Irene i Ernest Heinemann, els “àngels” jueus que es van suïcidar a Mallorca per no ser deportats per la Gestapo

LLEGIR EN CASTELLÀ
Una matinada del juny, després de ser reclamats i perseguits per la Gestapo amb ajuda del règim franquista espanyol, Irene i Ernest Heinemann van decidir llevar-se la vida. Era un suïcidi pactat. Els seus dies al barri del Terreny (Palma), on el matrimoni judeoalemany s'havia establert quan va accedir Hitler al poder, havien arribat al final.
La Gestapo i la policia franquista, secundant les decisions del règim nazi, els van estar perseguint durant anys. Fins que, el 1940, els Heinemann van rebre una carta de la Falange amb les ordres d'abandonar l'illa, no van suportar les pressions i van prendre una decisió tràgica. En aquell moment, Ernest tenia 62 anys i la seva dona Irene, 61.
Ella mestra i ell un enginyer que havia perdut la feina durant la crisi de 1929, ni tan sols eren practicants, però es van veure obligats a fugir del nazisme amb l'ascens de Hitler al poder. Amb ells, va emigrar una de les dues filles: Gisela Heinemann, que era modista d'alta costura. La seva germana, la fotògrafa Lore Krüger (pel cognom que va agafar del seu marit), es va instal·lar amb ells als vint anys (any 1934), quan va perdre la feina per la seva condició jueva.
Van partir d'una Alemanya cada cop més grisa i van aterrar a la Mallorca de la II República, on es van instal·lar en una casa del Terreny, al límit on acaba el barri i comença el torrent del Mal Pas. Però el juliol del 1936 va portar a Espanya una revolta militar. “Molts dels refugiats durant la dècada dels 30 van percebre el cop d'Estat com una amenaça contra ells i van decidir marxar de l'illa. Se'n van anar, la majoria, amb l'ajuda del cònsol britànic, que els facilitava els visats”, explica la doctora en Història de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Laura Miró.
Molts dels refugiats durant la dècada dels 30 van percebre el cop d'Estat com una amenaça contra ells i van decidir marxar de l'illa. Se'n van anar, la majoria, amb l'ajuda del cònsol britànic, que els facilitava els visats
Lluny de fugir, els Heinemann es van implicar a ajudar els familiars dels represaliats, cosa que els va valer que les víctimes del nou règim franquista els bategessin com a 'Els Àngels del Terreny'. Van residir a Mallorca, a diferència d'altres famílies jueves que havien arribat durant tota la Guerra Civil, que van decidir després marxar, segons recull la tesi doctoral de Miró: 'La contemporaneïtat xueta. Repercussions del discurs de l’odi antijueu i antisemita, por i reivindicació'. L'Associació Memòria de Mallorca ha registrat ara una petició davant del Consell Insular per declarar-los fills adoptius de l'illa, coincidint amb el Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust (el dia 27 de gener).

Una sucursal nazi al barri del Terreny
Krüger, una de les filles del matrimoni, va explicar que l'any 1938 van marcar els passaports dels seus pares amb una lletra 'J', de jueu, segons relata a elDiario.es Bárbara Galmés, exconsellera d'Educació i Cultura del Govern, que investiga la història mallorquina dels jueus per al llibre 'El Terreno Oscuro'. Cap dels dos Heinemann havia perdut aleshores la nacionalitat alemanya, una altra de les mesures que el nazisme aplicava contra el judaisme.
Es desconeix si va ser el cònsol alemany qui els va marcar durant un dels registres de passaports o si van ser agents de la NSDAP (Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany) d'una sucursal que havia obert al Terreny, ja que l'arribada de refugiats del règim nazi va portar amb si vigilants.
Situat a la part baixa del castell de Bellver, el Terreny era un barri perifèric molt lliure, que escapava a tot el control que hi havia al centre de Palma. En aquest món alternatiu, els jueus es barrejaven amb artistes i turistes. “Es va vendre la idea de l'illa de calma. Després, alguns, com Karl Otten (a la seva novel·la L'ombra de Torquemada), pacifista i opositor del règim de Hitler, es van encarregar de desmitificar-ho a través de les seves vivències: una societat mallorquina ancorada en el passat i molt influenciada per la religió”, explica Miró.

Palma era llavors un lloc atractiu perquè era un camí enmig de la ruta cap a Israel i cap a Palestina. “De fet, molts dels jueus buscaven certificats per viatjar després fins a aquesta terra santa”, afegeix l'exconsellera. Altres havien obert els seus propis comerços i format colònies, cosa que va provocar que els que estaven encara atrapats a Alemanya es veiessin atrets per la bona vida de Mallorca.
No obstant això, no era el cas dels Heinemann, que tenien la intenció de quedar-se. Set anys després de la seva arribada, no van concebre la idea de tornar a la repressió. El 1940, després de ser reclamats, amenaçats de ser deportats i perseguits per la Gestapo amb la col·laboració de la Falange, van decidir executar el suïcidi que havien pactat.
Les dues filles del matrimoni, el mateix any, van ser detingudes a França, on estaven vivint, i reclutades al camp de concentració de Gurs. Finalment, van ser alliberades després d'un armistici entre França i Alemanya i van aconseguir fugir amb documentació falsa, com recull la tesi doctoral de Miró a què ha accedit elDiario.es.
Molts jueus buscaven certificats per a viatjar després a Terra Santa, però els Heinemann volien quedar-se. En 1940, després de ser reclamats, amenaçats amb ser deportats i perseguits per la Gestapo amb la col·laboració de la Falange, van decidir executar el suïcidi que havien pactat. Les filles van acabar en un camp de concentració, però van salvar la seva vida
Un estratagema per intimidar
L'especulació ara és que la notificació rebuda pels Heinemann i enviada també a la resta de jueus assentats no va ser res més que una estratègia. “Era una manera de pressionar i, potser també, una de les maneres que tenia el règim franquista de quedar bé davant Hitler i la seva persecució”, apunta Galmés.
La investigadora manté aquesta sospita perquè ni tan sols es van passar les llistes amb els noms dels jueus que hi havia a la capital mallorquina. Una conjectura sostinguda per la doctora de la UIB: “Hi ha molts rumors que el nazisme hagués demanat al règim de Franco una llista de persones no pures, que no eren de raça ària, però no hi ha documentació que ho fonamenti”.
Els Heinemann van veure que no tenien sortida, que no podien escapar-se de l'illa, que es va convertir en una mena de ratera. Després de la seva mort, la criada del matrimoni, Mercedes Coll, va heretar l'habitatge dels dos àngels, un gos que tenien de mascota, diners i els seus efectes personals.
Va ser la treballadora qui va començar a parlar-ne així, com 'Els Àngels del Terreny', un sobrenom que els segueixen atribuint els familiars dels represaliats del franquisme als que van ajudar i també l'última persona que la va veure a ella amb vida. “Quan els va anar a veure a la clínica, ell ja era mort, però Irene encara respirava”, explica Galmés. El testimoni obtingut per l'exconsellera són en realitat declaracions que va proporcionar a la periodista Margalida Capellà una nena adoptada per la donzella i que va acollir durant una temporada en una casa comprada amb els diners heretats dels Heinemann.

La història viva a la memòria
Durant la passada legislatura, el març del 2021, el Govern progressista de Francina Armengol (2019-2023), en aplicació de les lleis autonòmiques de memòria i reconeixements democràtics, va instal·lar unes Pedres de Memòria davant la casa on va viure la parella judeoalemanya.
Des d'aleshores, la ciutat suma aquesta commemoració a les que ja tenia als antics calls, els barris jueus durant l'època de la Inquisició. “Aquesta és la llarga història dels xuetes a Palma, que es barreja amb la dels jueus que es van venir a refugiar aquí quan Hitler va aconseguir el poder”, subratlla Galmés.

Miró afegeix que l'estigma contra els xuetes al segle XVI, durant la Inquisició, va perdurar sens dubte fins al segle XX. “No perquè fossin jueus en si, sinó perquè tenien una mena de taca als seus cognoms i la gent era reticent relacionar-s'hi, fins i tot els llançava discursos d'odi”, continua.
Durant el Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust, l'Associació per la Memòria de Mallorca va netejar, un any més, les Pedres de la Memòria instal·lades a Palma en senyal de reconeixement. Entre ells, els d'Irene i Ernest Heinemann. “Estic totalment d'acord amb la decisió de convertir-los en fills il·lustres de la ciutat perquè representen el grup de refugiats que van venir als anys 30. La seva història és la més simbòlica perquè va acabar de la manera més dramàtica: suïcidant-se veient el que se'ls venia a sobre, sent perseguits pel nazisme, cosa que és força nefasta”, lamenta la doctora Miró.
0