Ana María va salvar tres vides després de la seva eutanàsia
LLEGIR EN CASTELLÀ
Es va acomiadar de la seva família amb temps, i dels seus dos fills de nou a l'UCI, abans d'entrar a la sala d’operacions, sabent els tres que era un adeu definitiu. Va ser fa poc més d'un mes. Ana María hauria complert 63 anys onze dies després i la seva neta celebraria el setè aniversari dies més tard, però no va voler esperar perquè no hi havia motiu per a celebracions des del diagnòstic i el ràpid avanç de la malaltia. El seu desig era morir dignament, una decisió tan clara com la de ser donant. Aquest mateix dia, tres persones anònimes van tenir una segona oportunitat vital en rebre un òrgan seu.
Ana María Ferriol va ser diagnosticada d'esclerosi lateral amiotròfica (ELA) fa un any. Coneixia les seves conseqüències perquè va veure apagar-se la seva amiga per aquesta malaltia. Ara era ella qui les patia en el seu organisme amb passes de gegant. “Va començar sense poder pronunciar l'erra i al cap d’un mes ja no podia parlar. En un mes més li resultava impossible menjar. Sabia com es deterioraria perquè ja ho havia vist. El següent seria una traqueotomia i després sobreviure connectada a una màquina per respirar”, explica el seu fill Daniel. “Se sentia atrapada en un cos mort i ella no volia viure així”, afegeix. Perquè Ana María tenia plena consciència i va demanar ajuda per morir comunicant-se amb una tauleta quan la seva veu ja no responia.
Havia combatut les ensopegades de la vida amb fortalesa. Amb 16 anys va tenir el seu fill Daniel, es va casar amb el pare i sis anys després va donar a llum al petit. “És ella qui ens va treure endavant. Es preocupava de tots i mai no la vaig sentir queixar-se. Per treure's un extra feia guàrdies nocturnes, al matí tornava a casa, es dutxava i tornava al seu treball a fer el seu torn”, explica Daniel. Ana María va estar lligada a la sanitat com a administrativa al servei de Medicina Interna d'un hospital privat de Palma durant 25 anys.
En 2012 va tenir un altre cop de salut del qual miraculosament va aconseguir sortir. Va patir un vessament cerebral aparentment lleu, però va ser ingressada a l'UCI i a la nit es va agreujar el seu estat. Van haver de sotmetre-la a una cirurgia i va quedar a la unitat de pacients crítics durant dos mesos en coma induït “perquè no podien tancar-li el crani” per la seva lesió cerebral. Quan van poder intervenir-la, amb un pronòstic de recuperació incert, la pacient va despertar en perfecte estat. “El doctor Velasco li va salvar la vida”. Aquest nom propi tornaria a ser important a la vida d'Ana María 13 anys després.
Al cap d’un mes ja no podia parlar. En un mes més li resultava impossible menjar. Se sentia atrapada en un cos mort i ella no volia viure així. És ella qui ens va treure endavant
El retrobament es va produir quan la cruel malaltia degenerativa la va empènyer a plantejar-se, no sols l'eutanàsia, sinó també la donació d'òrgans. Ella va tenir clar que volia donar la màxima utilitat al seu decés, potser animada per la coincidència que la seva parella és trasplantat renal. I així va ser com va marxar i va donar esperança a altres tres pacients, que han sobreviscut o millorat les seves condicions gràcies al seu fetge i els seus ronyons.
“La donació amb mort assistida és un acte de tremenda generositat. A mi és un dels procediments que més m'han impactat en la meva experiència professional pel grau de proximitat, intimitat i empatia que establim amb aquests malalts”, assenyala el doctor de medicina intensiva Julio Velasco, coordinador de Trasplantaments de l'Hospital Universitari Son Espases de Palma, el mateix que havia salvat la vida d’Ana María fa més d'una dècada. “Entrem en la seva història personal, anem a casa seva, parlem amb ells i els seus familiars… Ana María em va mostrar fotos seves de jove, em va contar sobre el seu marit pescador, em va agafar la mà, em va fer bromes… s'estableix una relació que t'afecta”, explica Velasco, coordinador de trasplantaments des de 1989, la qual cosa el converteix en el càrrec hospitalari d'aquest tipus més antic d'Espanya.
La donació amb mort assistida és un acte de tremenda generositat. A mi és un dels procediments que més m'han impactat en la meva experiència professional pel grau de proximitat, intimitat i empatia que establim amb aquests malalts
154 donants després d'eutanàsia
La donació d'òrgans a partir d'eutanàsia és molt recent a Espanya, lligada a l'aprovació de la llei orgànica 3/2021, que ha despenalitzat l'ajuda mèdica per morir en majors d'edat “per causa de patiment greu, crònic i impossibilitant o malaltia greu i incurable, causants d'un sofriment intolerable”. Des de l'entrada en vigor de la norma fins al tancament de 2023, es van atendre 1.515 sol·licituds de prestació d'ajuda per a morir, de les quals es van aplicar 697, la qual cosa representa el 46%, segons l'últim informe del Ministeri de Sanitat, presentat amb un any de retard i sense dades de 2024. Sí que n'hi ha sobre donacions d'òrgans després de mort assistida. Des de la seva legalització fins al 31 de desembre de l'any passat, hi ha hagut 154 donants morts per eutanàsia, que han possibilitat trasplantaments a 442 pacients en llista d'espera, la qual cosa ha suposat multiplicar per tres el nombre de receptors. Del total, 197 han estat nens, el 44'6%, segons l'Organització Nacional de Trasplantaments (ONT).
L'increment de la donació ha anat paral·lel a l'augment d'aquesta mort voluntària. En 2021 va haver-hi set donants per aquesta via, que van passar a 42 en 2022, altres 22 en 2023, i 63 en 2024. Gràcies a ells, altres persones han pogut sotmetre's a trasplantament: 239 de ronyó, 92 de fetge, 71 de pulmó, 23 de cor, 13 de ronyó i pàncrees combinat i quatre de ronyó i fetge.
A l'entrevista inicial, una vegada sol·licitada l'eutanàsia, la metgessa de cures pal·liatives Catalina Rosselló informa sobre la possibilitat de donació d'òrgans. “No es tracta d'incitar-los, sinó d'oferir-los l'oportunitat, perquè de vegades no ho han pensat i qui ho decideix se sent bé perquè dona resposta als seus valors i aquesta solidaritat aporta un sentit més complet a la seva decisió de morir”, exposa la doctora. En aquest cas, els pacients han de saber que no podran morir a casa, sinó que hauran de fer-ho en un centre hospitalari, on ella continuarà assumint la transcendent missió de l'acompanyament.
“Cal diferenciar entre l'eutanàsia, en la qual el malalt no ha arribat al final de la seva vida, però no vol seguir perquè no vol sofrir més i sap que el seu estat és irreversible i demana ajuda per acabar, de la sedació pal·liativa, que és quan sí que està en estat terminal i en aquest cas el metge li dona l'opció de subministrar-li tractament per a reduir la seva consciència i alleujar el seu sofriment en el moment de la mort. I una altra situació diferent és el rebuig al suport vital, quan algú sap que la seva situació és irreversible i vol que el desenllaç es produeixi renunciant a més intervenció mèdica”, matisa la sanitària.
Quan hi ha prestació d'ajuda a morir, l'extracció sol ser multiorgànica i s'executa amb processos molt específics perquè implica dos procediments independents: la mort assistida i la donació, però que han de realitzar-se de forma molt coordinada i consecutiva. “En produir-se en asistòlia, és a dir, amb parada cardíaca en lloc de mort encefàlica, és molt més complicada perquè la falta d'oxigen pot danyar els òrgans”, detalla Velasco, excap d'UCI. Per aquest motiu el trasplantament d'intestí és menys freqüent.
“Sento per aquests pacients una profunda admiració i respecte”, deia l'especialista d'unitat crítica en començar l'entrevista per a aquest reportatge. Idèntics sentiments, malgrat el dolor, són els que va suscitar Ana María en la seva família, impactada per la seva enteresa, la mateixa que la seva neta de set anys li va transmetre un dia al seu pare, sense deixar que la veiés plorar: “Papà, no et dic res perquè si jo estic trist, que és la meva àvia, imagino com deus estar tu, que és la teva mare”. I el comiat final es va materialitzar amb una convicció altruista per la qual ara tres persones li deuen a Ana María la seva segona vida.
0