Valeriano Weyler, el militar espanyol que va idear els camps de 'reconcentració' en què van morir milers de cubans

Va ser un dels protagonistes de la crisi colonial espanyola de finals del segle XIX i l'artífex de la creació dels primers camps de concentració, concretats a la 'reconcentració' forçosa de la població civil perquè aquesta no pogués donar suport als mambises, els guerrillers que lluitaven per la independència de Cuba i l'èxit de la qual depenia en bona manera del suport de les classes populars. Mitjançant la imposició d'aquest mètode van morir milers de persones delmades per la fam i les epidèmies -el nord-americà Stephen Bonsal n'eleva la quantitat a 400.000, encara que la xifra és discutida-. La premsa americana va arribar a titllar-lo com “el Neró del segle XIX” i “la figura més sinistra” d'aquella centúria, encara que molts el consideren el general espanyol més hàbil d'aquella època, un militar àmpliament condecorat que no va voler mai exterminar ningú, però acabaria devorat per la llegenda negra.

Més de cent anys després, el 14 de setembre passat, l'alcalde de Palma, Jaime Martínez (PP), va descobrir una placa per commemorar les gestes del mallorquí Valeriano Weyler. “Per al general Weyler, la pertinença a l'Exèrcit i el servei al seu país es van erigir als punts de referència d'una trajectòria vital, que, a més de fecunda, va ser extraordinàriament llarga”, va destacar el primer regidor durant l'acte d'homenatge. Els descendents del que també va ser ministre de la Guerra i de Marina van encomanar la seva figura i els seus “77 anys de servei a la Pàtria”, a més de la seva “fidelitat i un estricte compliment del deure”. “En això, el veterà soldat mallorquí és un cas singular a la Història d'Espanya”, van exalçar en presència de les autoritats municipals.

Weyler, que va néixer a la capital balear el 17 de setembre de 1838, va ser nomenat, per part del Consell de Ministres, governador general i capità general de Cuba en substitució d'Arsenio Martínez-Campos. Transcorria l'any 1896, la insurrecció s'havia estès per tota l'illa i Cánovas del Castillo volia que la guerra es fes “fins a l'últim home i fins a l'última pesseta”. Weyler va arribar a Cuba el 10 de febrer d'aquell any amb un exèrcit de més de 200.000 efectius. Sumats als voluntaris i guerrers de l'illa al servei d'Espanya, el contingent va arribar a sumar més de 300.000 homes armats, com documenta Raúl Izquierdo Canosa, expresident de l'Institut d'Història de Cuba, a la seva obra Valeriano Weyler y la reconcentración 1896-1897.

Els camperols, aïllats del seu medi natural

Després del desembarcament de Weyler, les seves mesures no es van fer esperar: amb l'objectiu d'aplacar militarment l'aixecament independentista cubà, encarnat en el moviment mambí, el militar espanyol va començar a confinar els camperols a les ciutats per aïllar-los del seu mitjà natural i que els mambises perdessin força. Unes mesures que, amb el pas del temps, serien replicades pel Regne Unit, amb Horatio Kitchener al capdavant, a la Guerra dels Bòeres; per l'exèrcit dels Estats Units a les seves Guerres Índies, així com pels generals Sheridan i Hunter en devastar completament la vall de Shenandoah o Sherman en arrasar Geòrgia i Carolina del Sud.

La proclama del general Weyler decretava que “tots els habitants de les zones rurals o de les àrees exteriors a la línia de ciutats fortificades seran concentrats dins de les ciutats ocupades per les tropes en el termini de vuit dies” i que “tot aquell que desobeeixi aquesta ordre o que sigui trobat fora de les zones prescrites serà considerat rebel i jutjat com a tal”. I afegia: “Queda absolutament prohibit, sense permís de l'autoritat militar del punt de partida, treure productes alimentaris de les ciutats i traslladar-los a altres, per mar o per terra. Els violadors d'aquestes normes seran jutjats i condemnats en qualitat de col·laboradors dels rebels. S'ordena als propietaris de caps de bestiar que els condueixin a les ciutats o rodalies, on poden rebre la protecció adequada”.

“Veritables inferns d'amuntegament”

Tal com explica l'historiador Eduardo Montagut, tot i que inicialment les zones de confinament comptaven amb condicions raonables d'habitabilitat i fins i tot terres properes perquè fossin cultivades, aquests espais es van acabar convertint en “veritables inferns d'amuntegament”. La mesura va provocar que, a causa de l'absència de subministrament d'aliments i de la insalubritat d'aquests 'camps de concentració', la població confinada morís de fam i epidèmies, a més de resultar severament afectada per la disenteria i les infeccions gastrointestinals, cosa que la va convertir en una solució altament impopular. A això es va sumar la divisió de Cuba mitjançant les 'trotxes' o muralles amb llocs de vigilància per aïllar els mambises.

Mitjans de comunicació cubans, com Radio Rebelde, recriminen que “amb aquest personatge -en al·lusió a Weyler- arribava una nova política que implicava una guerra d'extermini, genocida” i assenyalen que “la imatge del 'Carnisser Weyler' ha quedat com a representació de la política cruel i genocida de la metròpoli”, termes amb què també va arribar a combregar l'historiador John Lawrence Tone, autor de Guerra i genocidi a Cuba. “Weyler ha quedat a la nostra història com a símbol del pitjor de la política colonial aplicada a Cuba”, assevera. Alguns llibres, com el de l'historiador antiimperialista cubà Emilio Roig de Leuchsenring, són vehements en el seu títol: Weyler a Cuba: un precursor de la barbàrie feixista.

“Weyler no volia dur a terme un genocidi”

Tot i això, altres veus rebutgen que la intenció del mallorquí fos estrictament implantar una política d'extermini a Cuba. “Weyler no volia dur a terme un genocidi ni ser l''inventor' dels camps de concentració. El que volia era controlar la població civil perquè sabia que aquesta aportava menjar, cavalls i ajuda als independentistes. I aquesta era la seva política. Tot i que una política que sempre és perillosa, perquè si es concentra molta població en una zona, aquesta població pot patir penúria alimentària i les malalties també es poden difondre més”, assenyala, en declaracions a elDiario.es, el professor d'Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Antoni Marimon, les principals línies de recerca del qual són la història de la premsa contemporània, els processos migratoris, els conflictes colonials i els debats polítics des de la Restauració fins a la Transició.

Sobre les baixes de civils, encara avui es discuteix, encara que Marimon creu que les xifres estan “molt lluny del que seria un genocidi”. El nord-americà Stephen Bonsal, citat per l'historiador cubà José Manuel Cabrera, va estimar en 400.000 cubans no combatents reconcentrats, encara que les seves dades són difícilment quantificables perquè no tenen fonts fidedignes. Per part seva, l'historiador cubà Carlos M. Trelles y Govín apunta que la reconcentració va causar la mort de “no menys de 300.000” persones, mentre que estudis més recents com els d'Andreas Stucki parteixen d'unes 170.000 víctimes civils, un 10% de la població total -1,8 milions d'habitants segons els censos de l'època-. “En tot cas, serien xifres de morts per gana i malalties, no per haver estat executats”, postil·la Marimon, autor de nombrosos estudis sobre la figura de Weyler.

Els fets van ser, a més, “exagerats” per la premsa americana dins de la ferotge campanya que aquesta va impulsar amb l'objectiu d'aconseguir la intervenció nord-americana dins del conflicte, explica l'historiador, que recorda que els diaris de l'època parlaven de la “barbàrie espanyola” entre les seves pàgines. Algunes fonts consideren que sobre Weyler va recaure la primera campanya periodística de la història. A Espanya i especialment a Mallorca, tot i això, era considerat un heroi, entre altres aspectes perquè, prossegueix Marimon, “va aconseguir la mort d'un dels principals líders independentistes, Antonio Maceo”. “Va ser un èxit enorme que es va acabar representant a la plaça de toros de Palma i a pàgines i pàgines de la premsa”, afegeix.

Weyler, liberal i progressista

L'historiador de la UIB assevera que la imatge de Weyler oferta pels EUA estava molt lluny de la realitat, tot i que reconeix que va ser un militar “dur i molt estricte i eficaç”. “De fet, el govern espanyol el va enviar a Cuba quan els seus antecessors van fracassar a l'hora d'eliminar l'aixecament del 1895 que havia impulsat José Martí, el gran líder independentista. Durant un any, el govern espanyol de Cánovas del Castillo no sap què fer i intenta negociar. Intenta enviar un polític, un militar que era més pactista, però no acaba de funcionar. I al bàndol independentista hi havia Antonio Máximo Gómez, un partidari de la guerra a ultrança i de cremar tot el que calgués”, relata.

Finalment, Weyler seria rellevat el 1897 i substituït pel general Ramón Blanco. Marimon destaca que el general mallorquí va ser una persona “liberal, progressista i de mentalitats obertes” que, les últimes dècades de la seva vida, s'oposaria al banquer Joan March, finançador de la trama colpista de Franco, mantindria contacte amb el socialista Indalecio Prieto i, durant la dictadura de Primo de Rivera, criticaria amb duresa les dictadures militars: “Per a ell, els militars no poden accedir al poder polític i, si ho aconsegueixen, portarien Espanya al desastre. Amb Primo de Rivera no va arribar a passar, però sí amb Franco, encara que afortunadament Weyler ja havia mort. La dictadura franquista mai no ho va glorificar”.