonància de les reivindicacions obreres convertint-les en demandes ciutadanes, va provocar un xoc de legitimitats amb el comité d’empresa sobre la gestió del conflicte laboral, derivat dels efectes distorsionadors de la crisi del PCE que va esguitar aquells dies CC OO, enfrontant el sector més radical al capdavant de la Coordinadora amb el més pragmàtic que liderava el comité d’empresa. En el cas d’UGT, les diferències es van produir entre la seua secció sindical en AFM, que donava suport a la posició majoritària del comité d’empresa, i la Federació del Metall, defensora de la proposta governamental per a la reconversió siderúrgica.

A més, el disseny discursiu de la campanya, en clau negativa i orientació estrictament local (No al tancament d’AFM. No a la mort d’un poble), així com la fràgil aliança inicial i l’enfrontament posterior amb el govern autonòmic, van limitar tant l’extensió de la protesta com l’eficàcia d’aquesta, a diferència del que passaria a Astúries, els sindicats de la qual van plantejar la seua estratègia en termes més positius (Salvar Ensidesa és salvar Astúries) i inclusius en aliança amb les institucions regionals, no contra aquestes.

Malgrat aquestes contradiccions, és just i necessari reconéixer que el moviment sindical saguntí va aconseguir activar les seues fortaleses i les seues potencialitats mitjançant una llarga campanya coral de mobilitzacions que evolucionaria des de la resistència reactiva al tancament d’AFM a la negociació i la defensa proactiva de l’ocupació i els drets dels seus treballadors, en un exercici de dignitat obrera que a vegades va assolir nivells d’epopeia social, similar a la vaga que aquells mateixos mesos mantenien els miners anglesos, i que ha romàs fins hui en la memòria col·lectiva del Port de Sagunt, articulant a aquest efecte els seus recursos de pressió social i negociació institucional.

Durant la primera meitat del 1983, el conflicte va tindre un caràcter fonamentalment expressiu, amb protestes destinades a visibilitzar l’oposició dels treballadors d’AFM i ciutadans de Sagunt al tancament de la factoria i la seua defensa de la viabilitat renovada d’aquesta. Més tard, el decret de reconversió de la siderúrgia (RD 1853/1983, del 6 de juliol) tancaria definitivament aquesta via, cosa que va radicalitzar tant les mesures imposades per l’empresa (onades d’acomiadaments successives, ERO, sancions, reducció de l’activitat productiva i amenaces de lockout…) com la resposta dels treballadors (més vagues, negativa al tancament del tren 28, manifestacions i talls de carreteres, retenció del cap de personal, atac a la comissaria de policia…), en una dialèctica d’acció/reacció que es prolongaria fins ben entrat el 1984.

De la protesta a la proposta

Es feia, doncs, necessari un canvi estratègic que buscara una eixida negociada al conflicte, d’acord amb el que ja era llavors l’opinió majoritària de la població saguntina, expressada en una enquesta específica que, amb caràcter extraordinari, va dur a terme el Centre d’Investigacions Sociològiques al poble al final d’aquell estiu (estudi 1.362) i segons la qual el 74% dels entrevistats optava per “negociar amb el Govern perquè es crearen llocs alternatius de treball suficients”, mentre que només el 15% es plantejaven “resistir qualsevol intent del Govern de tancar la capçalera”.

Es tractava d’activar els recursos institucionals del sindicalisme (poder contractual, negociació sociopolítica) que posaren en valor l’àmplia mobilització assolida durant la fase de protesta i la transformara en una proposta d’acord que garantira el manteniment de l’ocupació i els drets socials dels treballadors d’AFM, evitant el lliscament del conflicte cap a un atzucac pel bloqueig de les alternatives i l’esgotament progressiu dels recursos de resistència, tant salarials com materials i de pressió social.

Mentre les pèrdues econòmiques acumulades pels treballadors des de l’inici del conflicte ascendien ja a 300.000 pessetes de mitjana, equivalent quasi a la nòmina de 5 mesos, segons les taules salarials del conveni vigent, anaven esgotant-se les reserves de carbó necessàries per a mantindre operatiu l’alt forn núm. 2 l’ordre de tancament del qual, dictada novament per la direcció d’AFM el 20 de febrer de 1984, havia rebutjat el comité d’empresa, alhora que resultaven fallides les últimes mesures de pressió social fetes, com ara la dimissió de l’alcalde socialista José García Felipe i 17 regidors de Sagunt el 27 de gener, o l’intent posterior de vaga general convocada per a tot el sector d’indústries en reconversió que va tindre un seguiment escàs, ja que no s’hi van sumar unes quantes grans empreses valencianes com UNL, Macosa i Cointra, que havien pactat ja els convenis respectius.

Així les coses, el comité d’empresa, presidit pel sindicalista de CC OO Miguel Campoy, va proposar en una assemblea dramàtica esdevinguda el 22 de març de 1984, posar el forn núm. 2 en posició de banking a canvi de la readmissió dels acomiadats i l’inici de converses amb l’INI per a una eixida negociada del conflicte, cosa que es va acceptar majoritàriament (2.041 vots a favor) pels treballadors.

Els acords d’abril del 1984

El 4 d’abril es va firmar un preacord entre les direccions de l’INI i d’AFM, el comité d’empresa de la factoria i les federacions estatals del sector metal·lúrgic de CC OO i UGT, pel qual es fixava el tancament definitiu de la capçalera d’AFM a canvi de la creació per l’INI de 2.100 llocs de treball a la comarca del Camp de Morvedre durant el període 1985-1987, amb garantia que no hi hauria acomiadaments, sinó que es mantindrien els drets acumulats dels treballadors mitjançant jubilacions anticipades voluntàries per als majors de 55 anys i la constitució d’un fons de promoció d’ocupació (FPO), com a pas intermedi a la recol·locació del personal excedent, basat en la suspensió temporal de contractes de fins a 36 mesos i unes percepcions equivalents al 80% de les retribucions brutes que tindrien en cas d’estar en actiu.

En l’assemblea celebrada l’endemà per a informar dels acords es van produir durs enfrontaments entre partidaris i detractors d’aquest, referits tant al contingut substantiu com a la forma prevista per a la votació, plantejant-se fins i tot un xoc de legitimitats entre institucions representatives (comité d’empresa vs. Coordinadora) i decisòries (assemblea de fàbrica o de poble), cosa que reflectia l’existència de dos models diferents (sindicalista/populista) per a la gestió final del conflicte. Mentre el sector majoritari de CC OO i els delegats d’UGT en el comité d’empresa defensaven el contingut de l’acord i que fora l’assemblea de fàbrica la que decidira en referèndum sobre la ratificació d’aquest, els “crítics” de CC OO i altres col·lectius minoritaris, agrupats en una Coordinadora en aquells dies ja tan fragmentada com radicalitzada, rebutjaven el pacte acusant de traïció els seus promotors i optaven per l’assemblea popular com a última instància de decisió.

El referèndum celebrat el 10 d’abril en l’empresa, amb una participació de 3.294 treballadors (86% de la plantilla del moment), va ratificar per àmplia majoria el model sindicalista de pressió/negociació i l’acord subscrit finalment: 2.157 vots a favor (65,5%), 1.033 en contra (31,4%) i 104 blancs o nuls (3,2%).

Es tancava així, amb una demostració exemplar de democràcia obrera i lideratge sindical, el cicle més gran de protesta, mobilització i propostes dels treballadors valencians al mateix temps que s’obria una nova etapa en què, mentre es mantenia el seguiment i l’aplicació dels acords en un procés no exempt de dificultats, augmentava la sensació d’incertesa davant el futur de l’ocupació, l’economia i els projectes, individuals i col·lectius, de la població d’aquell port d’acer que havia nascut i crescut amb (i, a vegades, contra), des de, cap a, per a i pel treball a la fàbrica.

Malgrat tot, el desenllaç del procés va posar de manifest que, sense la llarga lluita dels treballadors d’AFM i del poble saguntí, el contingut i l’aplicació posterior d’aquells acords d’abril, ratificats majoritàriament, no hagueren sigut els mateixos, perquè, quan es va iniciar el conflicte, el pla governamental es limitava exclusivament al tancament de la capçalera i el desmantellament de les instal·lacions, amb la rescissió corresponent dels contractes de treball, sense incloure compromisos d’ocupació alternativa ni projectes de reindustrialització com els que, quaranta anys després, han reactivat l’economia, el treball i la vida del Port de Sagunt.