El cavallet de sant Martí i la ferotge vulgaritat de tot plegat

El cavall de l’església de sant Martí pesa més mil quatre-cents quilograms. Sempre que passe pel carrer de sant Vicent li faig una salutació. És un ritual: detindre’m al bell mig de l’allau humana que inunda aquella via, tan desnaturalitzada, i fer-li una reverència. De vegades, si tinc una mica de temps, fins i tot m’endinse en un restaurant que hi és enfront, i puge al primer pis, des d’on es té una perspectiva espectacular sobre aquest conjunt escultòric: aquell cavall majestuós, amb l’elegant sant Martí tallant la capa i donant-li la meitat al pobrissó captaire. Cal dir que la gernació turística no fa esment de res i desfila cap a altres objectius més primaris, del tot indiferent a l’església que acull aquella escultura flamenca, a aquell sòlid i contundent temple gòtic alçat sobre la base d’una antiga mesquita. 

L’església de sant Martí va ser de les primeres a tenir culte cristià, el qual es remunta als inicis de la reconquesta per Jaume I i els seus cavallers. L’escultura fou encomanada pel valerós Vicent Peñarroja, guerrer arrauxat que va mostrar el seu valor en el setge d’Alzira, i que va pagar per ella bitllo-bitllo la quantitat desorbitada de tres-cents trenta-tres ducats d’or. I per això, en un arnès del cavall, delicadament treballat, hi figura el seu escut d’armes: una torre sobre unes penyes vermelles. Aquell era el seu cavall, i aquella la seua prestigiosa heràldica, de la qual estava tan cofoi. Com ens indica l’estudiós Fernando Pingarrón, era cavaller de l’Orde de Sant Jaume de l’Espasa (miles milicie beati Jacobi de Spasa), és a dir, un “soldat de Déu” en defensa de la fe cristiana contra els enemics de Crist. Malauradament, Vicent Peñarroja ja havia finit quan s’instal·là l’escultura, l’any 1495, i, per tant, no va poder gaudir de l’obra ni del seu emplaçament privilegiat, en la fornícula de la façana de l’església.

En canvi, la societat valenciana va trobar el conjunt extraordinàriament insòlit: el cavaller, amb aquell aire efeminat, lluint una vestimenta flamenca, amb un posat gens guerrer, amb unes calces extravagants i un capell emplomallat, va originar tota mena de comentaris burlescs. I el captaire va semblar massa humà i esquifit. Per contra, el cavall va fer les delícies de tothom. Marc Antoni Orellana, en Valencia antigua y moderna, explica que antany als xiquets se’ls contava que quan el campanar tocava les campanades de mitjanit “el cavallet de sant Martí” les acompanyava amb renills. Els xiquets el miraven encuriosits, bocabadats, com aquelles coses màgiques que passen quan es fa fosc, en la nit humida i emboirada. A Orellana li agradaven aquestes històries fantasioses, així com tot allò relacionat amb la terra i la natura, i és autor d’un formidable Catalogo y descripció dels pardals de l’Albufera de Valencia.

Siga com siga, a hores d’ara, ningú recorda Vicent Peñarroja, i ningú fa ja esment del cavallet de sant Martí. Els xiquets passen per sota seu indiferents, si no mirant les pantalles dels telèfons mòbils. I, tanmateix, aquell espectacular conjunt escultòric, que segons els estudiosos podria ser obra de Pieter de Béckere, artista al servei de Maria de Borgonya, ens acull i acotxa al davant de la vulgaritat i inanitat que ha inundat el carrer de sant Vicent. És un bàlsam de bellesa contra tanta ordinariesa adotzenada. Un carrer tan bell i tan balafiat que per a mi serà sempre, és clar, el del cavallet de sant Martí.