Les veus de la memòria

“Hi ha tu, hi ha jo,/ hi ha la por”, escriu Anna Montero en el seu darrer poemari On els camins s’esborren (Edicions del buc). La seua veu ha assolit un intens to elegíac, un enyorament de la vida passada, dels dies feliços que s’escolen sense adornar-te’n. Una veu que ja va despuntar amb força amb el seu poemari Teranyines, i que a poc a poc ha anat perfilant-se, fins a convertir-la en una de les poetes més importants del país... “tu i jo sabem que l’hora/ ha vingut d’esperar altres presències, / altres veus o la lenta eclosió de la claror”.

Visitem Anna Montero i Vicent Alonso a la seua casa de la urbanització Tancat de l’Alter, al terme de Picassent. Allí viuen “tancats a l’Alter”, i el primer que ens pregunten és què passa “fora”. Vicent Alonso ha començat les col·laboracions a eldiario, després d’uns anys de silenci, i porta en aquell xalet una vida retirada, junt amb la seua dona Anna Montero. “Ací som molt feliços. En aquesta colònia... És molt tranquil i no ens molesta ningú”, diu Vicent, que al principi s’havia mostrat una mica reticent a l’entrevista. Entenc la molèstia, o la incomoditat que puguem causar. El vent bufa amb força, és un dia gelat i rúfol, i què busquem exactament? Quina necessitat hi ha d’aquesta tafaneria, d’endinsar-te en la vida privada i íntima de les persones, i de mostrar-la, de vegades amb aquella alegre despreocupació periodística que ratlla allò indecorós?

Per tant, a l’inici, note aquesta tibantor, fins i tot recel, al que puga després explicar. I parlem d’inanitats: quan arribem al xalet uns jardiners estan escatint una garrofera, i Vicent m’explica que és borda. Jo li replique que no ho és, si no que és un mascle, perquè les garroferes són arbres dioics, amb mascles i femelles, i gràcies a ells, als mascles, les femelles produeixen garrofes. Anna exclama que ja tenen un altre home a casa, i riu, i amb aquell comentari, no sé si feliç, trenquem el gel dels primers minuts. “També li diuen garrofer jueu, perquè no fa fruit” explique jo, per tal de seguir bufant sobre el foc iniciàtic i incert de la conversa. “I Cavanilles, a les Observacions, s’exaspera que els llauradors els tallen i deixen ‘a las hembras viudas’”.

Entrem en la casa. Aquell garrofera ja no dona més de sí. Es fa un breu silenci, ningú no sap ben bé per on començar. Pregunte si escriuen junts, i Anna contesta que de cap manera, que cadascú té el seu cau, i que són incapaços de compartir l’espai, ni tan sols per a llegir. Pugem una escala i entrem en l’estudi de Vicent, amb una llarga taula, i unes prestatgeries, on hi ha diverses edicions dels Assaigs de Montaigne. En una paret lliure pengen una sèrie de retrats, de vàries mides: Ravel, Bertran Russell, Marx, Kant... I en un lloc destacat Baudelaire. “Alguns eren de mon pare”, explica Anna. Son pare era professor de Filosofia, i va recórrer bona part d’Espanya durant la seua promoció acadèmica, arrossegant la família en cada destí. Sempre resulta interessant descobrir els mites d’un escriptor, els espills en els quals vol emmirallar-se. També hi ha una fotografia, en aquella nodrida galeria, del pare d’Anna, el professor Fernando Montero. “Va ser professor meu de filosofia, i fou ell qui em va animar als estudis filosòfics”, explica Vicent, obrint els ulls. I postil·la: “I això fou abans de conèixer Anna!”. Un professor mai no sap on acaba la seua influència, escriu Henry Adams. I, certament, té raó.

Li pregunte com van les edicions de Montaigne. Em mostra un volum ple de post-its grocs adherits a les pàgines: “Tinc moltes correccions a fer... Però l’han reeditat sense advertir-me!”. La traducció dels Assaigs de Montaigne és una gesta majúscula, de la qual Vicent pot estar ben satisfet. No era gens fàcil traslladar aquell francès renaixentista a una versió amb cap i peus, llegívola i creïble. Vicent és poeta i assagista, a més d’un extraordinari traductor. Tanmateix, com que va emprar la variant occidental (això és, el nostre valencià), va rebre algunes critiques a Barcelona. “El que jo buscava precisament és que una editorial catalana publicara aquest Montaigne en la versió valenciana...”, s’explica Vicent. “Ho podria haver publicat 3i4, però ho va fer Proa, i aquesta és la gràcia”. Anna Montero comenta que ella entén els comentaris dels catalans, que se’ls fa estrany llegir un clàssic en una variant lingüística que no és la seua. “És com anar al cinema a França, i veure una pel·lícula de vaquers on els indis parlen en francès”. No sé, no veig on està el problema. Però la veritat és que a Joan Francesc Mira li va ocórrer alguna cosa semblant amb la traducció de la Divina Comèdia: el lector estava avesat a la versió de Sagarra i quan va llegir la valenciana li va sonar estranya. “Jo també vaig escriure un article on deia que ‘Sagarra era Sagarra’... Article que no li va parar gens bé a Mira”, recorda Vicent.

Ja ho imagine. Els autors invertim molt d’esforç en els nostres textos, furtem moltes hores a la son, o a la família, per tal d’aconseguir aquella excel·lència, per tal de poder tocar el cel amb la punteta dels dits. I quan desprès d’aquells esforços, tan poc recompensats per altra banda, hi ha algun comentari negatiu, o tan sols poc apassionat, ho sentim com un greuge. El propi Vicent ho convé: “Algun dia s’haurà d’estudiar com vàrem portar tot allò a terme... Per exemple, ara s’ha traduït El meu cor al descobert, de Baudelaire, en versió de Pere Rovira, i l’han venut com la primera traducció al català... I, tanmateix, el vaig traduir fa molts anys, fou una de les primeres traduccions que vaig fer, quan era un complet amateur, publicada en l’editorial Albatros. I, malauradament, en la introducció que escriu Rovira no es diu res de la nostra primera versió”. Tinc una gran admiració per Pere Rovira, els seus dietaris em semblen plens de vida i de literatura. “Potser no ho sabia”, propose jo. “Potser no”, accepta Vicent. Aleshores Anna recorda com ells varen traduir els Petits poemes en prosa de Baudelaire, i com Jordi Llovet va escriure un article molt dur contra ells, recordant que hi havia una traducció prèvia d’Agustí Esclasans. “No ho sabíem”, explica Vicent, “ni tampoc l’editor de Llibres del Mall, Ramon Pinyol, que ens la va publicar. De tota manera, està per estudiar com, en general, s’ha aconseguit arribar a aquesta normalitat cultural. Tots els esforços i equilibris que hem hagut de realitzar, tots els entrebancs que hem hagut de superar... I, en canvi, veig a la joventut molt queixona, sols pensen en triomfar!”.

Es fa un silenci. Vicent té la sensació d’haver parlat massa, i algunes preguntes que li faig en aquest darrer sentit (qui està queixó, conta’m!) evita contestar-les. Es posa a la defensiva, i fins i tot m’etziba que no es refia de mi. Ja fa bé. De segur que si m’ho conta ho escriuré, doncs no crec (ni, en general, no admet) en l’off the record. I, tanmateix, què tem? I què li importa? Em sobta aquesta reticència a parlar obertament, a, diguem-ho d’una manera baudeleriana, descobrir-me el seu cor. Es manté alerta tota l’estona, les orelles dretes.

Baixem a l’estudi d’Anna, que es troba en l’antic garatge de la casa, a ras del jardí. Allí llueix la taula d’escriptori, antiga i elegant, del seu besavi, metge de Godelleta. I una biblioteca, on en primer terme hi ha el Dietari de Gimferrer. Comente l’opinió de Gustau Muñoz, en la darrera entrevista del Cau de lletres, on deia que hi ha un excés de dietaris i que al final resulta embafador tanta petulància intel·lectual. Vicent prem els llavis i finalment contesta que no està gens ni mica d’acord, i que hi ha molta mena de dietaris. Ell, de fet, està acabant d’enllestir un. Li faig veure que hi ha dietaris on el jo pràcticament és invisible, i que és més un recull de textos dispersos que un vertader dietari. Que falta la vida, els temors del creador, les seues manies, dificultats i desamors, i, sobretot, la seua quotidianitat. Anna comenta que potser la quotidianitat no té res d’interessant. Podria ser, dic jo, però aleshores que no escriga un dietari. Pose, per exemple, el Journal dels Goncourt, ple d’idees, de descripcions, d’aforismes, del dia a dia parisenc, de retrats i de mala llet. I també pense en El quadern gris, on la quotidianitat ho és tot.

Aleshores Vicent se sincera: “Sol sé fer dues coses: escriure i fer pa”. M’explica que és fill de forners, i que en molts sentits la seua biografia recorda a la de Vicent Andrés Estellés, el poeta forner de Burjassot. “Encara que dubte molt que ell sapiguera pastar”, riu. Vicent va nàixer a Godella, i durant una estona parlem dels seus records d’infantesa, pels voltants del mas de Donday. Al preciós poemari Del clam de Jasó recrea aquell forn patern: “Vaig nàixer una vesprada de maig, quasi al bell mig del segle que ara s’acaba. De l’infant que fou, ben poca cosa recorda: els tocs d’albat, el tarquim d’una bassa d’estiu que encara se l’engoleix ben dolçament les nits d’insomni quan creix el pa als clavillers mentre els garbons cremen la primera calfor i a la boca del forn s’observa el joc de l’escombrall, que l’enamora”. Li pregunte si encara fa pa i em diu que sí, i ens demana que el seguim. Fora, al jardí, té un gran forn de llenya, on a més del pa també prepara arrossos. I una mica més enllà, hi ha una horteta d’ús per a la casa, on ara despunten unes faves.

El vent bufa amb força, i Anna assegura que en aquell indret ho fa d’una manera especial. Una acàcia s’ha quedat per podar, els jardiners ho han deixat per a un altre dia. La garrofera mascle fa millor cara, després de derronyar-li algunes branques seques i malaltes. Pense que allí tenen la seua petita arcàdia, envoltats pels llibres i retirats en un silenci covat, ple de veus de la memòria. I viuen feliços les hores, a l’espera d’altres presències o de la lenta eclosió de la claror.