Què passa a l’Alt Karabakh? 10 claus per entendre l'escalada del conflicte

Tambors de guerra ressonen al Caucas Sud. Els ecos de l'esfondrament de l'URSS tornen a deixar-se sentir, com ja ha passat en diferents ocasions durant l'última dècada, a Abkhàzia, Ossètia del Sud, Crimea o el Donbass.

Conflicte oblidat per excel·lència, el de l'Alt Karabakh és un cas que, per la seva singularitat, ubicació geogràfica i complexitat, requereix un anàlisi pausat i amb perspectiva històrica, per tal de comprendre les arrels de la confrontació, la gravetat de la situació actual i les seves possibles conseqüències.

Els fets de l'abril . La matinada de dissabte dia 2 d'abril tropes àzeris llancen una ofensiva contra la zona nord del Karabakh, utilitzant tàctiques de guerra llampec per intentar capturar territori i pobles al llarg del front dins de la zona controlada pels armenis . Es tracta d'una ofensiva que per primera vegada va més enllà de la lògica de “ull per ull” que ha vingut marcat els enfrontaments que s'han donat durant els últims 22 anys en la línia de front -especialment el 2014 i 2015 - des del alto el foc de 1994.

La duresa de l'atac va agafar inicialment a les unitats armènies per sorpresa, i durant les primeres hores les tropes àzeris van aconseguir avançar i conquerir territori en dos punts concrets al nord -als voltants de Talish- i sud -turó del Lele Tepe- aquest últim un punt estratègic del Karabakh a uns 20 km de la frontera amb l'Iran.

A partir del dia 3 es produeix una contra ofensiva per part d'unitats armènies del Karabakh, aconseguint reconquerir la majoria del territori cedit inicialment, provocant important baixes entre les tropes àzeris. Finalment, el dia 5 gràcies a la intermediació russa es signa un alto el foc a Moscou que, amb l'excepció d'alguns episodis esporàdics de violència, s'ha mantingut fins al moment.

Per primera vegada des de l'alto el foc de 1994, les tropes àzeris van aconseguir petits avenços territorials a la zona, encara que molt menors dels inicialment esperats. També per primera vegada es van realitzar bombardejos a gran escala de zones habitades per civils per part d'unitats àzeris, utilitzant sistemes de coets Grad, especialment mortífers.

Pel que fa a les baixes militars, s'han confirmat 94 pel costat àzeri -més 5 desapareguts-, i 69 morts i 15 desapareguts per la part armènia. Els enfrontaments dels dies 2-5 també es van saldar amb una desena de civils morts. Aquestes xifres converteixen els fets d'abril en els episodis més greus i sagnants a la zona des de l'alto el foc de 1994, situant el Karabakh en un nou estadi de conflictivitat.

Origen del conflicte, fronteres artificials i la guerra de 1988-1994. Amb la fundació de l'URSS, el 1923 es crea la regió autònoma de l'Alt Karabakh, la qual queda integrada dins de la República Socialista Soviètica (RSS) d'Azerbaidjan per decisió de les autoritats soviètiques, malgrat que la població armènia constituïa llavors un 90% de la seva població. Tot i les reivindicacions dels armenis del Karabakh, sobretot durant els 60 i 70, la situació es manté estable fins que el 1988, en plena perestroika, el parlament d'aquesta regió autònoma -poblada en aquell moment per un 77% d'armenis ètnics i un 22% de àzeris- vota la seva secessió per unir-se amb la RSS d'Armènia. Les autoritats republicanes àzeris s'oposen categòricament, i immediatament s'inicien una sèrie de persecucions ètniques i pogroms contra els armenis de l'Azerbaidjan, uns fets que provoquen la intervenció de l'Exèrcit Soviètic a Bakú el 1990.

D'un conflicte de baixa intensitat es passa a la guerra total un cop Armènia i Azerbaidjan aconsegueixen la seva independència el 1991. Malgrat la seva inferioritat numèrica i tècnica, i després d'algunes derrotes inicials, els armenis van aconseguir imposar-se i fer-se amb el control del 90 % de l'Alt Karabakh, a més de set regions al sud i oest -on vivien mig milió d'àzeris- creant una “zona de seguretat” en territori de l'Azerbaidjan, una situació que s'estabilitza amb l'alto el foc de 1994. El balanç de la guerra: entre 30.000 i 40.000 militars i civils morts, prop de 80.000 ferits i més d'un milió de desplaçats. L'herència: un conflicte no resolt i un territori independent de facto que comprèn el 16% del total d'Azerbaidjan, on viuen aproximadament 140.000 persones, la pràctica totalitat dels quals armenis.

Posicions irreconciliables i memòria històrica armènia. La brutalitat de la guerra de 1988-1994 i la neteja ètnica que es va posar en pràctica per part d'uns i altres, sumat a les puntes de violència en el conflicte i a més de 20 anys de retòrica nacionalista a banda i banda han generat unes posicions completament antagòniques sobre la qüestió de l'Alt Karabakh. Així, segons l'últim Baròmetre del Caucas publicat a finals de 2013, un 95% dels àzeris donen suport a la idea d'un Karabakh integrat a Azerbaidjan sense cap tipus d'autonomia. Per la seva banda, els armenis són majoritàriament partidaris d'una annexió del Karabakh per part d'Armènia, una opció que compta amb un 77% de suport, mentre que més d’un 90% rebutja qualsevol forma de reintegració de la regió a l’Azerbaidjan.

Per als armenis, aquesta situació connecta directament amb una història molt traumàtica i marcada pel record del genocidi de 1915 perpetrat pels turcs. Envoltada territorialment per enemics històrics i actuals -amb les fronteres tancades a tots dos costats- molts armenis perceben la defensa de l'Alt Karabakh com una part essencial de la lluita per la seva supervivència com a poble, una lluita en la qual la victòria a la guerra de 1988-1994 és motiu d'orgull patriòtic dins d'una història marcada per les derrotes.

Com s'arriba a la situació de tensió actual. De tots els conflictes no resolts que van esclatar amb la dissolució de la Unió Soviètica, el de l'Alt Karabakh és el que compta amb un potencial d'explosivitat més elevat. Les tensions a la zona han en augment els últims dos anys, incrementant-també el nombre de baixes en la línia de contacte, arribant a superar-se els 100 morts durant 2015 (Gràfic 1). Una tendència perillosa en una de les tres fronteres més militaritzades del planeta juntament amb la del Caixmir i la que separa les dues Corees.

* Dades oficials, de l'International Crisis Group i de l'investigador Emil Sanamyan (per a 2015 i 2016 estimacions a la baixa)

Frustrades davant la falta d'avenços en les negociacions de les últimes dues dècades, durant els últims 2-3 anys les autoritats àzeris han posat en pràctica una política de “reescalfament” progressiu del conflicte. Una estratègia que té com a principal objectiu tornar a posar el focus internacional en la situació del Karabakh, pressionant al seu torn a Armènia i les autoritats del Karabakh, principal beneficiades de l'actual statu quo i amb pocs incentius per fer concessions.

En l'origen d'aquest canvi d'estratègia es troba el boom en els ingressos per les exportacions de petroli que ha viscut l'Azerbaidjan des de 2005, multiplicant el seu PIB per cinc durant l'última dècada. Bona part d'aquests ingressos han estat destinats a incrementar el pressupost militar (Gràfics 2 i 3) -un 444% entre 2006 i 2015-. Per la seva banda, Armènia ha incrementat la seva despesa militar en un 102% durant el mateix període.

Davant d'aquesta situació, les autoritats armènies es reserven dues cartes: amenaçar amb una guerra total -un extrem que ningú desitja- i posar sobre la taula un possible reconeixement oficial de la independència de l’Alt Karabakh, un moviment que, molt hàbilment, Erevan no ha realitzat encara .

Una zona volàtil d'alt valor estratègic. Azerbaidjan és un país ric en gas i petroli, un factor que converteix el Caucas Sud en una zona clau en el mapa energètic global. Les exportacions de petroli àzeris es van incrementar de manera substancial sobretot a partir de l'obertura en 2005 de l'oleoducte Baku-Tbilisi-Ceyhan, que transporta petroli amb destinació a la UE i Israel des del mar Caspi fins al Mediterrani. Amb capacitat per a un milió de barrils diaris, el funcionament d'aquesta infraestructura energètica és un element clau en l'aposta de la UE per reduir la seva dependència energètica respecte de Rússia.

Part de l'oleoducte està construït en una àrea Azerbaijan que en cas de guerra total quedaria probablement dins de la zona de combats, podent ser atacat per tropes armènies per anul·lar la principal font de finançament àzeri, tallant al mateix temps el subministrament de petroli a la UE (5% del total d'importacions el 2014).

De la mateixa manera, una nova escalada bèl·lica entre Erevan i Bakú podria posar en risc els plans de la UE de construir el conegut com a Corredor Sud de Gas entre el Caspi i al sud d'Europa, a través del qual es transportaria el gas des Azerbaijan fins a Itàlia i sud de la UE a partir de l'any 2019. Aquesta ruta també serviria com a via alternativa a Rússia per transportar el gas d'Àsia Central cap a la UE, podent també connectar directament Europa amb l'Iran, país que ja ha mostrat el seu interès a participar.

El Karabakh com a vàlvula de distracció política. La disminució dels ingressos per la baixada del preu del petroli de l'últim any i mig han col·locat el règim àzeri d'Ilham Aliyev sota pressió. El 2015 l'economia àzeri va créixer només un 1,1%, i per al 2016 s'espera una contracció del PIB d'un 1%, xifres que queden a anys llum del període 2002-2009, amb entre un 9% i un 32% de creixement anual. El nivell de vida del país està empitjorant i ja s'han produït diverses protestes als carrers de les principals ciutats. Alyiev recorre doncs al conflicte a l'Alt Karabakh com a element de distracció social per reforçar l'estabilitat del seu règim.

Per a les autoritats armènies, l'escalada del conflicte també serveix per a desviar l'atenció respecte als greus problemes socioeconòmics i a la corrupció endèmica que castiguen el país, i que l'estiu de l'any passat van generar una de les onades de protestes més importants des de 1991: l'Electric Erevan.

El paper de Moscou i Ankara. Tot i que el conflicte de l'Alt Karabakh i l'escalada que ha viscut darrerament responen a dinàmiques locals i autònomes, hi ha una implicació molt directa de dues de les tres principals potències de la zona: Rússia i Turquia. Tenint en compte la tensió existent entre aquests dos països, aquest factor incrementa el potencial d'explosivitat regional de la qüestió del Karabakh.

Per a Rússia, el conflicte és utilitzat com a instrument per mantenir la seva influència al Caucas Sud, una zona que des de principis del segle XIX sempre ha estat considerada per Moscou com el seu pati del darrere. Rússia ha jugat sempre un paper en la disputa, ja sigui com a principal mediador en les negociacions polítiques, com a garant de facto de la seguretat d'Armènia -on Moscou compta amb dues bases militars i unes 5.000 tropes- o com a principal subministrador d'armes de Bakú i Erevan. Juntament amb Armènia formen part de l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva -una mena d'OTAN postsoviètica integrada per sis exrepúbliques de la URSS- i hi ha un tractat de defensa mútua entre els dos països, un important element de dissuasió de cara a les temptacions bel·licistes àzeris. Al seu torn, el capital rus controla bona part de les indústries armènies, elements que el converteixen en al país del planeta més dependent de Rússia.

Moscou manté al mateix temps unes relacions privilegiades amb Bakú, sent el seu principal subministrador d'armes. Aquest doble joc respon a dos objectius principals. En primer lloc, com més fort -i amenaçador- sigui Bakú, més profunda serà la dependència militar d'Erevan respecte a Moscou. Segon, el valor estratègic de l'Azerbaidjan fa que per a Rússia les relacions amb aquest país siguin encara més rellevants que els seus compromisos amb Armènia. Una política que irrita molts armenis i que durant els darrers temps ha generat una progressiva “desafecció” cap a Rússia per part d'alguns sectors de la societat en aquell país.

En relació a Turquia, la seva implicació és menor gràcies en bona mesura a l'estratègia seguida per Rússia. Ankara està totalment alineada amb la posició de l'Azerbaidjan -Erdogan va ser l'únic líder polític estranger que va declarar el seu suport a un dels bàndols durant els combats de l’abril-, la influència sobre el qual es disputa amb Moscou. Una dinàmica accentuada per l'enemistat històrica entre Armènia i Turquia per la qüestió del genocidi turc. Donada la tutela de Moscou sobre Erevan, Erdogan també percep el reescalfament del Karabakh com una oportunitat per buscar-li les pessigolles a Putin en un nou front .

Feble monitorització de l'alto el foc de 1994. La missió internacional de monitorització i verificació de l'alto el foc compte únicament amb 6 observadors de l'OSCE, els quals ni tan sols estan permanentment desplegats a la zona de conflicte. Aquesta xifra contrasta amb els 700 observadors que l'OSCE té desplegats al Donbass o els 200 que la Unió Europea té a Abkhàzia i Ossètia del Sud . Bakú s'oposa rotundament a una major presència d'observadors, ja que contribuiria a solidificar l'actual statu quo. A Erevan i Stepanakert, en canvi, es dóna suport a la idea de reforçar la vigilància internacional per tal d'augmentar la seguretat local. Aquesta absència d'observadors dificulta el seguiment i la comprovació dels fets sobre el terreny, facilitant la guerra propagandística.

El Grup de Minsk i una mediació internacional estèril. El procés de pau al Karabakh està liderat per Rússia, França i Estats Units, copresidents de l'anomenat Grup de Minsk de l'OSCE, establert el 1994. No obstant això, durant les últimes dues dècades els avenços en el terreny diplomàtic han estat pràcticament inexistents, i cap de les parts sembla disposada a fer concessions significatives.

Els coneguts com “Principis de Madrid” estableixen les línies mestres del procés de pau, plantejant una solució del conflicte que passi per un retorn a Bakú dels territoris que envolten el Karabakh controlats pels armenis; un règim d'autogovern i seguretat temporals per al Karabakh i l'establiment d'un estatus legal final d'acord amb un referèndum; i el dret de les persones desplaçades internament i dels refugiats a retornar als seus antics llocs de residència. Fins ara Erevan i Bakú no han acceptat els Principis de Madrid, a causa que Armènia es nega a renunciar al control del Karabakh sense una data específica per a un referèndum, un referèndum que al seu torn és rebutjat per Azerbaidjan atès que considera aquest territori com a irrenunciable.

I ara, què? Amb la seva estratègia de reescalfament del conflicte, Aliyev busca provocar una major implicació internacional que rellanci el procés polític i les converses de pau -especialment per part de Moscou i Washington- forçant Armènia a realitzar cessions que afavoreixin l'establiment d'un nou statu quo. Si aquests avenços no es produeixen, i atès el buit de seguretat que hi ha a la zona, Bakú té molts incentius per continuar l'escalada bèl·lica a Karabakh, amb conseqüències que poden escapar al control dels actors implicats.

Tenint en compte les grans quantitats d'armament d'última generació en mans dels dos bàndols, és probable que noves escalades de violència puguin provocar milers de morts, i fins i tot que el conflicte acabi provocant la intervenció de Rússia i Turquia . Un còctel d'elements explosius amb potencial per desestabilitzar la ja per si inestable regió del Caucas, afegint un nou incendi molt proper al de Síria que podria tensar encara més les relacions entre Rússia i els països occidentals. Un escenari de conseqüències imprevisibles, i que requereix una major implicació per part de totes les potències implicades -incloent la UE- que contribueixi a reduir les tensions. D'aquí a uns mesos pot ser que sigui massa tard.