El PP valencià conté la respiració i encreua els dits davant de les eleccions del 20 de desembre, segurament les més importants de la seua història recent. Descomptada la derrota d’Alberto Fabra en els comicis autonòmics del maig pels escàndols de corrupció i la situació de fallida de la Generalitat, el partit liderat per Isabel Bonig necessita una victòria de Mariano Rajoy tant com el mateix Rajoy.
Per diverses raons. En primer lloc, per a visualitzar que el PP continua sent l’única alternativa del PP per a liderar Espanya (i la Comunitat Valenciana) des del centredreta. En segon, per a frenar l’ascens meteòric de Ciutadans, que, segons totes les enquestes, li furta vots a cabassades. En tercer, per a consolidar el lideratge de Bonig, escollida a dit per la direcció de Madrid amb el suport, més o menys forçat, dels barons provincials del partit. I, en quart, per a traslladar la imatge que la debilitat d’un PSOE sense força a Madrid converteix Ximo Puig en un president de la Generalitat a mercé de Mònica Oltra i Podem.
En aqueix context, els candidats del PP (per exemple, la número 1 per València, Elena Bastidas) ataquen a tort i a dret. Tots els seus rivals són desqualificats, i amb tanta força o més que els altres, Ciutadans, un “partit classista sense ideologia ni projecte”. Quedar per darrere dels d’Albert Rivera seria un drama per als populars valencians, que han fet una renovació a mitges –profunda per a ells, cosmètica per a quasi tots els altres– en les seues llistes per al Congrés i el Senat, el cementeri d’elefants on ara treballen Fabra i Rita Barberá, exaxlcaldesa de València.
El CIS apunta que el PP serà el partit majoritari a la Comunitat Valenciana, però el resultat es pot interpretar de penós (se’ls auguren 10 o 12 diputats; en les generals del 2011 en van obtenir 20) o com el sòl, en funció dels resultats generals. Si Rajoy no reté la presidència del Govern, el PP hauria d’escometre una catarsi profunda. El lideratge de Bonig seria, amb tota probabilitat, discutit.
Els atacs al Consell per les preteses diferències entre Puig i el binomi Compromís-Podem (que van junts a les generals) es diluirien enmig de la batalla política en un partit que afrontaria una revolució després de lustres d’estabilitat. La pèrdua de l’hegemonia valenciana després de 20 anys de poder omnímode deixa pas a una altra fase: el caos (l’hecatombe) o l’estabilitat (el punt d’inflexió) per a intentar reconquistar el poder.