Zaplana, el judici final

Aquell 22 de maig de 2018, una jutgessa, un fiscal i l’UCO de la Guàrdia Civil van obrar el miracle. A les 8.05, a l’altura del número 12 del carrer de Pascual i Genís, a València, Déu es va fer home. Eduardo Zaplana Hernández-Soro va ser detingut al cap de dos anys i mig de sigil·losa investigació judicial. La foto d’aquesta detenció és la imatge icònica de la caiguda del règim podrit de corrupció, l’arquitecte i el promotor de la qual, amb diners públics, com ha posat e manifest la instrucció, va ser l’expresident de la Generalitat. Aquell 22 de maig es va escenificar en diferit la caiguda de Lehman Brothers en el capitalisme d’amiguets incubat sota el paraigua de la bambolla immobiliària en un país sembrat de PAI.

Un règim polític que el zaplanisme va consolidar sobre el control de l’ecosistema mediàtic, la intervenció de les caixes d’estalvi, la patrimonialització de l’orgull identitari amb la política de grans esdeveniments (pous per al cobrament de mossegades) i l’agitació de símbols tan atàvics com l’aigua, la llengua (fins a fagocitar UV) o la bandera. Una bastimentada coberta per un enorme mantell d’omertà a força de comprar voluntats i silencis.

Abans que Zaplana van caure uns quants dels aparelladors i encarregats d’obra d’aquest règim. Per exemple, Rafael Blasco o Serafín Castellano, que un dia va aconseguir la condició de delfí del president. Quasi sis lustres va durar la impunitat comprada amb talonari públic pel surfista del risc Zaplana. El mite de l’incombustible va tardar a caure de la peanya, malgrat ser un referent en la política espanyola com a col·leccionista d’escàndols. Un rastre de casos i causes que va començar el 1990 amb Naseiro. Ací deixe gravat el seu programa polític: diners i poder. “He de fer-me ric, perquè estic arruïnat. Necessite molts diners”, confessava al seu interlocutor, el regidor de València Salvador Palop, en un dels passatges d’aquelles converses anul·lades pel Tribunal Suprem el 19 de juny de 1992. Després va arribar el marujazo (la compra d’una trànsfuga socialista per a guanyar l’alcaldia de Benidorm el 1991), després el cas Sanz, la causa de Terra Mítica, l’escàndol Ivex-Julio Iglesias, el cas Lezo… Tots són el cas Zaplana i cap va ser batejat amb el seu nom.

A Zaplana, el de la cuina de les mentides de l’11M, no li importa la veritat, solament el preocupa la veritat judicial. Aquesta ha sigut sempre la seua filosofia, sintetitzada en el “no podran vostés demostrar” que va proclamar en les Corts el juny del 2001. I si el desfalc es demostra (com vaig acreditar amb més de 200 informacions amb aportació documental en el cas Ivex-Julio Iglesias), llavors confia que la sort li regale una justícia cega… sorda i vaga. Una fe en el poder judicial evidenciada en la seua conversa amb el seu deixeble Ignacio González sobre la conveniència de comptar sempre amb un joc de jutges de posar i llevar.

Eduardo és un home afortunat. El dijous 1 de febrer s’asseurà en el banc dels acusats per les presumptes comissions que va cobrar per dos contractes (la privatització de les ITV i el Pla Eòlic), que no estan en el hit parade dels més suculents en els seus set anys de mandat en el Consell. El fiscal Anticorrupció, l’UCO i la jutgessa instructora el consideren el principal beneficiari d’haver cobrat 20,6 milions d’euros en mossegades com a capitost d’una trama de què formarien part polítics, empresaris corruptors (Juan i Vicente Cotino Escrivá) i persones de la seua confiança (l’expresident José Luis Olivas; el seu cap de gabinet, Juan Francisco García, l’amic Pachano, el comptable Grau…). Diners B catalitzats suposadament a través de la compravenda d’accions entre empreses creades a dretcient a Espanya i a Luxemburg, en forma de pagaments a consultores i repatriats en efectiu o blanquejats amb compres d’immobles a nom de quatre societats controlades pels pretesos testaferros. Pertinença a organització criminal, blanqueig, suborn, falsedat en document mercantil i prevaricació administrativa. Són els càrrecs pels quals Anticorrupció demana 19 anys de presó per a l’exministre. Olivas s’enfronta a una petició de sis anys de presó; per a Juan Francisco García i els germans Vicente i Juan Cotino Escrivá se’n demanen 14, i 8 per a Joaquín Barceló Pachano i Francisco Grau. Es jutja quinze persones físiques i les quatre societats immobiliàries que van conformar l’estructura de blanqueig.

Malgrat les seues queixes reiterades al·legant indefensió, Zaplana no ha volgut declarar davant el fiscal, ni davant la jutgessa d’instrucció ni una sola vegada. La seua versió l’escoltarem el 8 de febrer en aquest macrojudici en la secció quarta de l’Audiència de València. Ara com ara, aquest broker de les clavegueres va assegurar en el programa Salvados que està “convençut de la seua innocència”. Una opinió més pròpia de la parella, de l’amic de l’ànima o del veí del replà que del directament acusat. És el que té l’obsessió amb aquesta veritat judicial que s’assenta o es destrueix en funció de les proves. Ell, el seu advocat i el seu cor mediàtic (a qui ara passa factura per les seues inversions del passat) proclamen que no hi ha proves contra ell. La Guàrdia Civil desgranava en un informe les proves i els indicis sobre la titularitat de Zaplana en els fons i els béns fruit de les comissions. “Aclaparadores evidències”, en paraules de l’UCO, del cobrament de mossegades per part de Zaplana i els seus col·laboradors.

Fons amagats i dissimulats a través d’un entramat de 23 empreses deslocalitzades radicades en catorze països. Com que tombar les conclusions de la investigació es veu complicat (per això ha evitat declarar), Zaplana i el seu advocat han apostat per una estratègia clarament processalista centrada a anul·lar la causa atacant la instrucció. Encara que en la seua acció política sempre va ser un groupie de Maquiavel, quan Zaplana entra en el jutjat li importa el com i no el què.

En el judici la defensa intentarà, com fins ara, que s’anul·le la investigació a partir d’invalidar l’anomenat full de ruta, els papers que el ciutadà sirià Imad al-Naddaf Yalouk va trobar, segons va dir, en el pis que va ser de Zaplana i que el 2012 va lliurar al seu amic Marcos Benavent, el ionqui dels diners. Aquests papers, sis fulls amb esbossos i noms de l’entramat societari per al tripijoc d’aquests contractes i les mossegades, van ser decomissats en l’escorcoll practicat per ordre del jutge del cas Taula en el despatx del primer advocat de Benavent. D’una costella de Taula va nàixer així el cas Erial. La defensa de Zaplana, la judicial i la mediàtica, van traure a passejar la teoria de la conspiració com a origen del cas. Per a teixir aquest relat, el circ zaplanista compta amb la col·laboració d’un clàssic, l’excomissari Villarejo, i la de l’artista Marcos Benavent. Villarejo va apuntar a un muntatge contra Zaplana ordit pel CNI i impulsat pel PSOE. El PSOE de Rubalcaba, Blanco i Bono, “enemics” acèrrims de l’exministre, com és sabut.

El Ionqui dels diners va actuar durant set anys com a fiscal oficiós contra la cúpula del PP provincial (Alfonso Rus i cia.) en el cas Taula. L’octubre del 2021 va caure del cavall per a vendre una burra: la del penediment d’haver-se penedit. Va passar de fiscal en Taula a defensa de Zaplana en Erial. Fins al punt de sol·licitar la nul·litat de la causa. Diu que totes les gravacions que van il·luminar Taula estaven manipulades i que va declarar sota pressió. Set anys sota pressió! I es va sumar a l’estratègia de la conspiració. De manera desinteressada, que és el modus operandi de tots els que col·laboren amb l’exministre.

La prova de l’ADN de Zaplana

Diu Zaplana que aquests papers mai havien sigut seus. Hi ha un segon full de ruta, per cert, trobat en l’escorcoll del seu pis de Pascual i Genís, en què es perfila la repatriació de fons. Ha arribat a demanar una pericial per a demostrar que en aquests fulls no hi ha restes del seu ADN. En efecte, els documents, confeccionats fa més de vint anys, no contenen empremtes ni restes biològiques d’ell. Ni d’ell, ni de ningú, segons la pericial de criminalística. Però s’abona el circ, que és el millor espectacle per a distraure del substancial.

Diu Zaplana que no hi ha proves contra ell. Hi ha un vaixell ple de proves i indicis acumulats contra l'ex president. Diu que el lletrat Belhot va mentir quan va declarar, al gener de 2019, que els diners que ell gestionava era majoritàriament de l'ex president. Zaplana assegura que eixos fons pertanyien a l'advocat uruguaià. El cas és que Belhot va transferir 6,7 milions del compte en el banc suís Julius Baer a la del jutjat. D'haver sigut seus i no de Zaplana, per què va retornar eixa morterada a la Hisenda pública? Si no gestionava els diners de l'ex president, per què Belhot va fer lliuraments en efectiu a la secretària de Zaplana, Mitsouko Henríquez, per més de dos milions d'euros durant set anys?

Belhot menteix i no era el seu testaferro, insisteix la defensa. Com s'explica llavors la conversa gravada entre Zaplana i el lletrat uruguaià, a l'hotel Wellington de Madrid, a l'abril de 2018, en què abordaven la grandària dels bitllets perquè el flux de diners líquids no alçara sospites? Per què Zaplana es va posar tan nerviós quan va eixir el nom de Belhot i una de les societats en el marc de la causa Lezo, segons que es va constatar en una de les gravacions?

No hi ha proves, diu. Per què la primera gestora del patrimoni ocult a Luxemburg, Beatriz García Paesa, va implicar diversos acusats com a beneficiaris dels diners de les empreses Imision i Fenix Investments que ella els va muntar per encàrrec? Per què els administradors eren l'amic de Zaplana des de la infància, Pachano, i el seu cap de gabinet, Juan Francisco García? Sosté la defensa de Zaplana que el pis madrileny del carrer Núñez de Balboa, en el barri de Salamanca, no era seu. Llavors, per què estava a nom d'una societat, Costera del Glorio, administrada per Pachano i, després, per firmes de Belhot? Per què la mudança la va organitzar la seua secretària, la citada Mitsouko? Per què Zaplana ténia les claus? Per què el seu col·laborador Gregorio Fideo va ser qui va buscar a l'empleada de llar? Per què tot el cercle de confiança de l'excap del Consell coincideix en els òrgans de govern de les empreses off shore? 

Quan les conclusions de sis anys d'investigació de la jutgessa Isabel Rodríguez, el fiscal Anticorrupció, Pablo Ponce, i l'UCO acorralen Zaplana, a aquest li queda enfangar el terreny. La defensa de Zaplana continuarà atacant la instructora, el fiscal i la Guàrdia Civil perquè es desvie el focus cap als investigadors en comptes de col·locar la lupa en l'investigat. És marca de la casa. Recorden que el cas Naseiro van voler convertir-lo en el cas Manglano (el jutge instructor al qual li van passar després factura). Un mèrit, el d'aquella manipulació, que José María Aznar atribueix en el seu llibre de memòries a Álvarez Cascos.

De moment, la jutgessa, el fiscal i l'UCO han aconseguit recuperar els 6,7 milions que custodiava Belhot i han decomissat efectiu i depòsits per valor de 5,4. En poques causes s'ha sigut tan eficient a l'hora de rescabalar a l'erari públic amb tanta rapidesa i amb una quantitat tan suculenta. Recuperar els diners va ser una prioritat per al fiscal. 

De judicis per corrupció se n'han celebrat molts i en queden per dirimir uns quants. I alguns molt mediàtics. Però aquest és, sens dubte, el judici final. El procés a Zaplana, encarnació de la corruptela com a motor de la vida pública. Queda per veure si aquest empresari de la política és judicialment condemnat o suma una altra indulgència al seu currículum. 

Si se'n ix de nou indemne s'haurà doctorat en escapisme, es consagrarà com un autèntic Houdini de la política del subsol. Si el condemnen, la sentència es convertirà en l'epitafi d'una època, d'una manera d'entendre la política i fins i tot la vida.