“Estem d'acord en la necessitat d'una candidatura de ruptura a Barcelona”
La presentació de Guanyem Barcelona obre un nou escenari a la capital catalana de cara a les municipals del 2015 i formacions com la CUP es veuen en la necessitat de ressituar-se. Albert Martín, el portaveu de la CUP de Barcelona, és un veí del Poblenou que fa un parell d'anys va veure en aquesta candidatura una aposta per complementar la lluita que duia a terme als carrers. Cursa el doctorat en Sociologia a la UAB, sense beca i compaginant-ho amb feines com a investigador a la universitat, explica, “sempre precàries”. En aquest context parla del projecte municipalista de la CUP, de les propostes de confluència, de les seves reticències cap a ICV i també fa autocrítica d'allò que creu que podrien millorar.
Des del 15-M la CUP ha tingut un creixement significatiu, a les municipals del 2011 o al Parlament. Creu que fins ara ha jugat el paper de 'braç electoral' dels moviments socials?
No sé si braç electoral, però hem begut molt o ens hem complementat molt amb tota l'expansió de moviments socials que hi hagut arreu del 15-M i sobretot del canvi de govern amb CiU. Suposo que el context polític tant ha ajudat que uns creixin i s'hagin fet forts i hagin nascut alternatives com que nosaltres també ens haguem nodrit de diferents experiències de gent provinent d'altres sectors que ha cregut en la CUP com una aposta nova de fer política. Crec que hem tingut una major presència pública que ha pogut donar a conèixer des del 2011 la feina d'haver fet algunes coses com les municipalitzacions d'aigua, o practicar les reduccions de salaris, el codi ètic de responsables polítics.
I en aquest context s'incorpora gent nova a aquest espai.
Això ha enriquit molt la CUP. Potser la CUP abans, segons la meva percepció personal, estava molt encarada en l'eix nacional i jo crec que a partir del 2011 tot i que de fons hi havia una praxi molt social suposo que s'ha pogut nodrir molt més aquesta vessant deixant potser més en segon terme el discurs nacional.
En la línia de les campanyes “Ho volem tot” o “Independència per canviar-ho tot”?
Nosaltres sempre hem estat defensant la independència, el socialisme, el feminisme i els Països Catalans, que és el lema històric de l'Esquerra Independentista. Sí que és cert que el context ha fet créixer l'independentisme sociològic i nosaltres hem volgut marcar molt que el nostre projecte d'independència no és canviar la bandera i que tot segueixi igual, és independència de l'Estat però també dels mercats i de les oligarquies econòmiques, independència per decidir-ho tot i per canviar-ho tot.
I què passa quan apareixen nous actors com ara Podemos?
És interessant l'efecte que ha tingut Podemos. Nosaltres sempre hem tingut molt la lògica d'arrelar-nos al territori, treball quotidià amb la gent, el municipalisme, treball local, associar-nos o tenir estreta relació amb tot el teixit associatiu i cooperatiu per crear com un contrapoder i que l'eina de la CUP sigui un complement a aquest contrapoder per aconseguir la transformació social. La nostra era una estratègia molt d'acumulació de forces, de la legitimitat de predicar amb l'exemple, de no buscar el fum pel fum mediàtic, que això era un a més a més i ens costava molt fer-ho, perquè potser la resta de tasques més invisibles coopten molt d'aquest temps. I és curiós l'efecte Podemos, que només amb l'efecte mediàtic aconsegueix tan bons resultats.
Què en penseu d'aquest efecte mediàtic?
Això ens genera també a vegades una autocrítica o un debat intern. Nosaltres volem ser molt conseqüents amb la nostra forma d'entendre la política, però potser també hem de saber tenir altres estratègies mediàtiques per poder arribar a molta gent que potser amb la nostra forma de fer no hi arribem. Potser nosaltres arribem molt a gent que té temps per associar-se i fer política –en un sentit ampli, no només institucional sinó política quotidiana des del seu centre de treball, associació, cooperativa, col·lectiu...– i potser aquesta estratègia comunicativa et fa arribar a gent que potser no té tant de temps per això i que només va de la feina a casa, que té moltes altres responsabilitats i potser els mitjans de comunicació són la seva única via de coneixement d'alternatives.
Aquest tipus de formacions insisteixen en que aspiren a ser majoria. La CUP aspira a ser majoria?
Sí, totalment. Nosaltres volem anar a guanyar, evidentment, però no a gestionar la misèria, el poc que es pugui gestionar des de la institució, sinó a guanyar per capgirar la societat. Jo sempre poso l'exemple d'Allende, a Xile, que van fer l'assalt a les institucions públiques però realment no tenien una correlació de forces que pogués permetre capgirar la societat i els poder fàctics –l'oligarquia, el poder militar– van fer un cop d'estat. Llavors la lògica que seguim és que només des de les institucions no es pot transformar la societat, i per això a vegades se'ns pregunta molt si tenim ambició de majoria. Necessitem una majoria social, no només una majoria institucional.
Creu que estratègies molt comunicatives com la de Podemos corren aquest perill?
Pot tenir aquest perill, o si més no estan treballant només una vessant, amb la que arribes a un ampli sector de la població, que amb la nostra pràctica no hi sabem arribar, però que no està organitzat i, en determinat moment de transformació social, sense un teixit associatiu i productiu de contrapoder al marge no es pot aconseguir capgirar la societat.
Què són les Trobades Populars Municipalistes?
Des de la CUP de Barcelona volíem arribar a molta més gent mobilitzada que pogués incidir i participar en un procés de candidatura rupturista per la ciutat. Llavors vam voler impulsar aquest projecte de les Trobades Populars Municipalistes, amb la lògica de desbordar orgànicament la CUP de Barcelona i crear una candidatura amb tota la sèrie d'agents polítics, socials, veïnals que coincidissin en la necessitat de canviar el model Barcelona i que veiessin que hi havia les condicions per generar una candidatura de ruptura amb el model actual. Es va fer la primera Trobada Popular Municipalista a finals de març, on per una banda es va consensuar un balanç crític amb el model de ciutat, amb la marca Barcelona, i per l'altra es va fer una declaració de compromís de seguir amb aquestes trobades municipalistes per construir una nova candidatura que sigui de ruptura amb el model Barcelona.
I en aquest context apareix Guanyem.
Correcte. I aquí la CUP estàvem amb la tessitura d'haver delegat la nostra assistència a les eleccions del 2015 en aquestes trobades populars. En la primera trobada ja ens vam comprometre amb moltíssima gent de diferents lluites de moviments socials que es va voler involucrar amb això i el que no podem dir és que ara que ha aparegut Guanyem els deixem plantats. Com a CUP de Barcelona a l'última assemblea general vam reforçar la idea que nosaltres volem crear una candidatura de ruptura amb el model Barcelona i amb les formes de fer i entendre la política, i això passa per intentar fer confluir l'espai de les Trobades amb Guanyem, que pretenen generar espais amplis de de trobada.
Però la voluntat de la CUP és favorable a la confluència?
Correcte.
Vam entrevistar Ada Colau i ens deia que considerava les Trobades una molt bona notícia i un lloc on participar i aprendre però no un espai per crear una majoria social àmplia.
Nosaltres sí que tenim vocació d'arribar més enllà, però potser dins de Guanyem amb l'Ada i la seva implicació amb la PAH, entenc que hi ha més facilitat per arribar a aquests sectors amplis de classes treballadores, classes populars, als que nosaltres no hi hem sabut arribar i que per exemple Podemos també hi arriba. Però això no vol dir que nosaltres no estiréssim les Trobades Populars a arribar a això. Potser ells consideren que nosaltres només hem pogut arribar a la gent activista o a la gent més organitzada, que entenem que per aconseguir consolidar una candidatura de ruptura és imprescindible aquesta gent per l'articulació d'aquest contrapoder entre gent ja organitzada, però evidentment també volem arribar a tot aquest sector de classes populars i treballadores.
Per altra banda hi ha les reticències.
Nosaltres vam dir que endavant, que volem confluir amb aquest espai de Guanyem Barcelona, però clar, ells també interpel·len directament a Iniciativa. Nosaltres veiem amb moltes reserves i limitacions pretendre crear una candidatura rupturista incloent Iniciativa per Catalunya Verds.
No parlem d'Esquerra Unida i Alternativa, doncs?
No, creiem que no és el mateix, perquè EUiA va fer una autocrítica interna, va depurar responsabilitats i va fer una regeneració i un recanvi en la seva direcció. A Iniciativa no ha passat això, hi ha hagut una continuïtat, i entenem que ha sigut responsable activa del model Barcelona, des del 1979 fins al 2011. Són molts anys. La gent de la CUP procedim d'haver viscut l'última dècada o quinze o vint anys d'estar en moviments socials i moviments organitzats als barris.
I això què implica?
Per exemple la meva experiència personal al Poblenou ha estat de lluitar contra el model urbanístic, contra la destrucció del meu barri, del patrimoni històric, lluitar per la conservació de moltes fàbriques per convertir-les en equipaments públics, ... i això vol dir la Vila Olímpica, destrossar el patrimoni industrial del barri d'Icària, vol dir Fòrum de les Cultures, vol dir front marítim, Diagonal Mar, obertura de la Diagonal, que tot el que hi hagués pel mig d'una recta anava a terra, les Glòries mateix, o el 22@. Jo personalment procedeixo de tot això i molts a ICV han estat responsables ja no de connivència política, sinó responsables directes. Hi veig moltes limitacions, però sense entrar en retrets, perquè segurament la militància de base no hi té res a veure. Potser és massa recent tot plegat i estàvem en diferents bandes de la barricada.
La gent de Guanyem porten tot aquest temps lluitant amb vosaltres contra aquest model de ciutat, però ara creuen que s'ha de fer aquesta aposta.
La opció de Guanyem Barcelona no pot ser un rentat de cara tan gratuït, fent-los un oferiment des de totes aquestes persones que provenen igual que nosaltres de diverses mobilitzacions socials. Tots provenim del mateix cicle de mobilitzacions, però alguns vam decidir que l'aposta de la CUP ens semblava interessant i ens agradava, i ells no van optar per això i ara han creat Guanyem Barcelona, però provenim del mateix i no podem situar en una mateixa balança la CUP de Barcelona i Iniciativa. Estem d'acord en l'anàlisi crític del model i en la necessitat de crear una candidatura de ruptura. El que no compartim és aquesta necessitat de fer participar directament a tota la gent responsable d'ICV. Evidentment, hem d'anar a buscar a tota la classe treballadora, classes populars, que han votat o que han confiat en ICV com una alternativa de gestió i ara potser estan desencantats. Però dirigir-nos a tota aquesta gent que ha confiat en el seu moment en ICV no vol dir que ara haguem de rentar la cara o passar de llarg les responsabilitats que han tingut d'un dia per l'altre. Potser la gent no hauria d'estar vetada de per vida, però fins fa res han estat gestionant i les mesures urbanístiques que estan ara realitzant-se són aprovades pel PSC i ICV.
La setmana passada a un acte de Guanyem al Clot va sortir un noi de la CUP dient que volia confluir però no amb algú que estigués cobrant el que cobrava Ricard Gomà. La resposta que se li va donar va ser que hi estaven d'acord i que el que calia era establir uns mínims –com la limitació de sous– per a aquesta confluència. Quins han de ser aquests mínims?
Aquests mínims han de sortir de la Trobada Popular Municipalista, que se celebra per segon cop aquest 19 de juliol, que són els qui entenem que han d'identificar que una candidatura sigui rupturista, i és allà on marcaran la postura de la CUP, perquè l'hem delegat en aquest espai.
Parlava de gestió de la misèria. La CUP té experiència en altres ajuntaments. Què es pot fer quan s'arriba a un ajuntament? Què pot fer una candidatura rupturista a nivell de Barcelona?
Tenim la sort d'altres experiències de grups municipals que de forma assembleària i oberta van decidir pactar amb una altra candidatura per generar un canvi de govern i trencar amb les dinàmiques de l'anterior ajuntament de tota la vida. I s'han fet autocrítiques en moltes d'aquestes apostes, que és l'enriquiment d'experiències que ens han pogut donar a la CUP de Barcelona. Ara sabem que no hem d'anar amb el lliri a la mà, que per molt que en un pressupost s'incloguin algunes coses no vol dir que després s'executin, que per molt que en un pacte de govern s'hagin aconseguit determinades coses no vol dir que després es puguin dur a terme, i tot això et dóna una mica de marc estratègic, ens fa anar preparats, anar alerta amb aquest funcionament institucional. Els partits del règim, els que han estat als ajuntaments, saben com van les dinàmiques, que determinades coses acaben sent paper mullat. Amb això nosaltres també podem tenir una precaució amb la nostra pràctica dins de la institució. Això sempre des de l'assumpció dels errors del passat, des de l'autocrítica, aprenem dels errors i també del reconeixement públic que ens hem equivocat en moltes coses.
Més enllà d'aquesta precaució, molta gent dirà que experiències com la CUP són utòpiques i quan es trobin allà ja no diran el mateix.
Els límits tècnics o legals no han de ser mai un límit en l'horitzó de la consecució de la teva societat ideal. És potser la perversitat de la institució la que a vegades fa caure els teus límits de la realitat possible, te'ls limiten legal i tècnicament, i justament les lleis i les tecnicitats d'un ajuntament són per ampliar-los i canviar-los, i les mobilitzacions socials demostren que les limitacions tècniques són relatives i al final sempre són polítiques. Hi ha hagut moltes mobilitzacions socials que han aconseguit moltes coses que en principi semblava que legalment o tècnicament eren inviables, i al final la força de la mobilització al carrer ha demostrat que era una qüestió política i que ho han arreglat. Els límits i les lleis són un criteri polític i nosaltres entrarem allà intentant tenir molt present això. El nostre projecte no és utòpic en el mal sentit de la paraula. En la nostra pràctica política o en la que entenem que ha de tenir una candidatura rupturista la utopia no l'ha de limitar la legislació ni la reglamentació tècnica. Si hi ha una força utòpica al carrer la CUP o la candidatura rupturista seran manades per la gent i la utopia s'aconseguirà fins a on la gent autoorganitzada al carrer vulgui.
