Dijous passat, de matí, jo estava a la serra d'Espadà amb un amic comú, Edelmir Galdón, quan em va telefonar Vicent Raga. Volia dir-me que estava contagiat de coronavirus. Parlàrem tant com ens va permetre el vent i de vesprada, ja cadascú a sa casa, vam reprendre la conversa, llarga i cordial com sempre. Per un acord tàcit, començàrem per allà on no cremava. La geografia, per exemple. Em va descriure el castell de Gaibiel, ja que m'havia trobat en aquell terme i s'interessà de seguida per mi, sens dubte per impedir que jo m'interessés de seguida per ell.
El coneixement directe del país havia estat motiu entre nosaltres de moltes converses. Per raons familiars, ell tenia grans records, potser primicers i infantils, dels paisatges de l'Albufera i de Sueca. No són llocs que jo desconega. Ocasionalment, cap al 1998 i alguns anys després, havíem coincidit a la Cerdanya —ell i la seua família a Enveig, amb els fills menudíssims, jo amb els meus bastant més grans, a Angostrina. Ens recomanàvem itineraris i guies o mapes. Compartírem, ni que fos en la conversa, una gran curiositat cognitiva, visual, sobre el territori.
Tenint això al cap, sens dubte, s'interessà dijous passat, de vesprada, pels llocs on m'havia sorprès caminat pel matí —li n'havia enviat alguna foto pel mòbil: trinxeres republicanes de la Guerra Civil; em respongué amb la icona d'un puny tancat i enlaire. Comentàrem un llibre amb textos de Joan Fuster en què treballa Salvador Ortells i pel qual estava molt interessat seguint les nostres informacions. Em contà la peripècia del contagi i declarà que emprenia la nova situació amb serenitat. El to de veu ho manifestava així, encara que en acomiadar-nos ens deguérem notar mútuament l'emoció continguda. Després tot es va precipitar. Un missatge posterior meu, ja no el va poder obrir.
He començat amb un record pròxim. Continuaré amb uns altres, bastant més llunyans.
Ens vam conèixer, si no abans, cap al 1974. Jo treballava en una editorial de València, que incloïa en el trist catàleg inicial una col·lecció sufragada i orientada per Vicent Raga, crec que per una desinteressada aportació familiar. Estava dedicada a traduccions al català de textos assagístics breus de caire clarament marxista, o quasi, però no polític en el sentit pla de la paraula, ni propagandístics: Habermas, Lunatxarski, della Volpe, Lu Hsun... En la tria de qui dirigia la col·lecció es podia descobrir una amplitud de visió pròpia d'un jove intel·lectual culte, amb un notable coneixement de llengües i de novetats culturals, que tenia el propòsit d'obrir des del País Valencià uns pols d'interès innovadors i gens localistes, en algun sentit continuadors dels que havia iniciat a la ja desapareguda editorial Garbí Josep Lluís Blasco traduint Ayer o Althusser. De fet, el mateix Raga va traduir per a la col·lecció que pagava personalment un altre assaig d'Althusser. Parle dels anys que connecten les dècades de 1960 i 1970: conseqüències del Maig de 1968, certesa evident que Franco no podia durar, etc. Raga havia estat, abans de poder impulsar aquesta iniciativa, membre de les Joventuts Comunistes (del Partit Comunista d'Espanya, PCE), quan era estudiant de l'Ensenyament Secundari, i per això víctima d'una detenció que, en el seu cas, no va ser tan cruel com per a altres de la mateixa caiguda —un dia em contà que influències familiars havien propiciat una solució més breu i menys traumàtica. Benito Sanz parla d'aquell cercle de joves, en algun dels seus llibres.
Després d'haver patrocinat aquella col·lecció de quaderns, Raga deixà de fer-ho —ho sé per testimoni de Joan Fuster—, atès que els propietaris de l'editorial havien comès algunes indelicadeses econòmiques en favor propi, quan havien de presentar al patrocinador les factures d'impremta.
Tot això és passat, de fa vora mig segle, que Vicent Raga recordava amb humor, coneixent els personatges. En qualsevol cas, la circumstància d'intercanviar amb ell cap al 1974 unes xerocòpies o unes galerades d'impremta, de comentar-les, de parlar dels autors, va fer que ens coneguéssem i ens féssem amics.
Aquest vincle de cordialitat, cada vegada més estreta, i de vegades confidencial, ha durat sense fissures ni trencaments fins ara mateix. Potser per una afinitat de caràcters i de maneres de portar la relació amb els altres, que va desaparèixer de les relacions interpersonals fa massa temps. I en això confessaré que, si n'hi ha cap mèrit no era meu. Amb ell jo no parlava el llenguatge que m'era habitual amb altres amics. Tal vegada hem dit d’alguna persona en una conversa que era —com diré?— un miserable. Però no era freqüent. El dicteri fill de puta, com uns altres pareguts, tan sovintejats en la parla local, no formava part del nostre lèxic. Tot i que potser, de vegades, aplicàvem qualificatius no menys forts a X, a Y, o a Z. Tots els episodis polítics que hem vist en tants anys, ens oferiren moltes possibilitats de dir entre nosaltres allò que recomanava Unamuno: “¿Tropezáis con uno que miente?, gritadle a la cara: ¡mentira! ¿Tropezáis con uno que roba?, gritadle: ¡ladrón!, y ¡adelante!”.
Raga ho va dir a la cara un dia a Francisco Camps topant-se'l pel carrer. Jo no m'hi hauria atrevit.
A partir de la coneixença, vam continuar tractant-nos i parlant. Quan ell treballava a la Conselleria d'Educació i Cultura, sobretot quan va ser assessor del conseller Antoni Escarré. També, en la revista Caràcters, on va ser un col·laborador i un assessor valuós. I en un pas seu, massa curt, per Bancaixa, com a responsable de publicacions, probablement per iniciativa d'Emili Tortosa, frustrat per interessos massa personals d'altres, que Raga considerava intromissions. Sempre em va informar també, i de vegades va comptar amb mi, en iniciatives editorials que va llançar abans de la crisi econòmica dels primers anys d'aquest segle.
En qualsevol cas, els vincles que em vénen al cap i al cor, ara mateix, amb l'amic desaparegut, es relacionen sobretot amb Joan Fuster, Vicent Ventura, Josep Iborra, Josep Garcia Richart i Josep Palàcios. Els darrers mesos, quan parlàvem ell i jo, sempre apareixia en un futur que volíem immediat la possibilitat d'anar junts a Sueca i parlar amb Palàcios.
És un cercle que Vicent Raga va conèixer bé i que no tenia res a veure amb una tertúlia. Recorde molt bé com va llançar a un contenidor de paper un llibret que amagava sota el títol agressions contra amics nostres, digníssims. Va ser a Almussafes el 2012, eixint d'un acte convocat per l'Ajuntament arran del cinquantenari de Nosaltres, els valencians, en què jo havia d'intervenir i Raga tingué l'amabilitat de dur-me en cotxe, també per poder parlar abans i després. Un dels poquíssims assistents, en un municipal saló enorme i enormement buit, va tenir l'amabilitat de preguntar-me què pensava de la hipotètica independència de Catalunya, que Convergència impulsava just en aquell moment a banderes desplegades —d'entrada amb banderes. La meua resposta va ser molt clara. De tornada cap a València, vam poder lamentar-nos —catalanistes com érem els dos: ho havíem estat i ho hem continuat sent— davant de tantes collonades que han esdevingut catastròfiques per a reivindicacions de cultura essencials, i no sols culturals, que formaven part inseparable de la nostra experiència vital i intel·lectual. De la nostra idea, al capdavall, dels Països Catalans en el futur.
Raga va tenir amb Fuster una relació distingida i de molts anys. Ara, una cosa era ser bon amic i poder parlar amb llibertat i respecte de tota mena de qüestions, i una altra tenir i aprofitar una mica —simplement una mica—d'influència política per donar suport a Fuster —o a Juan Gil-Albert i altres— en els darrers anys d'unes vides castigades pel franquisme. Raga va fer fins on va poder aquestes operacions per simple voluntat personal, per una visió clara del que calia fer perquè el pobre país no fos tan ingrat. Altres no feren el mateix.
En el cas de Fuster, Raga es va ocupar àmpliament, amb la col·laboració de Josep Palàcios, perquè l'assagista fes una cessió de la seua important biblioteca a la Generalitat a canvi d'una pensió per als anys que li quedaven de vida. L'acceptació de Fuster exigia un canvi del testament que havia signat molts anys abans. Ell hi estava ben disposat, però la mort el va atrapar pel camí. Així, per desgràcia, no es va poder impedir que el mateix editor que havia distret simpàticament uns duros a Vicent Raga molts anys abans continués beneficiant-se d'una confiança que Fuster li havia retirat, amb bons motius, com a mínim des del 1986.
Tinc la convicció moral, després de tantes converses, que Vicent Raga hauria estat d'acord amb la publicitat que faig de fets que ell, més discret que jo, només relatava en converses. Més discret que jo, moltes vegades m'havia animat a no callar-los. Ara li faig cas, amb el sentiment d'haver perdut un bon amic. Si parle en primera persona és per una manera de narrar, que ara mateix no podria ser impersonal.