El darrer Carlo Ginzburg

Cada nou llibre de Carlo Ginzburg és un esdeveniment.  Aquest historiador singular -un dels més coneguts historiadors italians i gran impulsor d’un corrent historiogràfic sovint associat amb el seu nom, com és la microhistòria- aporta volum rere volum, llibre rere llibre, indagacions estimulants i pertinents. Nascut a Torí el 1939, Carlo Ginzburg és fill de Natàlia Ginzburg -la llegendària narradora que encara enlluerna els seus descobridors tardans- i de Leone Ginzburg, un heroi de la lluita antifeixista. Natàlia, abans de prendre el nom del marit, era Levi. De la família de Carlo Levi, i de Giovanni Levi.

Un dels llibres més famosos de Carlo Ginzburg és El formatge i els cucs, traduït a la nostra llengua per Publicacions de la Universitat de València (PUV). L’univers mental, la idea del món que es feia un moliner del segle XVI, Menocchio, hi és analitzat amb perspicàcia, amb un mètode sui generis, que permet descobrir en una història concreta i localitzada les pistes de corrents i tendències més generals que ajuden a entendre un món allunyat en el temps. Aquest recerca va suscitar un interès extraordinari i va contribuir a donar-li gran renom a escala internacional.

 Altres estudis de Carlo Ginzburg havien tractat sobre els benandanti, una mena de tradició popular al Friül del segle XVI. L’heretge Menocchio, perquè fou sotmès a un procés i per això se’n conserven documents, els benandanti (visionaris que podrien ser considerats una supervivència del xamanisme), el Sàbat de les bruixes al començament de l’època moderna a Europa (les caceres de bruixes), el cas vidriós de l’historiador Adriano Sofri, acusat de complicitat amb el terrorisme de les Brigate Rosse i empresonat, la teoria de la història (l’anomenat “paradigma indiciari”), són alguns dels grans temes que han merescut l’atenció de Ginzburg. Un historiador complet, imaginatiu i original, que ha desenvolupat una prolongada tasca acadèmica a les universitats de Bolonya, Harvard, Yale, Princeton o la Scuola Normale Superiore de Pisa.

Per alguna raó, Carlo Ginzburg ha estat particularment llegit, estudiat i reivindicat a València. De primer a la revista debats, de la mà de Màrius Garcia Bonafé. Després a la revista Afers, amb Vicent Olmos, que també va impulsar, juntament amb Antoni Furió, la traducció d’El formatge i els cucs a PUV. I de manera particular, en raó del seu treball en col·laboració, per Anaclet Pons i Justo Serna, que li varen dedicar tot un llibre: Cómo se escribe la microhistoria. Ensayo sobre Carlo Ginzburg (Universitat de València-Editorial Cátedra, 2000). Un llibre, val a dir-ho, que ha esdevingut la referència clau sobre l’historiador i la seua obra.

Doncs bé, el darrer llibre de Ginzburg, que acaba d’aparèixer a Itàlia, a la col·lecció “Saggi” de la fabulosa editorial Adelphi, es titula Nondimanco. Machiavelli, Pascal. El mateix autor explica, una mica, inicialment, la inspiració o l’objectiu que cercava amb aquest llibre: “Nondimanco comença afirmant que Maquiavel aprengué de la casuística medieval a reflexionar sobre la norma i l’excepció, i acaba analitzant la polèmica acarnissada de Pascal contra la casuística. Ara bé, què ens permet pensar conjuntament Maquiavel i Pascal? La resposta és: la teologia política -un concepte que el lector associarà immediatament a Carl Schmitt...”

Una bona manera de començar, diríem. L’excepció i la regla, el cas concret i la norma abstracta, la mirada inquisitiva de Maquiavel i la fúria sobirana de Pascal contra les excepcions oportunistes (que associava a la casuística hipòcrita dels jesuïtes). Un gran tema. Amb aplicacions sorprenentment actuals i pertorbadores, relacionades amb la bioètica, per exemple. Normes generals, lleis absolutes i obligatòries en tota circumstància i situació? O bé anàlisi cas a cas i decisions ad hoc?

El passat torna a ser present. El recull d’assaigs de Carlo Ginzburg, alguns reescrits, altres inèdits, incideix en una problemàtica històrica, tractada amb una erudició aclaparadora, que té un reflex o una prolongació directa en situacions, debats i perplexitats actuals. Vet ací la utilitat i la justificació de l’historiador, que ens situa en el flux del temps, fet de canvis i ruptures, però també de continuïtats que cal saber identificar.

 Maquiavel és vertaderament inesgotable. En aquestes pàgines aprendrem moltes coses sobre un dels pares de la modernitat europea. Llegint Maquiavel no es pot evitar ben sovint pensar de quina manera s’escurcen els límits del temps. Perquè sona d’una actualitat sorprenent, en el fons però també en la forma, en el llenguatge precís, directe i esmolat que fa servir... Passa el mateix amb algunes pàgines d’Erasme, com a l’Elogi de la follia, per exemple. Tomben de tos, perquè semblen escrites ahir mateix, i adreçades contra la supèrbia, la presumpció, la vanitat i la buidor de tants personatges actuals que ens vénen de seguida al cap.

L’erudició immensa de Carlo Ginzburg depara un plaer intel·lectual de primer ordre, sobretot, és clar, per als amants de l’erudició, del detall, de les genealogies, dels noms ignots, de les obres perdudes recuperades, dels arguments amagats que tornen a la vida. A les pàgines d’aquest nou volum del fundador de la microhistòria s’hi fan consideracions i s’expliquen històries al voltant de la formació de Maquiavel, de Maquiavel i la filosofia medieval, Maquiavel i Galileu, Maquiavel i la censura... lectures coetànies i actuals del florentí, les concomitàncies i les distàncies amb Pascal, associacions sorprenents. I un fil conductor trenat amb l’astúcia teòrica, la imaginació epistemològica i l’altura moral d’un historiador que ens interpel·la. Que sap “llegir entre línies” i descobrir connexions improbables però a la fi convincents.

Per a llegir de nou Maquiavel, per a redescobrir-lo, més enllà dels tòpics absurds (el maquiavel·lisme i la resta), per a desxifrar una mica més una història intel·lectual de vegades abstrusa, però decisiva, que va donar forma a la radical novetat cultural i social que fou l’Europa de la primera modernitat, o de la modernitat incipient, el darrer Carlo Ginzburg és tota una fita. Maquiavel, Pascal, Erasme, Montaigne, Joan Lluís Vives, entre alguns altres, els pioners d’una manera de veure el món que tindria un gran futur. Amb arrels antigues, però posant les bases d’una inflexió intel·lectual i moral que obriria les portes a la modernitat. A l’Europa que hem conegut.