Més esquerra, menys identitat? Una anàlisi dels programes electorals dels partits illencs des de 1983 fins a 2019

Els partits illencs han engegat els motors envers les eleccions municipals i autonòmiques que tindran lloc el proper mes de maig. En aquest sentit, les diferents formacions han iniciat processos de negociació i discussió que giren al voltant de dos temes: les llistes i els programes electorals. Aquests processos, que en la majoria de casos són interns, són de gran importància per dos motius. En primer lloc, perquè és ara quan els partits decideixen els noms dels líders i representants polítics que posteriorment apareixen a les llistes electorals, i que votaran els ciutadans. Més tard, aquestes persones ocuparan els càrrecs més importants de les nostres institucions públiques, des del Consell al Govern, passant pel Parlament. En segon lloc, i no menys important, els partits polítics illencs estan definint ara els seus programes electorals, a partir dels quals naixeran les polítiques públiques que s'implementaran durant la pròxima legislatura: des de polítiques lingüístiques fins a polítiques econòmiques i socials, entre tantes altres.

Les polítiques en qüestió, això sí, hauran de passar per un procés de negociació entre els socis de govern i els partits de l’oposició. Per tant, el futur disseny d’aquestes polítiques pot variar de les propostes inicials que apareixen en els programes electorals. Aquests, però, són sens dubte el punt de partida dels esdeveniments polítics futurs més importants a les Illes Balears. Sembla rellevant, per tant, conèixer quina ha estat la tendència històrica que han recorregut els programes electorals dels diferents partits illencs al voltant dels dos temes principals que solen articular el debat polític: el conflicte ideològic (esquerra - dreta) i el conflicte territorial (és a dir, més o menys demandes identitàries i de competències a favor de les Illes). Entendre quin pes han donat els diferents espais polítics (PSIB, PP, MÉS-PSM, El Pi-UM, Ciudadanos i Unidas Podemos) a aquests dos eixos ens servirà per conèixer quina és la trajectòria de cada partit i, en conseqüència, dibuixar possibles escenaris de cara a les eleccions de maig. 

Per tal de conèixer la trajectòria dels programes electorals dels partits illencs utilitzarem la base de dades Regional Manifestos Project, la qual recull les preferències polítiques dels partits que competeixen a eleccions regionals arreu d’Europa. La metodologia que fan servir és l’anàlisi de contingut qualitatiu dels programes electorals. Com interpretem els gràfics? En resum: per (1) ideologia ('-100’ significa que el programa electoral està vinculat a propostes d’esquerra i ‘+100’ a propostes de dreta) i (2) identitat nacional, que representa, en canvi, el percentatge de quasi-frases assignades a demandes identitàries i competencials pròpies de les Illes Balears. Per a més detalls, que per qüestió d’espai no podem desenvolupar, podeu consultar el llibre de codis. 

La figura 1 mostra quins partits han presentat històricament programes més esquerranosos i més conservadors, així com l’evolució dels programes en aquest sentit durant els últims 40 anys. 

En general, s’observa una tendència a la moderació per part dels dos espais polítics, amb alguns matisos. El PSIB-PSOE es va moderar de manera extraordinària en l’eix ideològic de 1983 a 1991 (-17,7; Félix Pons vs -1,14; Francesc Alomar). Posteriorment, però, ha introduït progressivament ítems relacionats amb l’esquerra política (-8,4 a 2019), encara que sense emfatitzar-hi mai tant com ho feien durant la primera dècada democràtica. La història del PP en aquest eix és, en canvi, una història de contrastos. Els seus programes electorals seguiren una línia coherent durant les legislatures de Gabriel Cañellas: des de la dreta més conservadora d’Alianza Popular (-17,7 a 1983) fins a un dels PP més moderats de la història en aquest eix (1,14 el 1991). 

En aquest context, la irrupció de la figura de José Ramón Bauzá a 2011 suposà un cop de timó que retornava el programa electoral del PP a una dreta més conservadora (10,66 a 2011). Cal recordar, però, que és amb aquell programa que J. R. Bauzá va guanyar les eleccions autonòmiques obtenint un 47% dels vots. El PP va decidir l’any 2015 seguir el seu procés de radicalització (31,2) en un context polític polaritzat. El programa electoral més conservador de la seva història - que tanmateix estava en línia amb la seva actuació política durant la legislatura anterior, amb el TIL com a política més emblemàtica- va coincidir amb, segurament, el fracàs electoral més gran que un partit ha patit a les Illes: una pèrdua d’un 20% dels vots i l’inici del govern progressista format pel PSOE, MÉS per Mallorca i Més per Menorca, amb el suport de Podem i Gent per Formentera. 

El PP va decidir l’any 2015 seguir el seu procés de radicalització. El programa electoral més conservador de la seva història va coincidir amb, segurament, el fracàs electoral més gran que un partit ha patit a les Illes: una pèrdua d’un 20% dels vots

La història de MÉS per Mallorca es podria definir en l’eix esquerra-dreta com un procés de moderació entre 1983 i 1991. A posteriori, en canvi, aquest espai polític va créixer progressivament cap a l’esquerra un altre cop. El PSM de Sebastià Serra (1983) va presentar el programa electoral més esquerranós de la història del partit (-14,7), però el PSM-Entesa de Mateu Morro presentà un programa molt més moderat (-1,5). En les eleccions posteriors, el partit va presentar programes que tornarien a virar cap a l’esquerra, amb Pere Sampol al capdavant el 1999 i Biel Barceló el 2007 -aquest sota la marca de Bloc per Mallorca, que aglutinava el PSM-Entesa Nacionalista, Iniciativa Verds i Esquerra Republicana de Catalunya-. 

Si bé la coalició PSM-IV-Mallorca es va tornar a moderar una mica el 2011, el programa electoral de MÉS per Mallorca a 2019 va tornar a ‘progressar’ en aquest sentit, passant a l’esquerra del PSOE -malauradament, hi ha un buit de dades pel programa de MÉS de 2015 -. Per altra banda, UM va iniciar el seu camí a la política illenca de manera molt conservadora, de la mà de Jeroní Albertí el 1983 (16,1). Com el PP, va moderar el seu programa polític, i a les eleccions de 1999, la UM de Maria Antònia Munar presentava -sorprenentment- un programa polític més a prop de l’esquerra que de la dreta, d’acord amb el Manifesto Regional Project. No obstant això, la seva línia estratègica envers els programes electorals tornaria a virar cap a la dreta el 2007, moderant-se de nou a 2019 a través del nou espai polític que representa El Pi. 

L’anàlisi per Podem i Ciudadanos és limitada des d’una perspectiva històrica, atès que els dos partits emergeixen en el sistema polític l’any 2015. Per una banda, Podem es va presentar a les eleccions de 2015 amb un programa molt ambiciós en l’eix ideològic (-15,4). La passada la legislatura (2019), però, va moderar el seu programa (-11,9). Encara així, Podem va ser el partit que se situava més a l’esquerra en els darrers comicis, encara que només dos punts per sobre de MÉS, que fou el segon. Ciudadanos ha perseguit una lògica diferent. Si bé Podem es va moderar per competir una mica més cap al centre, Ciudadanos va dirigir el seu programa electoral cap a la dreta durant l’última campanya (de -2,4 a 2,1).

Pèrdua de la identitat pròpia

La primera part de l’article s’ha centrat en analitzar el contingut qualitatiu que fa referència a l’eix clàssic esquerra-dreta. En aquesta segona part, però, ens centrarem en analitzar en quina mesura el conflicte territorial ha estat present en els programes electorals dels principals partits illencs i, també, quina ha estat l’evolució d’aquest conflicte entre 1983 i 2019. La tendència general, compartida per la majoria de partits, és una moderació envers la reivindicació d’una identitat pròpia i de les competències associades. MÉS per Mallorca, per exemple, ha reduït de manera constant -amb l'excepció de 2011- el contingut relatiu a identitat pròpia i les demandes competencials: del 21.9 el 1983 al 6.26 el 2019. L’espai d’UM també s’ha moderat, especialment en comparació a les eleccions de 1983, on va presentar un programa electoral de caràcter molt nacionalista (38,7). El 1999 i el 2007 va presentar programes amb propostes identitàries i a favor de competències pròpies (al voltant dels 7 punts), però lluny de les demandes presentades el 1983. Aquesta línia ha estat recuperada per El Pi, que presenta valors similars a la UM de 2007. 

En aquest context són també interessants els resultats que presenten els partits estatals. El PSIB-PSOE ha reduït en gran mesura les demandes identitàries i de descentralització en comparació amb l’any 1983, fins al punt de presentar valors molt baixos a les últimes eleccions (1.8). No obstant això, el partit va incrementar les demandes progressivament entre 1999 i 2015. El fet que a 2019 el PSOE acabés amb aquesta tendència podria tenir a veure amb la presència del Govern PSOE-UP a nivell estatal i el conflicte a Catalunya, entre altres factors. 

Una història similar és la del PP, que si bé presentava nivells similars als del PSOE durant els anys 90, des de les primeres eleccions amb José Ramón Bauzá com a líder (2011) ha abandonat completament les demandes pròpies en els seus programes electorals. La irrupció del partit d’extrema dreta Vox i la competició política que això genera als conservadors no els facilita, segurament, recuperar el PP més canyellista. En el cas del partit morat (Podem) i Ciudadanos, els dos han moderat en petita mesura les seves postures entre 2015 i 2019: de 2.8 a 0.7 en el cas de Ciudadanos i de 4.8 a 2 en el cas de Podem, apropant-se ambdós al centre polític.

Més esquerra i menys identitat? Reflexions finals 

Si haguéssim de resumir tot aquest caramull de dades, podríem treure dues conclusions principals -i amb molta cura-. La primera seria que, en línies generals, els partits autodenominats d’esquerra s’han mogut progressivament cap al seu espai original des dels anys 90’, després d’una dècada de moderació absoluta vers el centre polític durant els 80’. La competència de Podem en aquest espai podria reproduir aquesta tendència a les pròximes generals, allunyant a l’esquerra política de la competició pel centre polític. El PP, en canvi, és -històricament- una caixa de sorpreses. Serà l’equip de Marga Prohens i la mateixa líder els qui decidiran si disputar un espai més cèntric i donar continuïtat a la ‘moderació’ de 2019 o, per contra, disputar la bossa de votants més pròxima a Vox? Un debat obert. 

La segona conclusió general és la tendència a una reducció de les propostes relatives a la identitat pròpia de les Illes i a la reivindicació de competències en els diferents àmbits de política pública. La dreta regionalista mai ha tornat a ser tan ‘nacionalista’ com ho va ser entre els anys 80’ i finals dels 90’, o així ho demostren els seus programes electorals. El mateix podem afirmar pel PSOE i, curiosament, per MÉS per Mallorca -amb l’excepció de 2011-. 

Una última línia m’agradaria dedicar-la a clarificar que els canvis en el contingut dels programes electorals no suposen l’evolució de la ideologia dels partits de forma intrínseca. Si bé és cert que pot haver-hi certa correlació, aquests canvis poden respondre també a modificacions de l'estratègia o situacions conjunturals, com per exemple la formació de coalicions pre-electorals -el que fa que un partit deixi d’emfasitzar en certs temes-, crisis econòmiques o esdeveniments polítics i socials concrets. 

Dades extretes de: 

Alonso, Sonia; Gómez, Braulio y Cabeza, Laura (2013). “Measuring Centre–Periphery Preferences: The Regional Manifestos Project”. Regional and Federal Studies, 23(2): 189-211. DOI: 10.1080/13597566.2012.754351

Gómez, Braulio; Alonso, Sonia y Cabeza, Laura (2022). Regional Manifestos Project Dataset. Disponible en www.regionalmanifestosproject.com

Nota final

MÉS per Menorca i Gent per Formentera queden, malauradament, exclosos de l’anàlisi. La base de dades que explotarem, la Regional Manifestos Project, els inclou només per a l’any 2019.