LLEGIR EN CASTELLÀ
Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948) és un dels artistes conceptuals més rellevants d'Amèrica Llatina. Des de finals dels anys seixanta, va lluitar amb la seva obra per treure els visitants de les sales d'exposicions posant l'accent en els sentits de l'espectador més enllà del que hi podien veure. La seva connexió ètica amb el món i el seu profund rebuig de les dictadures, sota el govern militar que va governar el Brasil als anys setanta, el van convertir en un artista d'un marcat caràcter polític que avui continua reivindicant. Des dels anys noranta, la seva feina és àmpliament reconeguda pel món internacional de l'art.
L'artista brasiler ha inaugurat recentment una exposició produïda per la iniciativa ALTTRA, on presenta quatre obres a diferents espais de Palma que aprofundeixen en el significat de la insularitat en un món globalitzat, així com les característiques de la condició contemporània. La mostra es pot veure al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Balears (COAIB), l'Estudi General Lul·lià i l'Espai Buit fins a l'11 de gener del proper any.
L'exposició reflexiona sobre les condicions de ser una illa, com ara Mallorca, i el món global tal com avui el coneixem. Com es mostra la tensió entre totes dues?
Quan em van convidar a participar en aquest projecte tenia al cap una feina que vaig fer fa uns 15 anys al Brasil. Allí, les aigües dels rius fluvials es dirigeixen a un dels tres grans rius: el Paraná, al sud; el San Francisco, al nord-est; i l'Amazones, al nord. Les aigües dels petits afluents es van sumant fins a confluir i conflueixen en un punt que converteix el Brasil en una mena d'“illa” dins d'un vast arxipèlag de rius.
Aleshores vam decidir començar amb aquest treball com a punt de partida. La ironia és que, en el cas de Mallorca, la insularitat que és, en si mateixa, un aïllament, esdevé alhora un fenomen atractiu per al turisme i en una de les formes més perjudicials d'afectar el medi ambient i la destrucció dels ecosistemes. No conec detalladament la situació de Mallorca, però imagino que ha d'enfrontar grans pressions a causa de la seva popularitat com a destinació turística internacional, especialment a Europa. Hi ha una faceta depredadora en aquesta indústria que pot generar problemes significatius per a les poblacions locals.
La ironia és que, en el cas de Mallorca, la insularitat que és, en si mateixa, un aïllament, es converteix alhora en un fenomen atractiu per al turisme i en una de les formes més perjudicials d'afectar el medi ambient i la destrucció dels ecosistemes
A la presentació d'aquesta mostra va dir que l'art conceptual és el més democràtic. Per què ho creu així?
Recordo que quan era molt jove quan un visitava una exposició d'art conceptual, es trobava llegint textos i més textos, cosa que avorria força. Perquè, honestament, no hi ha poques coses pitjors que els textos dels artistes plàstics. Vaig sentir que estàvem abdicant una cosa que considero una qualitat essencial: la capacitat de seduir l'espectador. Què passa amb tot aquest discurs verborràgic? La sala d'espera era molt avorrida.
Així que vaig intentar allunyar-me d'aquesta concepció fins que, els anys 2000, un gran amic meu –un compare que havia estat pres durant la dictadura– va venir a visitar el meu taller. Ell va veure una petita peça que tenia al taller, un tros de cel·lofana vermella, similar als que envolten els paquets de cigarrets, i va recordar que, en el seu temps a la presó, quan entrava a la seva cel·la, agafava un fòsfor, el mirava, i es quedava hores reflexionant-hi. Ell pensava que si els seus col·legues conceptualistes poguessin veure allò, potser també ho entendrien. Per ell, aquella petita peça l'havia ajudat a suportar la presó.
Va ser en aquell moment quan vaig emocionar-me, perquè vaig comprendre que l'art conceptual tenia un poder profund: és un moviment democràtic, en el sentit que amb el mínim és possible parlar de coses molt grans i universals. Va ser llavors quan em vaig reconciliar amb el concepte d'art conceptual.
Va ser en aquell moment quan vaig emocionar-me, perquè vaig comprendre que l'art conceptual tenia un poder profund: és un moviment democràtic, en el sentit que amb el mínim és possible parlar de coses molt grans i universals
El seu treball també atén molt els sentits més enllà de la mirada, el tacte, l'oïda. Avui dia sembla un gest polític reprendre les nostres sensacions corporals.
Sempre he tingut una gran resistència a l'art pamfletari. No m'agradava aquesta aproximació cartesiana, lineal, com una crida a l'acció. Per això, a totes les obres amb un discurs polític, també hi ha una preocupació estructural i formal amb el llenguatge. És a dir, la política és present, però també ho està la reflexió sobre les formes i les expressions, i com es comuniquen.
El que passa amb les expressions polítiques, i amb altres peces, és que hi ha una recerca del que anomeno la “plurisensorialitat”. Crec que aquesta ha estat una característica central de la producció artística brasilera des dels anys 50, amb el moviment del Neoconcretisme. Allà, els artistes ja no volien treballar més amb l'art limitat a les tradicionals formes visuals o a l'oli. Buscaven un alliberament del domini del que és purament visual.
El que passa amb les expressions polítiques, i amb altres peces, és que hi ha una recerca del que anomeno la “plurisensorialitat”. Crec que aquesta ha estat una característica central de la producció artística brasilera des dels anys 50, amb el moviment del Neoconcretisme. Allà, els artistes ja no volien treballar més amb l'art limitat a les tradicionals formes visuals o a l'oli. Buscaven un alliberament del domini del purament visual
A partir dels anys 50, l'escena artística brasilera es va enfrontar a una renovació profunda, abordant l'art de manera molt seriosa i sofisticada. I aquesta transformació es va convertir en una característica de gran part de la producció brasilera de llavors. Tot i això, molts treballs d'aquesta època no van continuar sent seguits o reconeguts en aquest procés.
Portat a l'actualitat, què vol dir enfrontar-se al domini de la imatge i la pantalla?
Bé, la cultura occidental va canviar molt en relació amb la visualitat, posant-hi un èmfasi molt gran. Al final, el fet de mirar a través dels altres sentits es converteix en un acte polític, perquè implica una recuperació del cos com a totalitat. En aquest sentit, crec que el capitalisme cerca anestesiar el cos, reduint-nos a simples robots de producció. Per això, els altres sentits han estat gradualment abandonats.
La cultura occidental va canviar molt en relació amb la visualitat, posant-hi un èmfasi molt gran. Al final, el fet de mirar a través dels altres sentits es converteix en un acte polític, perquè implica una recuperació del cos com a totalitat. En aquest sentit, crec que el capitalisme cerca anestesiar el cos, reduint-nos a simples robots de producció
Al llarg de la seva carrera, especialment durant els anys setanta, ha estat molt crític amb les dictadures, el capitalisme i l'imperialisme. Quina valoració fa de les nostres societats des d'aquell moment fins avui?
Crec que ara vivim els primers moments d'una revolució crucial, que és la revolució digital. En aquesta etapa inicial molts autors continuen abordant el tema des d'una perspectiva capitalista tradicional. Tanmateix, crec que, d'alguna manera, aquest també és un camí cap a la llibertat, encara que no en aquest moment. Avui dia, la revolució digital sembla una extensió del capitalisme, en el sentit de la recerca dels diners i el lucre, amb fenòmens com les fake news i altres manipulacions.
Crec que ara vivim els primers moments d'una revolució crucial, que és la revolució digital. D'alguna manera, aquest també és un camí cap a la llibertat, encara que no en aquest moment. Avui dia, la revolució digital sembla ser una extensió del capitalisme, en el sentit de la recerca dels diners i el lucre, amb fenòmens com les 'fake news' i altres manipulacions
Sempre recordo una entrevista que vaig llegir d'Umberto Eco, crec que va ser una de les últimes que va fer. En un moment, el periodista li va preguntar: “Senyor Eco, què pensa de les xarxes socials?”. I ell va respondre: “Les xarxes socials faran que els idiotes del poble es converteixin en els gurus del planeta”. I, en cert sentit, això està passant ara: els influencers, que no són més que una extensió de l'activitat capitalista, semblen dominar l'espai. El que podria ser un meravellós camp de saber, de comunicació i de llibertat, ha esdevingut una cosa molt superficial.
Però, encara que ara sembla així, estic convençut que això canviarà. La gent arribarà a comprendre que allò que proposa la revolució digital és molt més ampli, i que va molt més enllà del que estem vivint en aquest moment.
Parlant de capitalisme i des del costat d'Amèrica Llatina, volia preguntar-li per la recent victòria de Donald Trump com a president dels Estats Units. Té una obra molt coneguda dels anys setanta, on va estampar un eloqüent ianquis go home en ampolles de Coca-Cola.
Els processos de circulació que hi ha dins de la societat permeten a l'individu actuar a una macroescala, ja sigui industrial, com en el cas d'una ampolla de Coca-Cola, o institucional, com ara els bitllets. El món sempre ha conviscut amb persones com Trump, no? Al Brasil vam tenir Bolsonaro. Aquestes figures sempre hi són, intentant enfosquir el progrés humà. Però crec que no ho aconseguiran.
A la producció de dues de les obres de l'exposició s'ha comptat amb empreses locals: les 50 bales de palla de l'obra Fio provenen de la Cooperativa Agrícola de Porreres i el fil de cotó de 'La Bruixa' , de Teixits Riera. Ambdós materials tornaran al punt d'origen un cop desinstal·leu l'exposició. Com afrontar els reptes de la sostenibilitat?
Si comparem el nostre planeta amb el de fa 30 anys, mai no hauríem pogut imaginar que estaríem vivint en un món com l'actual. Perquè el que vivim ara és una revolució tan, o fins i tot més important, que la revolució industrial. La revolució burgesa va ser monumental, però la majoria de les persones no es van adonar de la seva magnitud en el seu moment. Avui dia, encara que alguns no ho reconeguin, tots parlem de sostenibilitat, sabem que existeix i entenem que aquesta discussió és sobre la taula. I el més important: sabem que la solució és possible.
Si comparem el nostre planeta amb el de fa 30 anys, mai no hauríem pogut imaginar que estaríem vivint en un món com l'actual. Perquè el que vivim ara és una revolució tan, o fins i tot més important, que la revolució industrial
Crec que serà un moviment global, perquè la gent comença a adonar-se que l'espècie humana és l'única que destrueix el lloc on viu, i això és absurd. Malgrat tot el que diuen els negacionistes com Bolsonaro o Trump, que intenten minimitzar els problemes climàtics, crec que la humanitat finalment està entenent que no es tracta només de diners. L'or no es pot menjar, ni viure'n. Cal tenir cura del planeta d'una manera diferent.