El nou desordre internacional

Tenia molta raó qui va afirmar que de vegades la història s’accelera. Som testimonis d’un d’aquests episodis de canvis vertiginosos d’escenari, de girs inesperats en el guió. Sí, el president dels Estats Units Donald Trump va complint el seu programa electoral i per tant cap sorpresa. És cert, algunes de les coses que diu i fa tenen precedents en la història del seu país, com ara el rebuig a la immigració, la Doctrina Monroe, l’aïllacionisme, girar l’esquena a Europa i els seus embolics, un nacionalisme ultrancer, la prepotència i el punt de grolleria. La recent actitud mafiosa davant Zelenski  a la Casa Blanca ha espantat l’opinió internacional. D’altra banda, en el terreny intern comença a fer estralls la política de no inclusió, i episodis de retallada de llibertats que no sabem fins on arribarà. No es pot oblidar, pel que fa als Estats Units, l’època del macartysme. Tampoc que als anys seixanta hi hagué un debat molt seriós, en el qual participà Hannah Arendt, sobre si el país podria derivar cap a una forma de totalitarisme. 

 Tot allò semblava en principi superat... Ara l’estupefacció del món civilitzat davant les actituds i les accions de Trump en menys de dos mesos és descomunal. No ja entre els sospitosos habituals, sinó entre persones i en ambients moderats i conservadors europeus de tot pelatge. I segurament no tan sols europeus.

En poc temps han passat coses “que no podíeu imaginar”, d’aquelles que generen incredulitat. Però que són certes i fefaents. Com en la novel·la de Philip Roth, un president amic dels totalitaris i aspirant a formar part del club, ha triomfat. A la seua vora té un magnat de les xarxes socials, la IA, els cotxes futuristes, els satèl·lits de comunicacions i els viatges a Mart. Que a més vol esbudellar l’administració pública, és a dir, els serveis als ciutadans i les eines de control i regulació, desafiant les lleis i els jutges. Els seus amics? Els il·liberals europeus com Orbán, Abascal, Milei, l’extrema dreta (tan perillosa) d’Alemanya, Meloni i Netanyahu. “Pels seus amics els coneixereu”, diu una dita evangèlica apòcrifa... Ha desbaratat l’aliança atlàntica, que data del 1941, quan EUA i la Gran Bretanya segellaren un pacte estratègic contra l’Alemanya nazi, precursor de l’ONU, l’OTAN i l’ordre internacional de la postguerra, basat en tractats internacionals, dret reconegut, contenció, respecte de la sobirania aliena, Tribunal Penal de la Haia, descolonització, etc. Bé que amb un període dur de guerra freda, que a poc a poc, i per fases, es va resoldre, i malgrat que les bones intencions sobre el paper sovint no es complien -intervencions, promoció de colps d’estat, la guerra de Vietnam, etc. Però quan es proclamen normes i valors fundacionals, acaben generant una dinàmica diferent: tenen una dimensió performativa.

D’entrada, Trump ha fet un gir brutal en relació a Ucraïna i s’ha alineat amb Rússia, a qui no vol considerar -contra tota evidència- el país agressor. Demana 500.000 milions de dòlars en concepte de compensació per l’ajuda prestada, que haurien d’eixir de l’explotació dels recursos miners (minerals escassos o estratègics) del país. Ha posat Europa als peus dels cavalls. Anuncia amb bombo i platerets la imposició d’aranzels per capgirar la globalització. Reivindica Groenlàndia, amenaça Canadà i Mèxic. De vegades demana també Islàndia i el Canal de Panamà. Amenaça amb bombardejar Mèxic, per castigar els càrtels de la droga. I dona suport sense fissures a Netanyahu, fins al punt que proposa consumar una mena de neteja ètnica, amb un biaix d’operació immobiliària, a la Franja de Gaza.

Ja s’ho faran, sembla pensar Trump respecte dels europeus, socis comercials i aliats estratègics durant dècades, tan indecisos, tan ben educats i tan desunits... El seu món és un altre. És el de les potències emergents amb règims autoritaris o totalitaris o de democràcia limitada, com la Xina, Rússia, els BRICS, els estats àrabs rics en petroli. La democràcia? Els drets humans? La llibertat de les dones? Els acords internacionals? Res, home, res. De vegades se’l presenta com una mena  de clown inconscient i absurd, però no és el cas. És exponent de la confluència de forces profundes: l’Amèrica rural i perifèrica que es sent marginada i decadent, els nous magnats mil-milionaris que cavalquen sobre les tecnologies més innovadores, i un  món de capitalisme desfermat i poders amnèsics i somnàmbuls, cecs a les ensenyances de la desgraciada història del període 1914-1945.  Com ha escrit Shlomo Ben Ami: “La forma d’actuar de Trump no és gens encomiable: el seu és un món de Machtpolitik, en el qual l’expansió territorial esdevé el dret hobbesià de les potències més fortes, ja siga Rússia en el cas d’Ucraïna, Estats Units amb Canadà i Groenlàndia, la Xina amb Taiwan o Israel amb les terres palestines.”

Amb més perspectiva temporal es podrà calibrar de manera més precisa i exacta la lògica sistèmica, nacional i geopolítica del que està succeint davant els nostres ulls, en viu i en directe.  Com ara l’ascens d’un populisme d’extrema dreta ideològicament informe i confús, però amb denominadors comuns: la internacional reaccionària. Hi ha malestar, sí, por al futur, també. Però no una crisi social i política abismal com la dels anys vint i trenta del segle passat, el desastre posterior a la Primera Guerra Mundial i la depressió econòmica  que seguí al crack del 1929. El que es viu, d’altra banda, no és tant una mostra de fortalesa del gegant americà sinó tot el contrari: la retracció cap a una política suïcida de tancament i egoisme nacional i lliurament al govern de les corporacions en un context de por a la pèrdua de la supremacia que havia exercit durant tot un segle. La política de la por sempre és mala cosa. De moment Estats Units sacrifica les fonts de la seua legitimació nacional i internacional i fa malbé les relacions amb els socis i aliats més segurs amb què pot comptar. Desarbora un ordre internacional d’aspiració pacífica, legal, negociada i acordada, basat en les lliçons extretes del pitjor període de la història contemporània i d’un context de proliferació d’armes nuclears. Tot això tindrà conseqüències i generarà contracolps i contra-tendències també poc imaginables ara mateix.

Tot està relacionat: les deportacions i la persecució dels immigrants (de moment els sense papers), les amenaces a altres països, els anuncis expansionistes, l’allunyament d’Europa, l’abandonament d’Ucraïna, l’acostament a Putin, els aranzels proteccionistes, el suport incondicional a Netanyahu, la barra lliure a les grans empreses tecnològiques, el sabotatge de les relacions internacionals i el multilateralisme, la campanya de desprestigi de les agències de l’ONU, la promoció de l’armamentisme, i un llarg etcètera. Amb perspectiva històrica s’entendrà millor aquest caos d’aparença irracional. Però ja ara cal començar a alçar dics de contenció davant una dinàmica que -si mirem la història- amenaça amb la catàstrofe. Una catàstrofe imprevisible, i en tot cas una regressió en el procés de civilització. Si l’imperialisme era l’estadi superior (i últim) del capitalisme, el trumpisme és l’estadi superior de la ceguesa política, la indigència intel·lectual i la barroeria personal. La clau serà, previsiblement, l’oposició democràtica interior, el funcionament o no dels famosos “controls i contrapesos” de l’ordenament constitucional  i el comportament ulterior de l’economia. I potser sobretot les relacions amb la Xina, que segons com podria veure’s autoritzada a envair Taiwan, com va fer Rússia amb la península de Crimea i el Donbás. I llavors, torna a començar.