Josep Piera, al final d’un món

Diverses circumstàncies havien fet ajornar la nostra visita a la casa de Josep Piera: aiguats devastadors, incendis forestals, canvis d’última hora i... uns fesols. Feia uns dies, Pep m’explicava que no havia pogut comprar uns fesols imprescindibles per a cuinar la seua paella i que en tot cas podríem anar a dinar a un restaurant, a tocar de sa casa. Però en el comboi literari que ens arrossegava fins al seu paradís nimbat de La Drova hi figurava, com un element més, la seua paella. I més quan acaba de publicar El llibre daurat, un text assagístic sobre la història d’aquest plat, d’aquesta menja dels llauradors de l’horta, com ell mateix el qualifica.

Finalment, Pep va localitzar aquells fesols (tavella), i vet-nos per fi camí de La Drova. Quan passem per Gandia, descobrim els xalets socarrimats i la desfeta del darrer incendi d’aquest estiu. Per això, tan aviat com ens rep a la porta de sa casa, Pep assenyala uns pins i diu que són “rates forestals, una plaga, que per culpa d’ells de poc més se’ls crema la casa”. El seu gos Dali emet uns lladrucs aguts, i mira cap els arbres, com mostrant també una estranya antipatia envers aquells pins: “No, no” s'explica Pep. “Lladra als esquirols... Els té una quimera permanent... En canvi, jo me’ls estime, perquè es mengen les pinyes, i pense que així eixiran menys pinets, menys odioses rates forestals...”.

Josep Piera té les celles una mica encrespades, cosa que fa que amb aquelles mirades frenètiques encara s’estarrufen més. La seua casa fou dissenyada per l’arquitecte i poeta Gaspar Jaén, i mira a la serra colossal d’Aldaia, amb el penyal majestuós del Cingle Verd al fons. Aquesta cresta calcària, esvelta i airosa, va donar lloc a un dels seus llibres més celebrats, per la seua potència evocadora i lírica, guanyadora del preuat premi Josep Pla. Escriu Piera, a l’inici d’El cingle verd: “Vos oferesc allò que canten les muntanyes, dicten les boires i les fonts repeteixen. [...] Vos oferesc també el cicle antic i sempre nou de les quatre estacions”. Des d’aquella talaia privilegiada, guaitant des del seu estudi els cingles rotunds d’Aldaia, Josep Piera ha escrit bona part de la seua obra, des de la cabdal poètica de Dictats d’amors fins a la seua prosa ferma i precisa d’Un bellíssim cadàver barroc o Puta postguerra. Tot allò l’ha convertit en una mena de bard eremita d’aquells trencacolls i costes empinades, d’aquelles barrancades de carrasques, marfulls i llentiscles, d’aquella natura antiga i alhora sempre nova.

Pep parla del seu estudi com el “santuari”. Seu en la seua taula de treball (una taula de fusta, amb el vell portàtil i amb un cendrer ple de puntes), i es deixa fotografiar per Jesús Císcar. Al seu costat hi ha un bonic dibuix de dos cossos flamígers d’Andreu Alfaro, junt amb algunes fotografies seues, en gran format: una d’elles de Víctor Orenga, on apareix fumant, assajant una pose estudiada. Junt a l’escriptori, també hi ha una fotografia de “La caseta blanca”, el mític lloc de Godella on Teodor Llorente es reunia amb Venceslau Querol i altres poetes, i varen, per dir-ho així, donar ales a la Renaixença. “A mi m’agrada molt Llorente”, m’explica. “El que succeeix és que els imitadors el socarraren. A García Lorca li va passar el mateix. I a Estellés! Són tan fàcilment imitables!”. Li parle del recent llibre de Salvador Ortells sobre el Fuster poeta, i em diu que l’està llegint i que li agrada molt. “Estellés va fer la poesia que Fuster ja no estava disposat a treballar... El jove Fuster és simbolista però se n’adona que aquell camí és via morta. I el realisme poètic el paralitza... En canvi, Estellés s’amera de realisme i dona el pas. El gran canvi arriba amb El llibre de meravelles, que en tants sentis prové de Pavese i de la lírica italiana”.

Feia un parell d’anys que no veia a Pep i me’l trobe molt animat i enraonador. Amb dificultats puc dir alguna cosa, ficar cullerada en el seu doll eloqüent. La seua dona Marifé apareix i el reny perquè està fumant: “No aniràs a aparèixer fumant en les fotografies!”, li etziba. Marifé Arroyo també és tota una institució: Víctor Gómez Labrado li va dedicar el llibre La mestra, on es narren les seues peripècies pioneres en la creació d’una escola popular i en valencià. Però Josep Piera segueix fumant, perquè així sembla més rebel, explica rient. I torna a Estellés: “I, tanmateix, és un prosista lamentable. Vol ser absurdament antipoètic i la seua prosa és maldestra i vulgar... Ara tinc molt d’interès a llegir el llibre d’Antoni Martí Monterde sobre el Josep Pla viatger. M’ha sobtat molt això que diu que el millor Pla és el cosmopolita, el de Nova York! Com és possible?” Ho convinc: el Pla etern (o evitern, que diria ell) és el de Les hores, Els pagesos, Aigua de mar... El d’El quadern gris. “El llenguatge és fonamental... I en el Pla viatger es veu massa la guia de viatges”. Li pregunte per Carles Fenollosa, de qui acaba de presentar Narcís o l’onanisme, la seua darrera novel.la. “Hi veig la força d’Amadeu Fabregat en Falles folles fetes foc. És irreverent, irònic... I jove! Se n’ix de la cistella. El títol li’l vaig proposar jo, basant-me en Ícar o la impotència d'Artur Perucho”. La novel·la de Fenollosa mostra l’estat descompost i decrèpit de la cultura valenciana, sense mitjans culturals solvents, sense crítica competent, un atzucac tenebrós, ple de gent nyicris i mediocre... “Es publica massa! Un desgavell! Llibres que al poc desapareixen. I no parlem de poesia! Ara molta gent escriu bé, però amb un excés d’academicisme”. M’assenyala el llibre Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols. “Me’l va recomanar la llibretera d’Ambra. Correcte, sí... Però cal trencar aquest academicisme i explotar. Cal dominar la tradició i des d’ella trencar-ho tot i aparèixer!”. Li dic que certament és així, però que tampoc ajuden les editorials. Que un llibre massa personal, massa experimental, pot trobar-se fàcilment sense editor. Piera està d’acord: “Ja no hi ha editors com Castellet. Ara manen els números... Saps, aquest concepte tan valencià de manar... Quan el pare et diu ací mane jo! Els editors ara són executius il·lustrats. La desaparició de l’humanisme... Estem al final d’un món...”. Dubta, i em mira amb aquells ulls grossos, amb aquella expressió cansada que em recorda per moments a l’Achille Emperaire de Cézanne, i remarca: “Estem al final d’un món i... a l’inici d’un altre”.

Marifé ens alerta que si xarrem tant ens quedarem sense paella. Pep s’alça àgilment i baixa les escales i va al paeller, fora de la casa, sense deixar de parlar. “El món està canviant en una direcció que ja no sé cap on va... L’altre dia, durant una entrevista a Barcelona sobre El llibre daurat, em varen preguntar sobre ‘el procés’... Jo vaig dir: però no havíem de parlar sobre la paella? A Catalunya hi ha ara una obsessió paranoica... I per què els valencians ens hem de ficar en aquest embolic? En realitat, nosaltres ja portem molts anys patint els castellans, i estem immunitzats. Els catalans sembla que els han descobert ara: però els espanyols sempre han actuat així!”. Pep li cala foc a la remulla sota la paella, i hi posa un bassiolet d’oli. “Puigdemont ha estat molt espavilat, i s’ha exiliat a Flandes, l’únic lloc d’Europa on odien els espanyols... Però el ‘procés’ ha afectat molt literàriament Catalunya”.

Pep posa la carn a sofregir, desprès llança la tomaqueta (amb una mica d’all) i unes tires de pebre roig. “El gran secret de la paella és el control del foc i de l’aigua... Però no sóc el paeller número ú! Ara cada plat ha de ser una obra d’art, i això és com una tautologia”. Veig que va a afegir unes rodanxes d’albergínia i em sobta molt: “Qui millor ha escrit sobre la paella és el teu avi, a Els nostres menjars. Un llibre que s’hauria de reeditar, llevant totes les fotografies”. Li dic que la meua àvia, que és qui feia les paelles, mai de la vida hi hauria posat albergínia... La cosa pren el risc d’encetar un dels debats més estèrils que hi ha al món, çò és, el dels ingredients de la paella. Però Pep em diu, justificant el sacrilegi: “Mon pare era exportador de verdura... I a casa, pel que siga, hi havia sempre moltes albergínies. Les teníem avorrides. Aquesta és la meua marca d’autor, Martí... Amb el consentiment del teu avi!”.

El té, és clar. I done fe que, amb albergínia o no, la paella estava boníssima. Sort que va trobar els fesols.

Diverses circumstàncies havien fet ajornar la nostra visita a la casa de Josep Piera: aiguats devastadors, incendis forestals, canvis d’última hora i... uns fesols. Feia uns dies, Pep m’explicava que no havia pogut comprar uns fesols imprescindibles per a cuinar la seua paella i que en tot cas podríem anar a dinar a un restaurant, a tocar de sa casa. Però en el comboi literari que ens arrossegava fins al seu paradís nimbat de La Drova hi figurava, com un element més, la seua paella. I més quan acaba de publicar El llibre daurat, un text assagístic sobre la història d’aquest plat, d’aquesta menja dels llauradors de l’horta, com ell mateix el qualifica.

Finalment, Pep va localitzar aquells fesols (tavella), i vet-nos per fi camí de La Drova. Quan passem per Gandia, descobrim els xalets socarrimats i la desfeta del darrer incendi d’aquest estiu. Per això, tan aviat com ens rep a la porta de sa casa, Pep assenyala uns pins i diu que són “rates forestals, una plaga, que per culpa d’ells de poc més se’ls crema la casa”. El seu gos Dali emet uns lladrucs aguts, i mira cap els arbres, com mostrant també una estranya antipatia envers aquells pins: “No, no” s'explica Pep. “Lladra als esquirols... Els té una quimera permanent... En canvi, jo me’ls estime, perquè es mengen les pinyes, i pense que així eixiran menys pinets, menys odioses rates forestals...”.