Un macroprojecte urbanístic fallit del PP enfronta ara PSPV i Compromís a Torreblanca

Amb el desallotjament per la força i enderrocament posterior durant aquesta setmana del Forn de Barraca per a l’ampliació de l’autovia V-21 i l’aprovació del projecte per al moll nord del port de València, es posa a prova la unió entre els socis de govern autonòmic a compte de la falta d’una posició comuna en el debat entre un pretés creixement o la sostenibilitat. A més d’aquests projectes, més coneguts, hi ha al llarg de la Comunitat Valenciana altres casos en què la rivalitat política, els interessos econòmics i l’urbanisme desaforat es fonen en un còctel que recorda massa èpoques passades i posa cara a cara els socis autonòmics.

El cas del projecte d’actuació integrada (PAI) de Torreblanca (Castelló), també conegut com a Doña Blanca Golf, és un dels més característics i va suposar l’intent de construcció de 4.000 apartaments, tres hotels i un camp de golf, en un municipi costaner que té poc més de 5.400 habitants. El projecte, que va acabar no tirant avant i els terrenys del qual són ara propietat de la Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB), està tractant de ser impulsat de nou per l’actual equip municipal del PSPV, l’alcaldessa del qual, Josefa Tena, ha sigut imputada per un presumpte delicte de prevaricació administrativa.

Són diverses les irregularitats i els interessos encreuats que es poden trobar en aquest macroprojecte de 50,5 milions d’euros, que no compta amb garanties de ser viable econòmicament –cap empresa sembla haver-s’hi interessat fins hui–, sostenible mediambientalment, ni compta amb les infraestructures sanitàries per a dur-se a terme. Sí que té, no obstant això, un informe no vinculant molt desfavorable fet al juliol del 2018 pel secretari de la localitat, que considerava caducat el programa aprovat fa ja 16 anys.

El funcionari va recalcar en l’escrit la necessitat d’actualitzar fins a nou informes, entre els quals estaria el de la suficiència de recursos hídrics, de l’afectació del Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (PATIVEL), i posava en dubtes seriosos la viabilitat jurídica del projecte. Poc després de l’aprovació de les bases del PAI a mitjan 2018, el funcionari va presentar la seua baixa en el consistori arran d’un enfrontament amb l’equip de govern, que va arribar a insinuar a través de publicacions, asseguren fonts coneixedores del cas, que el funcionari patia problemes mentals.

Ara o mai

El problema principal del PAI, viabilitat a banda, és que el conveni urbanístic se signa al febrer del 2006 i estableix 32 mesos per a executar el PAI. Tal com ja va exposar el secretari, “no és ajustat a dret considerar vigent el programa aprovat el 2003” i, per tant, adjudicar-lo a una empresa seria il·legal. Portar avant les activitats urbanístiques podria suposar que, si algú ho denunciara i un tribunal ho considera així, el poble hauria de fer front a una multa milionària que les arques del consistori no poden afrontar sense arruïnar-se. Tanmateix, el temps constreny, ja que si els terrenys passen de ser declarats urbanitzables a rústics, es devaluarien notablement. En altres paraules: és ara o mai.

En l’actualitat, el PSPV –que va obtindre 4 regidors– governa en la localitat amb el suport de Torreblanca Decideix, la candidatura de Rosana Villanueva, antiga líder de Ciutadans –on va arribar provinent del PP–, expulsada del partit per haver formar govern amb el PSPV i Compromís durant la legislatura passada. Tanmateix, no compten aquesta vegada els socialistes amb el suport dels valencianistes, que tracten de reconstruir un partit desfet després que un trànsfuga donara l’any passat, amb el seu vot a favor en un ple extraordinari, el vistiplau a l’aprovació de les bases del nou PAI.

Un desmarcatge ofensiu

La posició de la formació valencianista en l’actualitat està compromesa i, de fet, malgrat tindre tres regidors, no van voler entrar a formar part d’un equip de govern que sabien que resultaria polèmic. Sí que van oferir, no obstant això, els vots favorables dels seus tres regidors per a una majoria simple –7 d’un total de 13– a canvi que els socialistes demanaren un informe a la Conselleria d’Obres Públiques –amb la qual comparteixen color– per comprometre’s a no bloquejar-ho.

Els de Compromís transiten per una fina línia entre mantindre una política mediambiental i un model turístic que xoca frontalment amb el PAI i desentendre’s de l’execució del projecte. Tot això sense oposar-se als interessos d’alguns veïns de la localitat –que es veurien molt afectats per la devaluació dels terrenys– i, al seu torn, sense denunciar el projecte per no ser els responsables d’una multa ocasional sobre el consistori en cas que finalment tire avant. En aquest sentit, van demanar als socialistes posar per escrit que ells no ho bloquejarien sobre la base de la “voluntat del poble”, però que se’n desmarcaven. La negativa dels de Tena va propiciar la no entrada dels valencianistes en un govern al qual havien donat suport durant els quatre anys passats.

Tancada la porta de Compromís, als socialistes només els quedaria l’opció de tantejar els edils del Partit Popular i Ciutadans. En tant que els últims van expulsar de les seues files la seua ara sòcia de govern, i tenint en compte que hi ha antecedents durant els anys 90 de governs de coalició PSPV-PP, no seria desgavellat apuntar en aquesta direcció. Els populars ho saben i no estan disposats a deixar-se arrossegar en cas que la situació amb el projecte urbanístic finalment esclate.

Dimecres, durant un ple ordinari, dos edils del Partit Popular van votar a favor de rebutjar una comissió d’investigació sobre la citació de l’alcaldessa Josefa Tena, fet que els ha merescut la incoació de sengles expedients disciplinaris per part del partit. Maniobren d’emergència els populars per intentar evitar que, com els va passar en el seu moment als de Compromís, dos dels seus regidors acaben convertint-se en trànsfugues.

Dues vegades en la mateixa pedra

Aquesta història que ve des de lluny, quan la població va tractar de nadar amb el corrent de l’auge turístic costaner i va posar en marxa un megacomplex xifrat en més de 60 milions d’euros que pretenia rivalitzar amb altres enclavaments turístics, com ara Marina d’Or. Aquell primer intent es va retardar a causa d’oposicions polítiques, protestes de veïns i grups ecologistes que veien en el projecte l’ombra del desastre urbanitzador que s’havia propagat per tot el país.

Tal com va relatar Moisés Pérez en el seu article “Urbanisme salvatge a Torreblanca” en El Temps, l’intent de posar en marxa excavadores i formigoneres es va topar amb la justícia. La complexa xarxa d’interessos i vincles entre propietaris, empreses urbanitzadores i el Partit Popular, llavors en el poder, va fer malbé els seus plans quan Torremar, agent urbanitzador del PAI, es va declarar en suspensió de pagaments el 2013. A conseqüència d’això, la propietat de la promotora es va dividir entre els antics amos i la recentment creada Bankia.