La persecució dels jueus per Setmana Santa al segle XX: “No toqueu el Crist, que l’heu matat valtros”

A na Laura Miró Bonnín li van contar els seus güelos el que passava davant ca seua quan eren petits i arribaven les nits de Dijous i Divendres Sant. Després de la missa i les processons, grups d’al·lots s’atracaven als carrers que envolten el d’Argenteria. A l’antic call jueu de Palma començaven a cridar, insults. Eren proclames antisemites.

Com a doctora en Història, especialitzada en les vivències i la càrrega despectiva associada als xuetes –el nom pejoratiu que rebien (i reben, encara que avui en dia ja resignificat) els descendents dels conversos mallorquins–, na Laura sap que els records dels seus güelos no són tan antics com podrien parèixer. Es remunten a les dècades dels anys trenta, quaranta, cinquanta o seixanta... del segle XX.

Vexacions prou dures que, fins i tot, van dur el Bisbat de Mallorca a intervenir. Ho subratlla el llibre Els jueus amagats, obra de l’escriptor i documentalista lleidatà Eugeni Casanova i Solanes, on es relata, mitjançant petites històries, l’exili interior i secular dels sefardites que decidiren quedar-se a Sefarad. Aquesta és una de les píndoles, en clau mallorquina, del llibre de Casanova:

“Quan en Bruno Morey era al seminari (va néixer el 1915), no era estrany que els estudiants per a capellans insultassin els companys xuetes, especialment durant la Setmana Santa. ‘No toqueu el Crist, que l’heu matat vosaltres’. Durant segles, els portadors dels quinze llinatges varen ser vetats a les escoles religioses de Ciutat –nom amb què es coneix Palma– i al mateix seminari, i quan finalment hi pogueren entrar, varen ser marginats dels llocs de responsabilitat.

El primer que va arribar un poc més amunt fou mossèn Bonnín, que el 1963 va ser nomenat mestre de cerimònies de la Catedral. Ho va decidir monsenyor Viana, que ocupà la mitra entre 1955 i 1963, i sembla que, des del seu bisbat, ja no hi va haver més susceptibilitats envers la raça. El que hi havia era un rebuig autèntic a la raça.

Els xuetes s’havien d’amagar. Molts usaven el segon llinatge en lloc del primer si aquest era un dels que estaven marcats. A un vicari xueta de Valldemossa (de nom Pinya, era de Manacor) li penjaven freixures a la porta, el Divendres Sant li tancaven els llums de l’església, i els al·lots l’insultaven. Era una persona excel·lent, molt preocupada per la cultura, i va recuperar balls típics i folklore oblidat de Valldemossa“.

Aquells episodis de la Mallorca republicana (que va dedicar carrers de Palma a personalitats xuetes) i franquista (que eliminà aquests noms del nomenclàtor) semblen trets d’un relat de la Baixa Edat Mitjana, o del Renaixement, o del Barroc.

En aquelles èpoques, la violència contra els jueus o els xuetes mallorquins era tan establerta quan arribava la Setmana Santa, que les autoritats de l’illa la permetien amb una mescla de revenja i deixadesa.

En lloc del perdó sobre el qual pivoten els Evangelis, es posava en pràctica l’ull per ull de l’Antic Testament. Per als descendents dels hebreus que havien crucificat, després que Ponç Pilat es rentàs les mans, Jesús de Natzaret, no hi havia absolució. El clixé retratava tota la comunitat com un grup d’avariciosos que s’enriquien a costa de la feina aliena, prestant diners i cobrant interessos. Una gramalla.

La violència contra els jueus mallorquins era una cosa tan establerta quan arribava la Setmana Santa que les autoritats de l’illa la permetien amb una mescla de desig de passar comptes i desídia

Un boc expiatori: el jueu

“Aquest tipus d’atacs durant la Quaresma o la Pasqua estan documentats, de manera singular, a la segona meitat del segle XIV i, fins i tot, reben un nom molt concret: matar judíos o matar jueus. Es tracta d’una frase figurada, però que s’estén entre les comunitats cristianes i que ens permet entendre moltes de les coses que han passat des de llavors per motius d’odi religiós”, explica Jordi Maíz Chacón.

Aquest doctor en Història –com Miró Bonnín, per la Universitat de les Illes Balears– aborda el tema en un dels seus darrers treballs. Conversión o muerte. Asalto y destrucción de la juedería de Palma el 1391 (Edicions La Tormenta, 2023) és un llibre on, per comprendre la destrucció i la mort que provocà el pogrom contra el call de la ciutat mallorquina, s’explica amb detall l’odi que, any rere any, desgràcia rere desgràcia, es va anar forjant entre les classes populars contra els centenars de mallorquins que creien en la Torà.

Aquest tipus d’atacs durant la Quaresma o la Pasqua estan documentats, de manera singular, a la segona meitat del segle XIV i, fins i tot, reben un nom molt concret: ‘matar judíos’ o matar jueus. Es tracta d’una frase figurada, però que s’estén entre les comunitats cristianes i que ens permet entendre moltes de les coses que han passat des de llavors per motius d’odi religiós

Jordi Maíz Chacón — Doctor en Història

“En el cas de Mallorca, és habitual, i està documentat, que des de l’any 1343 en endavant s’insultàs i es llançassin pedres contra els jueus durant les festivitats de Setmana Santa. A mitjan segle XIV, l’illa viu un context molt dur. Acaba de finalitzar la guerra entre el darrer sobirà del Regne de Mallorca, Jaume III, i Pere el Cerimoniós, que recupera les Illes Balears per a la Corona d’Aragó. La població mallorquina ha estat delmada per la pesta negra. Hi ha fam, violència i, d’alguna manera, desgovern. Es cerca, com deia l’historiador Julio Valdeón, un boc expiatori: el jueu”, raona Maíz Chacón.

Els secretaris de l’aljama –el nom que rebia el call de la Ciutat de Mallorques– protesten davant els monarques aragonesos, a través dels seus governadors o virreis a l’illa, perquè les vexacions s’intensifiquen de manera preocupant: l’any 1373, una massa enfurismada assalta el call d’Inca, on ja no es tornarà a celebrar la Pásej, la Pasqua dels hebreus, els mateixos dies sagrats que Jesús i els seus deixebles anaren a celebrar a Jerusalem quan tengueren lloc tots els episodis que es narren entre el Diumenge de Rams i el de Resurrecció.

Als darrers anys del segle XIV, quan arribava la seua Pasqua, els jueus inquers baixaven a la sinagoga de Ciutat. Allà pregaven més segurs.

Les vexacions es van intensificar de manera preocupant: el 1373, una massa enfurismada va assaltar el call d'Inca, on ja no es tornarà a celebrar la Pásej, la Pasqua dels hebreus

Com es convertiren els hebreus, a l’Europa medieval, i com ha estudiat bé Maíz Chacón, en aquell boc expiatori al qual al·ludia Valdeón, un historiador que, pel segon llinatge, en tenia un d’origen clarament convers: Baruque? Bàsicament, perquè eren prestamistes.

“Hi havia vexacions que ja els venien imposades”, explica Maíz Chacón, “perquè no podien exercir determinats oficis, estaven obligats a viure en uns barris concrets, pagaven impostos diferenciats, amb recàrrecs importants, i, fins i tot, se’ls obligà a portar signes identificatius cosits a la roba: la rodella. Però algunes famílies, les més poderoses dins la comunitat hebrea, en tenien, de potencial econòmic: comerciaven i exercien tasques financeres. Això les convertí en protegides per diversos reis de la Corona d’Aragó, que els atorgaren certs privilegis”.

Les fake news de l’època encenien l’odi

El problema és que, per als cristians, especialment els de fora de la ciutat de Palma, el jueu es va convertir en la personificació del mal: era qui els prestava sous per emprendre negocis o recuperar terres de conreu. Fons econòmics que, després, havien de ser retornats. Amb interessos.

“Cobrar, per tant, deutes a la Part Forana –com es coneixen els pobles fora de Palma– durant la Quaresma o les festivitats de Setmana Santa es va convertir en una activitat molt arriscada per als prestamistes jueus. Hi havia pobles, com per exemple Sineu, especialment hostils. No estava prohibit legalment cobrar-los, però existia un impediment, diguem, de tipus religiós o moral. La situació és generalitzada i ve de lluny, de principis del segle XIII: el Concili de Leterà IV (1215) ja va intentar prohibir a les autoritats cristianes –és a dir, a les monarquies– que concedissin als jueus el dret de cobrament d’impostos en aquestes festivitats. La Pasqua era la cirereta de la festivitat cristiana, una etapa de purificació i penitència. En aquest context, el fet que es produïssin activitats quotidianes que exercien els jueus –també, la compravenda de mercaderies– era l’excusa perfecta per promoure els atacs”.

Aquestes agressions sorgien de forma natural? Com s'escalfava a la massa? Funcionaven les fake news?

“Les predicacions”, explica Maíz Chacón, “tenien molt a veure per crear aquest pòsit d’hostilitat contra els jueus”. A Mallorca, les protagonitzen predicadors que han passat als llibres d’Història, com el sant valencià Vicent Ferrer, un dominic que va estar a l’illa entre la primera, just després de la purga de 1391, i la segona gran conversió de jueus, datada en 1435. “El rumor, el Divendres Sant, que dos jueus havien crucificat un musulmà”, precisa Miró Bonnín, va fer esclatar l’antisemitisme.

També hi va haver molts predicadors anònims. Alguns eren hebreus recentment batiats a la fe cristiana. Així ho explica Maíz Chacón: “Aquelles predicacions no només comptaven amb el vistiplau de l’Església, sinó que moltes vegades, també, amb el vistiplau de les autoritats civils. Als jueus que no volien convertir-se, se’ls obligava a assistir a aquests sermons amb la violència i intimidació que podia generar”.

Els quatre llibres publicats per la historiadora Miró Bonnín parteixen “del desastre de 1391”, es detenen en episodis tan macabres com la foguera en què van cremar gairebé quaranta xuetes el 1691 acusant-los de criptojueus “quan ja no es cremava gairebé ningú a Espanya”, però, realment, es centren en la contemporaneïtat. Què va significar –i significa– tenir llinatges conversos a la Mallorca dels últims dos segles.

–Que molts dels predicadors, abans i després de l’assalt al call, fossin conversos no és res estrany. En un moment de tant de desordre, quan molts dels membres de la comunitat decideixen marxar de l’illa, per als que es queden, va haver de ser desconcertant, per exemple, que un referent com Jafudah Cresques es passàs al cristianisme i es fes dir Jaume Ribes. La necessitat d’aparentar ser més cristià que ningú es converteix en un signe que identifica moltes famílies xuetes perquè a finals del segle XV tot es complica moltíssim: es fa fora la resta de jueus de la Corona de Castella i Aragó… i es crea la Inquisició. Es viu amb por i, per això, durant la Setmana Santa, els xuetes són qui deixen més almoina que ningú i els qui canten més fort a la missa del Divendres Sant. Després, hi ha costums criptojueus que no marxen del tot, i no em refereixo a no menjar carn de porc, sinó que, en determinades festivitats, apaguen totes les llums de la casa i es queden a les fosques. Això, que pareix molt antic, tampoc he hagut de buscar-ho als llibres perquè arriba fins als nostres dies: me n’han xerrat els meus padrins.