LLEGIR EN CASTELLÀ
Volien que fos una mansió a menys de cent metres de la vora del mar, però es va quedar en una mola que envelleix sense que ningú no la gaudeixi. El sotabosc, en silenci, s'ha anat obrint pas entre els murs. Perquè l'obra s'abandonés a mitges no va fer falta que fallés la constructora. Al promotor no li va fallar, ni de bon tros, la solvència i tampoc va ser cosa de la COVID. Va passar fa vuit anys. Les formigoneres van deixar de funcionar i els paletes se'n van anar perquè el mateix ajuntament que tres anys abans havia atorgat una llicència de construcció als antics propietaris la va denegar a l'empresa que va adquirir el terreny amb la idea d'aixecar-hi una mansió.
Si tots els tràmits urbanístics estaven aprovats quan es va traspassar la propietat, per què va canviar el criteri de l'ajuntament? Perquè les obres s'estaven fent sobre un terreny rústic, protegit, amb afectació de Costes i amb la premissa de reformar una edificació que existia anteriorment. Les firmes dels responsables de la regidoria d'Urbanisme que havien autoritzat la construcció incomplien de manera flagrant la normativa.
El risc ecològic era evident: la planta de la mansió s'enlaira a pocs metres de la llera d'un torrent, gairebé sobre la sorra de la platja. Les parets són un tap a la meitat de la desembocadura d'un curs d'aigua natural. Una gota freda va causar greus danys a la zona fa cinc tardors. La llicència, no obstant, autoritzava a construir una mansió de 380 metres quadrats –i una piscina– on hi va haver una caseta d'eines vuit vegades més petita que, a més, estava en ruïnes. És a dir, havia perdut la categoria d'habitatge. Per a més inri, la parcel·la estava molt lluny dels 15.000 metres que exigeix el Pla Territorial Insular per construir un habitatge fora dels nuclis urbans; la seva superfície són 8.300 metres segons el cadastre.
Entre el 2013 –concessió de la llicència– i el 2016 –paralització de les obres– el cronograma està carregat de fites relacionades amb el cas: una condemna per prevaricació contra l'aparellador municipal per un altre cas de prevaricació urbanística en terreny protegit (novembre del 2013, setmanes després de concedir el permís d'obra), la compravenda del terreny (febrer del 2014), un canvi de govern (maig del 2015: de la majoria absoluta del PP a un tripartit de centreesquerra comandat pel PSOE) i l'advertiment del Consell Insular per frenar aquella obra (l'any en què el cas va saltar a la premsa local).
Aquesta successió de fets està passant a Sant Antoni de Portmany, Eivissa, i, de moment, no s'ha acabat. El darrer capítol provocarà una despesa de 460 mil euros a les arques municipals. Segons han indicat diverses fonts a elDiario.es, la propietat del terreny i la promotora de la casa, Producciones Mambo SL, un potent conglomerat d'empreses d'oci i restauració, ha guanyat en segona instància la reclamació patrimonial que va presentar contra l'Ajuntament. Al·legaven que els canvis de criteri havien causat un perjudici econòmic. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha tornat a fallar a favor seu.
Ningú assumeix res
Ara, d'un informe que elaboraran “els serveis jurídics de l'Ajuntament” dependrà que la sentència es recorri al Tribunal Suprem. Així ho explica, a l'altra banda del telèfon, Eva Prats, l'actual regidora d'Urbanisme. Aquesta política forma part de l'equip de govern de Sant Antoni des del 2019, quan el PP va recuperar l'alcaldia formant una coalició amb Ciutadans i El PI. Els insularistes exerceixen un rol important en aquesta història. Van canviar d'aliança després d'haver estat un dels socis del tripartit de centreesquerra que va governar el municipi durant el mandat previ, quan es va suspendre la llicència d'obra de la mansió. De fet, el departament d'Urbanisme va estar a les mans dels insularistes durant aquells quatre anys. Eva Prats insisteix en aquest punt: “El projecte d'execució, cent per cent, ho va concedir Juanjo Ferrer [el primer dels dos regidors d'El PI que van gestionar Urbanisme]. Ara gairebé no queden funcionaris d'aquella època, tenim tècnics nous, gent jove que treballa molt bé”.
–Però, regidora, l'Ajuntament havia informat a favor de l'obra i havia concedit la llicència de construcció entre el 2012 i el 2013, quan encara governava el PP. I el regidor d'Urbanisme d'aquell moment, Pepe Torres, treballa com a coordinador municipal d'aquell mateix departament des del 2021, quan el partit va tornar al govern i l'alcalde va decidir contractar-lo com a càrrec de confiança.
–Sí, això sí.
– I en conèixer aquesta sentència contra l'Ajuntament, ha dit alguna cosa el seu assessor? Li han preguntat pel que va passar? Han cercat responsabilitats?
–[Pepe Torres] Ens ha explicat la història. Tots els polítics ens guiem pel que ens diuen els tècnics. Ens deixem aconsellar.
–Però ell és el coordinador d'Urbanisme. Ha de tenir coneixements específics per tenir aquest càrrec de confiança.
–La gestió no és igual que les coses tècniques.
Juanjo Ferrer és un portmanyí de la cinquena del 70. Com gairebé tots els veïns de Sant Antoni que es van criar al poble, Cala Gració forma part del mapa sentimental de la seva infància. És la platja on es va intentar aixecar la mansió. Ferrer recorda haver jugat de nen a la caseta que, llicència suspesa mitjançant, s'ha convertit en una mansió a mitges. “I, aleshores, a principis dels vuitanta, ja estava en ruïnes”, diu des de Madrid perquè actualment viu a cavall entre la capital espanyola i l'illa. Aquest advocat, especialista en temes d'habitatge, s'asseu a l'escó de senador que representa les Pitiüses: el juliol del 2023 va guanyar les eleccions a la Cambra Alta per aquesta circumscripció encapçalant una candidatura unitària d'esquerres. Va ser la seva tornada a la política després d'haver renunciat per motius personals a la seva acta de regidor el 2017, un any després que el Consell l'instés a parar l'obra.
Abans, va passar un mandat a l'oposició com a flagell del PP, just quan es va concedir la llicència per construir la mansió. Aquell temps va tenir molla a nivell urbanístic. El regidor d'Esports, Vicente Cabezas, va dimitir després d'obtenir una llicència d'obra de manera irregular per ampliar el negoci. El de Governació, Xicu Cardona, se n'aniria del Consistori anys més tard (2021), quan havia tornat a tocar poder com a responsable d'Hisenda. Just en aquell mandat, 2011-2015, havia construït una piscina il·legal en una casa de camp que va intentar regularitzar, sense èxit, abans que el PP perdés les eleccions.
“Com dic”, explica Ferrer, “[la construcció de la mansió] van intentar colar-la com la reforma d'una casa que cal reformar quan la caseta a reformar era una ruïna. No tenia entitat des de feia molts anys”. Tot i això, no recorda més detalls del cas, i tampoc que la paperassa que va atorgar el permís d'obra entre el 2012 i el 2013 aixequés suspicàcies dins de la institució. Segons ell, el funcionament a la carta de la regidoria d'Urbanisme va quedar al descobert quan els socialistes, els insularistes i la plataforma municipalista Reinicia Sant Antoni van arribar al poder el 2015.
“Vam tenir una política de tolerància zero amb les infraccions que hi havia. Evidentment, no eren decisions meves, sinó actuacions que es basaven en criteris tècnics després de revisar els expedients. Intentem arreglar llicències que s'havien donat malament o obres que s'havien fet de forma incorrecta, parlant amb els propietaris perquè les enderroquessin sense haver d'arribar a contenciosos administratius”, diu Ferrer. Una font d'aquell govern municipal confirma que, només en sentències i reclamacions patrimonials heretades d'administracions anteriors, Sant Antoni va pagar 11 milions d'euros per llicències mal concedides (un cost que calia sumar als 17 milions de dèficits que arrossegaven els comptes públics d'un municipi que, l'any passat, tenia 28.000 habitants. Al final d'aquell mandat, 2019, el deute estava pagat).
Aleshores, per què, com defensa Eva Prats, afirmant que així consta a l'expedient de l'obra de la mansió de Cala Gració, aquell tripartit va signar un permís d'execució que, el 2015, va tornar a donar llum verda perquè el ciment caigués sobre el vessant d'un torrent? “Si està així a l'expedient, serà així. No ho recordo. Entenc que [el permís] aniria informat pels tècnics oportunament”, contesta Ferrer.
“Hauria de ser difícil amagar-ho per part del funcionari”
“Necessites el permís d'execució perquè fas unes càrregues i moviments que no tan sols són molt grans respecte a l'obra, sinó que són de pes i quedaran. Necessiten una supervisió més gran, fins i tot per part d'un enginyer. Però això és el menys important! El tema va per altres camins! Estem parlant de quelcom molt més greu. En una zona on no es podia fer res en cap moment, es demanen unes llicències, es donen, com si no passés absolutament res, i és el Consell Insular, el germà gran, qui diu: però què fas? És en aquell moment quan l'Ajuntament decideix suspendre la llicència”, argumenta Eduard Vila.
En una zona on no es podia fer res en cap moment, es demanen unes llicències, es donen, com si no passés absolutament res, i és el Consell Insular, el germà gran, qui diu: però què fas? És en aquell moment quan l'Ajuntament decideix suspendre la llicència
Aquest advocat mallorquí té recorregut al camp de la política urbanística. Va ser director general d'Arquitectura i Habitatge del Govern entre el 2017 i el 2019, a més d'assessorar la regidoria d'Urbanisme de Calvià. En la seva condició d'expert, Vila continua reflexionant sobre l'assumpte: “Firmar aquest permís d'execució, això sí que és una continuïtat de la negligència. També et dic: no sé si ho ha de revisar un polític… però calen firmes”.
– I com s'aconsegueixen aquestes firmes? Ningú no les revisa?
– En un Ajuntament de la mida de Sant Antoni, hauria de ser difícil amagar-ho per part del funcionari. És complicat que un regidor no se n'adoni: està a peu de carrer; passejant-hi tothom veu una obra com la d'aquesta casa i, si ets diligent, et crea curiositat.
La propietat que va demanar –i ha vençut dues vegades– a l'Ajuntament també va presentar un contenciós per la via civil contra els propietaris originals del terreny, els interessats a obtenir la llicència d'obra per vendre'l amb tota la burocràcia resolta. La Justícia també va donar la raó als afectats, i va condemnar el venedor a tornar els 1,3 milions d'euros en què es va fixar el traspàs de les escriptures. “No sabem qui s'hauria d'encarregar ara de demolir l'obra que ha quedat a mitges”, reconeix Eva Prats, la regidora d'Urbanisme de Sant Antoni.
L'ordre està escrita damunt del logo d'una guingueta, donant a entendre que la mansió a mitges i l'únic bar de la platja, situat a una vintena de metres, comparteixen propietari. Privat. Clients Only, es llegeix al cartell. A l'altra banda, una paret amb graffitis demostra que algú va saltar per sobre de l'enreixat i, també, de l'advertiment. Al voltant de l'estructura hi ha materials de construcció, la mateixa pedra que en el seu moment es va fer servir per compondre la façana d'una casa que té forma de jota. Tàpies de maó ceguen les finestres. Una escala esquelètica condueix a un terrat. Allà, una ment visionària va imaginar, potser, uns llits balinesos per prendre el sol o observar les estrelles.